Ja som a l’Escala. El poeta esmenta sovint els més cèlebres caps del liberalisme empordanès del vuit-cents, d’entre els quals l’escalenc Francesc Maranges i Juli, de la pairalia que, avui restaurada, es dreça al centre del poble. Ja que hi som, no oblidem els propers Museu de l’Anxova i de la Sal, l’Alfolí de la Sal i el cementiri blanc on reposa l’escriptora Caterina Albert / Víctor Català.
L’Escala és port insegur
pels quadrants de tramuntana.
Empúries, déus de l’oblit
i escapçadures de marbre.
La tornada d’una cançó perduda al·lusiva sens dubte a la mort, en un mateix any, dels dos patricis empordanesos:
“Ai Senyor, ai Senyor,
en Maranges de l’Escala
i en Climent de Castelló.”
El poble senzill sap de memòria, de la mainada als més vells, l’estrofa que pregona encara la glòria del poble heroi:
“Els tres homes més valents
el primer, en Simonet,
en Maranges de l’Escala
i en Roger de Maçanet”
A tres quilòmetres de l’Escala hi ha Montgó, la platja que queda al límit sud de la comarca altempordanesa; la meitat de la cala pertany al municipi baixempordanès de Torroella de Montgrí.
Tu qui arribes d’Atenes, ho Co,
veus aquestes tres noies? Invita-les
a prendre un bany en aigües de Montgó
i, al teu retorn, podràs explicar: –Jo
he posseït tres marbres de Praxíteles!