De Vila-sacra cap al Far d’Empordà. El poble, encimbellat damunt d’una pedra i és molt visible de lluny i, com indica el nom, és clar, té molt bona vista.
Pogués ésser al castell de la Poncella!
Pogués ésser al rocam de Quermançó
o a la Gallarda, closa a Castelló!
Si pots venir un capvespre al Canigó
veuràs El Far, de lluny, com una estrella.
Entorn del Far cenyeix l’estranya glòria,
peu de compàs, mesura del destí.
Tenia arreu pagat un got de vi.
Beat aquell qui al món té una cabòria.
Pel bac ombriu i la daurada coma
tot és camí drecera a l’Empordà
i enmig dels plans hi ha un temple que és El Far.
Déu és un, sol, divers en l’idioma.
Isis, Istar, la filla de l’Escuma
–braços trencats en temples de granit–
fan, amb tres illes, d’ara a l’Estartit.
Fou atri El Far, potser de Mart o Numa?
El Far, forn apagat de terra cuita,
emergeix com una illa en el rogenc
esclat –maduixes i corall– del fenc,
desafiant de lluny el figuerenc
castell de pedra assedegat de lluita.
Sortirem del Far d’Empordà passant per Fortià. Aquest poble va ser el de la reina Sibil·la i avui s’hi conserva una casa de pedra atribuïda, segons la tradició, a la família de qui va ser la mullar de Pere III el Cerimoniós.
Al palau de la reina Sibil·la de Fortià, rebrien educació principesca tots els descendents més o menys legitimats dels reis de Catalunya-Aragó i dels comtes d’Empúries...