Recuperada la NII, reculem migdia avall fins a Vilabertran, però ens aturem un instant a Cabanes per evocar el poeta el pastor i la sirena maragallians ja que, segons escriu, va ser la llar –cabana, cabanes– on van retirar-se a menjar els anissos del conte.

 

Ya es el esponjoso y próvido paisaje de Cabanes, entre cipreses y cañaverales, arces y alfalfares que hace resucitar como Osiris en forma de auto de fe cristiana, la insobornable paganía de la primavera tal como debió ser antes de la predicación paulina.

Cabanes es un vetusto villorrio en la vega del flumaire o río Sambuca, que... por metátesis y apócope degeneró en la Muga […] Y siempre he tenido para mí que fue este lugar en oasis elegido por la sirena y el pastor maragallianos para plantar su primera choza o cabana que adquirió, con el rodar de los días, la categoría de la pluralidad y la mayúscula. Circular como su impresionante torre medieval, una sardana de cuerdas y estacas forma parco en la plaza […] Es la fiesta presidida por la advocación de San Isidro.

A Vilabertran, hi trobarem referències al Salvador Dalí de quan, amb Fages, eren escolars del col·legi figuerenc de La Salle (a la comarca anomenat Els Fossos pel característic sol irregular que presentava el solar on van alçar el col·legi). Segons Dalí, veien els xiprers, els horts i el campanar del monestrir des de la finestra de l’aula. L’escriptor evoca els dos abats més cèlebres del monestir: Pere Rigau (s. XI), fundador i primer abat del monestir de Santa Maria de Vilabertran, i Cosme Damià Hortolà (Perpinyà, 1493 - Vilabertran, 1568), teòleg i hebraista, assistent al Concili de Trento, abat de Vilabertran i rector de l'Estudi General de Barcelona.

[Amb Salvador Dalí] Acudimos, durante el curso 1910-1911, al mismo colegio… El primer dibujo, desgraciadamente perdido, con que me obsequió aquel muchacho tímido, de tez aceitunada, pelo negro brillante y ojos persuasivos, corresponde a esta época, y basaba su tema en la corona de cipreses de Vilabertrán que ciñe el pequeño lago, frente a la abadía románica y al campanil donde el abate Rigau inventara, en el siglo XVII, el paracaídas.

Vilabertran, cenyit d’hortes
al bell cor de l’Empordà;
el seu rector més il·lustre
va ser l’abat Hortolà.

Fages també evoca la gran creu processional gòtica (s. XIV) que, per protegir-la dels lladres, s’ha hagut de veure de dècades ençà rere una reixa; va ser una decisió de la Junta del monestir, de la qual formava part el seu amic i periodista Manuel Brunet.

El crist de Vilabertran
al seu biògraf fa queixa:
que per culpa seva l’han
fet captiu amb pany i reixa.