Abans d’arribar a Palol –que pertany al municipi de Torroella de Fluvià– ens aturarem un moment a Vilamacolum. En aquesta població hi ha can Geli, pairalia i escenari de la novel·la Les closes de Maria Àngels Anglada, i canta la brama que el poble és el bressol del descobridor d’Amèrica...
A Vilamacolum o Vilacolum –aquest punt no resulta per ara suficientment esclarit– hi hauria un monument a Cristòfol, el seu fill il·lustre...
Dejando, a mano derecha, la señorial mansión de los Geli de Vilamacolum, el río nos lleva, traduciendo literalmente a Pedro Coromines, “a las maravillas de Palol”
Palol és un casal que queda a tocar de Sant Miquel de Fluvià. Actualment tota la finca es troba en procés de rehabilitació; havia estat propietat de la família paterna de Fages i ell, que en conserva un record idealitzat, hi havia passat alguns estius de petit.
Palol –l’he lloat en els meus versos– és un paratge incomparable. Ni esquerp ni isolat, s’escau al bell centre de tres o quatre poblats, o petites sufragànies, de les quals fou parròquia en altre temps. Al so de la campana acudiren, doncs, els veïns de Vila-robau i de Sant Tomàs, de Sant Miquel de Fluvià i de Torroella, creguts que hi cridaven a sometent...
Ara que les sensacions més amables de la meva infantesa i de la meva vida em menen per l’horta arrecerada i els breus boscatges de Palol, compassats ençà i enllà, com taques de verd joioses, ni massa grans ni massa petites, amb aires de parc descuidat i de verger arcàdic, em ve en esment una altra vegada que vàreig sentir vogar la mateixa campana, en un esclat inesborrable de la tragèdia.
El dimecres anterior, amb la tartana bona de casa i l’euga Orlina, d’un negre llustrós i el pas petit però elegant, vàrem traslladar-nos, la meva mare i jo, del nostre casal de Castelló d’Empúries a l’ex-abadia de Palol, convertida en casa de camp d’estiu pel meu tresavi patern, doctor Anton Tomàs Fages –jurista format en la universitat borbònica de Cervera–, després de la desamortització dels béns de l’Església, nacionalitzats després de la rostida d’esglésies de 1835.
Parlant de la seva àvia, Fages de Climent comenta:
La seva relativa predilecció va arribar, en alguna avinentesa, a portar-me amb ella, en el cupè de la berlina, a la meravellosa residència estiuenca dels Fages, a Palol de Fluvià. Era, d’entre els tretze masos que integraven el patrimoni [...] la finca senyorial que li permetia fer ostentació dels seus dots de gran mestressa catalana, i rebre i allotjar una quantitat considerable d’hostes per espai de tota la temporada [...] El meu pare va voler que la preparació del sagrament que anava a rebre per primera vegada no decebés de nou la meva pietat. I fou convingut que, a primers de setmana, ens traslladaríem a Palol, on el senyor rector de Vila-robau es captindria de la meva preparació, que la mare completaria amb les avesades lectures.
Els mesos d’estiueig a Palol, un estudiant de capellà feia els oficis de criat eventual, sense que hom li tingués ni una atenció més que les degudes a en Mílio. Però en esser que rebia ordres menors, com si de cop i volta fos transformat de crisàlide en negra papallona, passava simplement de servidor de la taula a comensal, i tots s’avenien a tractar-lo de vostè i a dir-li “mossèn Pere” o “mossèn Martí”, i tot acabava amb una missa primera cantada a Palol mateix, amb orquestra i sermó, i matança d’un xai.
Confesso que la declaració de la guerra europea esdevinguda durant aquell estiu no em va afectar tant com el canvi de col·legi. Estàvem jugant, aquelles primeries d’[agost], al bosquet de sota la terrassa, a Palol, i el pare, gesticulant amb el Brusi a la mà, ens va cridar, per explicar-nos, als meus cosins i a mi, la mobilització francesa. Llevat dels articles de Gaziel, que foren llegits en veu alta i comentats com a perfectes formalment, si bé marcadament tendenciosos, cap contacte no vàreig tenir, durant els anys que durà la conflagració, amb les zones d’oposició francòfila. En aquestes qüestions de vida o mort, els punts de mira de l’oncle Xavier, defensor d’un espanyolisme a ultrança, i el catalanisme intransigent del pare, es conciliaven fàcilment.
“Benedicant fontes Domino” resa una font, alimentada a doble raig constant per les escorrialles de la cova de Palol: que les fontanes beneeixin el Senyor! Jo ja sabia que era el datiu. Havia après, ajudant missa a mossèn Joan, el sentit de totes les oracions i rèpliques, que ell m’anava ensenyant, paraula per paraula, amb les variacions morfològiques de la llengua de Roma.
Passats molts anys, després de la guerra civil espanyola, Fages de Climent torna a Palol:
Amb el balandre d’un turc –mig venedor de catifes, mig pirata– vàreig desembarcar a la platja d’Empúries en un bell matí, i, remuntant les vores del Fluvià amb una tartanota, vàreig arribar a Palol, un Palol desconegut per a mi.
I diré de Palol de medievals cantúries
l’aplec pel Sant Patró amb rústiques cantúries
d’uns goig mig catalans, encara mig llatins.
La gent devia anar-hi per esborrats camins
o pel pont enrunat de la via romana
damunt del Fluvià, a fer-hi la sardana
o a so de cornamusa marcar el contrapàs.
I el Sant Patró els mirava rient per sota el nas.
A prop de Palol hi ha Sant Miquel de Fluvià, amb el seu temple fortificat, sever i impressionant.
Cerca del lugar donde cruzó la antigua calada romana, el monasterio de Sant Miguel, donde lloraba perlas la condesa de Molins, conserva arrogante y maciza su hermosa torre, flanqueando un templo arquitectónicamente intacto, y a la izquierda, un caserón espléndido en forma de dado, calado por elegantes ojivas, pone al paisaje una nota de arcaísmo deliciosa como el trato de sus simpáticos castellanos, los marqueses de San Mori.