Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) és escriptor i periodista. Llicenciat en Ciències de la Informació, compagina l'escriptura i la tasca periodística als mitjans de comunicació. Comença amb la publicació de poesia però es decanta cap al gènere narratiu, en què destaca amb novel·les de recreació històrica i autobiogràfica. La seva capacitat i habilitat narratives, forjades en innombrables lectures i en hores a les redaccions, traspua en la seva producció literària i d'articulista.
Fascinat per Pavese, segueix el mestratge d'aquest escriptor en les seves primeres novel·les dels anys vuitanta, protagonitzades per una joventut nostàlgica submergida en el passat (País d'Itàlia i Els anys a Ciutat). Ben aviat, però, amplia el registre i abraça estils i temes molt diversos, que van des de la novel·la històrica i el dietari fins a la novel·la juvenil. Tant en la novel·la com en l'assaig, Villatoro tracta també la qüestió jueva, que ja apareix al premiat Evangeli gris (1981).
Ha ocupat càrrecs de gestió i direcció en el sector públic i en el món de la cultura i el periodisme, a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, al diari Avui, com a director general de la Conselleria de Cultura, la Fundació Enciclopèdia Catalana i de l'Institut Ramon Llull.
Vicenç Villatoro utilitza amb llibertat i coneixement les eines de l'art de l'escriptura; coneixedor de l'ofici, sap emmotllar-se als diferents registres periodístics i literaris. Aquest saber fer i la seva capacitat de creació i recreació és el que l'han portat a obtenir molts dels premis literaris del nostre país, com ara el Sant Jordi de novel·la (1981), el Ciutat de Barcelona (1987), el Documenta (1991), el Carlemany (2004) i el Ramon Llull (2010).
És soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
Biografia extreta de l'AELC
Fotografia (Guillem Medina)