Passant pel costat de Borrassà i arribarem a Ordis. És el poble mitificat per la millor balada de Fages, inspirada en Anton Iglésias, el sabater pegot que hi va viure. Hi ha la casa on treballava el cuir amb l’alena, el temple parroquial on es refugia quan pressent la mort, el cementiri on sap que reposarà en companya del fill i l’Alguema, la riera afluent del Manol. Aquest curs d’aigua li feia de cambra de bany i a la llera feia créixer les canyes que tallava el Sabater per dirigir la tramuntana.
Una vegada:
al peu del cloquer d’Ordis
era un pegot que duia una sabata
i una espardenya i un tupé de plata...
N’he escrita una auca a fi que te’n recordis.
Ordis, petita aldea d’ombres brunes,
amb una torre i una esquella a dalt,
tres feixes d’hort, de malves i cobalt,
roquís espectre de castell en runes.
[...]
Ordis pairal, espones primiceres
d’àgil antulls –el geni no hi cap dins–
i ha damnat l’ajuda dels camins,
i s’ha fer carn i ungla de Figueres.
L’Empordà clou per ell mesura i límit:
prudent, loquaç i cerimoniós,
cada masia li fa el cens d’un mos;
però, allunyant-se d’Ordis, devé tímid.
De tots els guals on ha esbandit la cama
l’aigua més fresca és la dei riu modest,
aplec dels moros, que, en paratge agrest,
van deixar el nom enyoradís d’Algama.
[...]
Fa de l’Algama cambra d’higiene
i el bassiol de seda es un mirall
per escarpir el mostatxo en espigall
quan, pels meandres, pregui el bany Selene.
Va, fa tres dies, pels camins dejú.
Tomba i bressol, Ordis és lloc segur:
hi voldrà ser quan vingui la gran hora.
Sol, pel pendís d’aquesta feble vida,
branca de roure que ha perdut l’esqueix,
es sobreviu feixuc de si mateix.
Sent la campana d’Ordis que el crida.
Entra de frau a la capella on frisa
a mitja veu i prova d’entonar
els goigs antics del màrtir Julià,
patró del poble amb santa Basilisa!
I al cementiri arrenca un clap d’ortiga
on, baldament la terra és de ningú
gairebé es sap en lloc propi i segur:
fill, pare, mare omplen la terra amiga.