Les bruixes de Llers, primera obra de Fages de Climent, publicada el 1924, il·lustrada pel jove Salvador Dalí, va fer lluir el poble en l’univers mític del poeta. L’escriptor va tornar fugaçment a Llers amb Empòrion, la de les tres muralles, el poble de la bella Matafaluga i de Beristegui, els indigetes protagonistes. Per arribar-hi, la carretereta que uneix Avinyonet i Llers travessa l’escata geològica calcària de la Garriga d’Empordà. Passar-hi permet fer-se càrrec del centenar de barraques de vinya i de pastor, veritables templets civils erigits amb pedra seca enmig d’un paisatge inhòspit, que havia estat d’oliveres i ceps. Llers, coneguda també com a terra de castells, conserva una ‘força’(fortalesa) al nucli urbà i, proper al poble, el castell d’Hortal que esmenta Fages. Però si avui Llers és en la ments de molts és per les bruixes que el poeta va immortalitzar en els seus versos; qualsevol veí gran i algun de jove sap en quines cases vivien les més conegudes i les contalles de les fetilleres més afamades.
La comarca era poblada pels indigetes, branca dels ilergetes, que, si l’etimologia no ens traeix, devien tenir a Llers, terra de bruixes, la seva fortalesa. [...] Escolteu ara, doncs, la veu misteriosa de les pedres, passada pels llavis d’aquesta bella actriu, la princesa Matafaluga, filla del rei de Llers i muller del terrible Beristegui, el príncep que governava els indigetes i la seva mitja ciutat.
Camí de Llers, terra de folls i bruixes
sota els sarments nousos, grogs i prims,
veu irisar la porpra dels gotims,
perles d’albada i lligabosc de ruixes.
De Llers, terra de bruixes, ¿la màgica contalla
d’un cap d’Empordà a l’altre, no l’heu sentida a dir?
A mitjanit encenien la falla
dels focs follets que apagava el matí.
[...]
De Llers, terra de bruixes, la màgica epopeia
d’un cap d’Empordà a l’altre l’haureu sentida a dir;
s’escapolien de la xemeneia
per sotjar els aires amb ull de felí.
Terra de Llers, bressol de de folls i bruixes,
mals esperits i pensaments ignots.
Alta verdera on llencen els bruixots
grans de cugula en forma d’abellots
que al vi han posat el llast de les maduixes.
Conta una veu que cada fi de segle
–quan, cor endins, s’afua la basarda
de perdre el món sota el trepig dels passos–,
al terme adust de Llers, famós de gestes,
d’aspres castells cenyit, al punt de caure
del cloquer bru les lentes batallades
de mitjanit, naixien tretze bruixes
–una de cada fort–, que amb les veïnes
de Boadella i de l’Hortal fent colla,
branden el goll d’aram de quinze esquelles
emmetzinant l’alè de la centúria
amb el deliqui eixorc de llurs entranyes.
“Dones del poble de Llers,
que sou gent de mala vida.”
Sortint de missa major
aneu a cavar la vinya.
La mare em deia que, essent criatura,
va bressolar-me una dona de Llers.
Suau embruix que en mi perdura,
em prenc la vida com si fos un vers.