Rètols d'entrada a l'edifici de despatxos


Entrada del cinquè pis de l’edifici dels despatxos, on es troba la Càtedra de Patrimoni Literari. Foto: Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent.

Ara ens trobem just a l’entrada de l’edifici dels despatxos dels professors i de la seu de la Càtedra M. Àngels Anglada de Patrimoni Literari, creada l’any 2004. 

Lliço inaugural curs 1999-2000, Universitat de Girona, 1999

Per fer un petit tast de qui era i com escrivia aquesta autora us deixem en mans de l’escriptor Valentí Puig i de la mateixa escriptora.


Personalitats intel·lectuals com Maria Àngels Anglada fan impensable demanar-se si la civilització hereva de Grècia i Roma pot sobreviure al segle XX. En el passat, quan només perdurava el paisatge de la foscor, la civilització va sobreviure. Imaginem la caiguda d’Atenes, l’arribada del bàrbars a la Roma cristiana, la prepotència dels senyors feudals o les ominoses premonicions de la fi del mil·lenni. Imaginem la pesta i les apostasies, l’Europa devastada per la guerra dels Trenta Anys. Acostem-nos al segle de la megamort, amb l’Holocaust i el Gulag. Sabem per quines raons la civilització és fràgil però encara no hem aclarit d’on treu la capacitat de resistir a la seva pròpia barbàrie.


SENYAL DE PERILL

Convidar les poetes és cosa perillosa.
Dic les poetes, no els joglars del rei.
No treuen cap colom de dintre d’un copalta,
però potser dards de flama del seu fatigat cor
o d’una nit insomne.
                                       No us en fieu, per sota
les fràgils aparences tenim un cor salvatge
i estranys senyors servim
                        –ja ho escriví Ausiàs March:
l’amor, el clar país, una cançó d’alosa…
Convidar les poetes és, doncs, cosa arriscada.
Tisores de mots tallen les heures de l’oblit
que encerclen una llengua, un bosc amenaçat
o els ulls espaordits dels meus infants de Bòsnia.

OC XXX
Barcelona: Destino, 1976

L’any 2011, es va crear la Càtedra Josep Pla, que també té la seu en aquest edifici. De Josep Pla hem triat aquest fragment, que pertany a la descripció que fa de Girona a l’«Itinerari II» de la seva Guia de Catalunya:


La visita hauria de continuar pel convent de Sant Domènec, gòtic, amb un claustre que, quan jo feia el servei militar, els soldats pelaven patates; per l’edifici en ruïnes anomenat de les Àguiles, amb una façana Renaixement on campegen les armes dels Àustries (antic edifici de l’Estudi General, debolit amb la creació de la Universitat de Cervera), i per l’església de Sant Martí, antiga residència de jesuïtes, i temple de l’estil que imposaren, una mica ensucrat, els reverends pares de la Companyia, abans de la seva expulsió per Carles III.

Una visita a Girona seguint aquest itinerari pot donar una idea esglaonada del procés històric –i per tant de la superposició de cultures– que forma el passat de la ciutat.