El poeta que té una ciutat

Ara tocaria "entrar" literàriament a la Rambla, el pinyol de la ciutat del poeta. 

Però abans, asseguts en un banc del magnífic saló urbà, o passejant-hi amunt i avall com feien els figuerencs abans de la televisió i el Simca 1000, vegem unes quantes mostres de l’afecte i devoció que el poeta professa a Figueres.


Benaurada la nació, la comarca, la ciutat
que pot dir que té el seu poeta.
Però mil vegades més feliç el poeta
que té una ciutat que el segueix i l’estima.

Castelló d’Empúries va ostentar la capitalitat del comtat homònim i de la comarca abans que al segle XVIII Figueres, per dret propi, es fes amb aquesta fita. L’heroi de Balada del Sabater d’Ordis, en el seu caminar erràtic per la comarca, hi passava sovint.


Jove pubilla dels secrets d’Empúries,
ciutat oberta sense mur ni pany!
L’urbs el celebra com un torsimany,
el ritme nou que esmola les centúries.

Edils, planteu figueres
Barcelona: Quaderns Crema, 2003

El cèlebre sonet que segueix expressa l’homenatge que el poeta dedica als fruit i arbre que podrien donar nom a la vila. Llavors, quan el va escriure, l’etimologia encara no havia publicat que el topònim probablement deriva de ficarias, figures (de fang).


Edils, planteu figueres al cor de la ciutat.
Cenyiu els corriols, les hortes i les eres
d’esqueixos i rebrolls. Edils, planteu figueres,
convit pel foraster. Que el fruit exorni el plat.

Planteu figueres d’ònix, que el vent sigui ensucrat.
Que les verges canèfores en llurs amples paneres
duguin fulles d’esmalt i branques per banderes
i amb himnes d’himeneu es llencin al combat.

Confitura de mel quan decanta l’estiu
–figues de coll de dama, figues d’ull de perdiu–.
Salut, arbre nostrat, que amb el nom t’involucres

de la ciutat mateixa que deleix l’ombradiu.
L’arabesc de les branques serà un reialme empriu
i la Rambla una bresca de canyelles i sucres.

El poeta i la ciutat
Barcelona: Quaderns Crema, 2003

La construcció del Castell de Sant Ferran durant la segona meitat del segle XVIII va contribuir que Figueres cresqués i esdevingués una població amb cada vegada més diversitat urbana, sobretot des que el comerç i la indústria van prosperar-hi, i que el 1875 rebés el títol de ciutat. La següent composició ho reflecteix i, per al lector forà, avancem algunes informacions locals del moment que Fages va escriure el sonet. La vila celebra el mercat setmanal els dijous; llavors disposava només d’un museu, el de l’Empordà; el rector de la principal parròquia, la de Sant Pere, estava investit del títol de prelat –allò que el Vaticà en diu “bisbe domèstic”–; la «gràcil» bibliotecària del poeta era Maria Perxés, una de les cariàtides; a Figueres tothom sabia poc o molt el francès per la proximitat de la frontera i per les abundants relacions –compres i turisme– mantingudes amb els veïns de nord enllà; la ciutat va ser el bressol del federalisme català, que és com dir de l’ibèric; Figueres, en efecte i com diu Fages, no ha disposat mai de “rellotge comunal”, és a dir municipal, però a la Rambla hi havia i hi ha ben visibles dos rellotges privats públics: un a tocar la llibreria Canet i el segon a la torratxa de la casa Cusí; la fira se celebra per Santa Creu, el 3 de maig, i el cementiri és a la carretera d’El Far.


Venturós poeta que tingui una ciutat
ni gran, ni mitjancera, més aviat petita,
amb sis dies de festa i un al mig pel mercat
i una Rambla –amb filferros de closa– on fer visita.

Un museu casolà i un domèstic prelat
i una biblioteca amb recolliment d’ermita
i una ermitana gràcil que et sap el gust i el plat,
i el dístic nou escolta, i et renya o et felicita.

Una ciutat afable, trilingüe, amb do de gents.
La federal bandera al pic de Tretzevents.
Una ciutat mancada de comunal rellotge

perquè hom pugui fer tard. I pel maig, Santa Creu.
Una ciutat modesta on tot es pot fer a peu,
llevat l’últim quilòmetre, que és costum de fer en cotxe.

L’estrenu guerriller en Ramon Roger de Maçanet
Girona: Diputació de Girona, 2009

Ara parla del passat més recent de la ciutat: el contenciós vuitcentista entre carlins i liberals permet a l’escriptor de destacar, d’entre aquests darrers, tres dels pioners del federalisme, un dels quals, Terrades, a més va ser-ne alcalde.


Mentre Olot aplegava entorn de la figura prestigiosa de Savalls capellans d’acció, hereus acabalats com el vell Vayreda, aventurers com Barrancot i facinerosos com Ramon Felip, amb partida de trabucs, Figueres produïa la notable personalitat d’Abdon Terrades, a les ordres del qual feien armes obrers i menestrals, adoctrinats per l’ateisme burgès i pintoresc dels Rubaudonadeu i els Sunyer i Capdevila.

Conclourem aquest apartat amb el Fages epigramista que no s’està de subratllar Figueres, ara d’una forma més... popular:


A Roses hi ha la Poncella,
que és un castell vora el mar,
i a Figueres figues tendres
que no es deixen abastar.