Cada llersenca a Palau troba un èmul,
mentre es pentina a sol batent
i s’emmiralla al llac blau que es fa trèmul
de l’alimara d’Orient.

Fill de Palau –bruixot, com és de creure–,
el duia a Llers el tracte esfereït
que va tornar-li delícia el lleure:
una xibeca parda com la nit.
No era una òliba, no, que era una bruixa

I quan els bruixots de Palau
es posen al queixal la desfila,
assenyala pluja l’anguila
i a bots i barrals l’aigua cau.

Vivien per la gola, la set i la platxèria
i encara de llur magra
pelleringa i rebrec dolorós de poagre
feien gaudi, els dissabtes, els bruixots de Palau.

I els palauencs, esbarriats a colles,
ebris de most, en fàl·liques rengleres
sonen fagots, sacs de gemecs planyívols,
tibles de llauna i sanglotants tenores,
i fiscors de llautó, teixint absoltes,
folls esgarips.

Just a sobre de Palau-saverdera, en un relleix de la muntanya hi ha l’ermita de Sant Onfre (en cotxe s’hi accedeix per la carretera de Sant Pere de Rodes).

 

¿Potser fóra un augur, o un oracle,
o un pastor que vigila els estols,
Sant Onofre que feia el miracle,
o un bruixot que cacés cargols?

Recularem fins a Vilajuïga. És d’esperar que a la ‘vila judaica’ puguem veure-hi alguna cosa que en justifiqui el nom; no hi ha proves documentals, però abans o durant el segle X els jueus podrien haver protagonitzat el primer poblament del lloc i podrien haver-hi erigit una sinagoga. El que avui se’n diu ‘la sinagoga’ consisteix en la part més remota de la parroquial de sant Feliu. Aquesta església va començar a ser-ho al segle XI, es va consolidar amb el romànic i va ser ampliada durant el neoclassicisme (segle XVIII).

A Vilajuïga els patriarques es dirien Goliat, Marrassés, Simeó o Jeremies. Podrien ser bígams pel cap baix i les seves múltiples mullers serien criades per Rebeca, Ester o Lia...