De Cadaqués retornem per la sinuosa carrereta que culmina el coll de Perafita, i en aquest punt prenem el camí cap a Roses. Aquest camí passa a prop de la muntanya del Pení on l’exèrcit americà, en temps de la Guerra Freda, hi tenia ubicada una estació de radar per al control aeroespacial amb dues espectaculars boles blanques visibles des de dotzenes de quilòmetres lluny. Transferida a l’exèrcit espanyol, s’hi van fer canvis i ara només se n’hi veu una de bola, i grisosa. Recordem que Roses, antiga fortalesa militar, sempre ha disposat d’un port important que, a més de servir per a les successives bel·licositats, va permetre a la vila un comerç considerable,  sobretot d’oli i vi. Fages esmenta la llegendària barca de plata del comte Hug V d'Empúries, del segle XIII; la valuosa joia li hauria estat empenyorada pels jueus residents al comtat per tal de recuperar préstecs no retornats...

Amb tot això de Pení
–pepsicola, ràdar i àtom–
engegaran a parir
l’Empordà sense ultimàtum.

Roses és vila del rei,
que tira confits i bales;
ressuscita als fonaments
d’una ciutat encantada.

[Al port de Roses] hi cabrien plegades les esquadres de Rússia, Anglaterra, el Japó i els Estats Units, a més de la nostra, presidida per la famosa barca de plata del comte d’Empúries, que sempre tenia empenyorada als jueus...

També referint-se al port, Fages comenta:

Nosaltres hi atracàvem amb el yacht Turissa, pilotat per don Santiago, que havia conservat, per a aquelles avinenteses, la gorra de capità! Apocalíptiques postes de sol a Roses, quan hi acudíem, jo al llom de la vella Sultana, i ell, que no sabia muntar, i no es veia en cor de cavalcar la meva britànica pura sang, jubilada d’una quadra de carreres, al sillí de la meva bicicleta. Llavors Roses era un racó de món venint de Castelló, era possible fer nou quilòmetres sense trobar un sol automòbil.

Roses! Urbs ressorgent que t’agomboles
en llac precís, mirall del de Banyoles.
Vent gris, escuma verda i aigua blava,
sorres d’or i madeixa que s’arruga
als trifolis maragda de la Muga,
laberíntics canals d’Empuriabrava!

D’en terra de la població ix la carretera que ens condueix a cala Montjoi, avui molt coneguda pel cèlebre restaurant i futura fundació El Bulli. A Montjoi el 1957 uns francesos –que finalment van estafar els proveïdors de Figueres i de Roses– van emplaçar-hi el club Polynésie, un càmping naturista per poder practicar-hi el nudisme, al mateix lloc on avui hi ha el Ciutat de Vacances Cala Montjoi. En aquells anys, les franceses que anaven conilles cridaven poderosament l’atenció als homes que, de Roses i de més lluny, acudien al Polynésie per practicar el voyeurisme.

Ens han plomat, no hi fa res;
a Montjoi sura una tesi:
ells han fet l’empordanès,
nosaltres el polinesi.
Si el pare pateix d’amnèsia
i la mare perd el noi,
busqueu-lo al club Polinèsia
de la cala de Montjoi.