Per arribar a l’inici del recorregut –El Port de la Selva– passarem per Llançà. En aquest punt, si en lloc de prendre direcció sud ens desviéssim cap a Portbou, Fages ens recordaria que durant la II Guerra Mundial el petit poble fronterer tenia molt a prop l’exèrcit alemany que havia envaït França; i que els oficials sovint es desplaçaven a Figueres, particularment per sopar i d’altres distraccions, a l’hotel Duran, prop de la Rambla.

Los alemanes estaban instalados a cien metros de Portbou, y aparecían en los bares de la Rambla [de Figueres] que preside el monumento a Monturiol, con sus suntuosos coches y sus peligrosos sabuesos.

En aquest mateix tram entre Llançà i la frontera trobaríem Colera, municipi segregat del de Portbou el 1934, que compta amb l’omnipresent pont del tren que voleia per sobre el poble. Els trens hi passen des de 1878 i han estat molt fustigats per la tramuntana, com ens evoca Fages, fins al punt de provocar accidents.

Provinent de la petita cala de Colera, aleshores encara més insignificant, on la tramuntana regolfa i tenia per joc trabucar els trens de càrrega, i on varen haver de protegir l’estació amb una mena de burladero de plaça de braus.

Però des de Llançà prendrem la carretera que, en sentit oposat a Portbou, ressegueix el litoral fins al Port de la Selva i Selva de Mar, del qual el primer va segregar-se’n fa dos-cents anys. Les extenses propietats dels Climent –família materna de l’escriptor-–estaven ubicades en aquest dos municipis. Comprenien extenses vinyes que arribaven des de la carena muntanyenca que acotxa els termes municipals fins a cala Tamariua, accessible des del Port travessant el poble. El poeta, en uns versos, dedica aquesta cala a la seva filla petita, la Maf (inicials de Maria Antònia Fages).

La Tamariua sembla un nom d’atzar,
pedrera i fonts: mentre el xai gris arrani
jo hi cercaré el tresor familiar
d’un irredempt delit extemporani.

De las canteras de la Tamariua, en Port de la Selva –me aseguraba un anciano que había excavado por allí– han salido, por vía marítima, todos los adoquines de las calles de Barcelona.

La damisel·la més maca
de tot l’Empordà és la Maf.
Té el somriure de Gioconda
i la cabellera blonda,
perfumada d’aiguanaf.
Els ulls com la Tamariua
de maragdes i de mel,
la veueta de sirena
i el picarol d’un estel.
I si no us ho voleu creure
la casarem sense dot:
li darem la Tamariua,
una vela i un canot.