Plaça de l'església

La plaça de l’església, esbatanada davant la façana de la canònica de Santa Maria, ha estat sempre un dels centres neuràlgics del poble.

Passat, present i futur de Vilabertran
núm. 64 (juliol-setembre)
Girona: Diputació de Girona, 1973

Remodelada fa pocs anys, a banda de trobades quotidianes, sota els seus plàtans s’hi han celebrat activitats diverses durant les festes, i és punt de trobada amb motiu de cerimònies religioses.


La situació del Monestir no pot ser mes idònia: a un tret de la ciutat, però prou allunyat d'ella per fer-se'n admirar com a recés de pau; assegut enmig d'una plana folgada que l'enfaixa amb suavitat i que li permet d'estar suspès entre la solitud i el silenci que tan bé lliguen amb la seva històrica aventura secular. Davant l'església s’hi estira una plaça força espaiosa enriquida amb uns quants plàtans que si estessin acompanyats d'arbustos i de flors farien més acollidor l'àmbit on arrelen. Al lluny, el Canigó, solemnement nevat guspireja en la llum, i tant Bassegoda com les muntanyes del Mont i les Salines s'enllacen en una immòbil sardana que no necessita de cobles ni de dansaires per trobar l'harmonia que més li pugui escaure.

Domina la plaça la façana de l’església, amb el seu campanar majestuós i emblemàtic, apreciat ja a mitjan segle XIX per l’escriptor i polític romàntic Víctor Balaguer, un dels prohoms de la Renaixença.


Lo más hermoso de todo el edificio es el campanario que se eleva airoso y elegante, majestuoso y bello, presentando su decoración de ventanas de doble arco, de cenefas labradas, de columnas góticas y de severos capiteles. Allí es donde el artista dejó vagar libre y suelta la imaginación en toda su galanura y en toda su riqueza, allí es donde el genio brotó, y se lanzó a los aires fugitivo, rompiendo los lazos con que la fría voluntad del sacerdocio le había encadenado en el interior de la fábrica. Aquel campanario en aquel edificio es como una sonrisa en los labios de un moribundo, como una idea de pasados y risueños amores en la imaginación de un anciano.

El vuelo del abad Rigau
10 de de juliol de 1951

El magnífic campanar també es converteix en escenari de llegenda. Segons es conta, des del punt més alt de la torre, l’abat Rigau, fundador del temple al segle XI, va fer un salt miraculós, motivat per diverses raons segons la versió. Si a Recuerdos de viaje Balaguer feia fugir l’abat d’uns «diablillos [...] dispuestos a atormentarle», en una altra versió explicada per Miguel Melendres el 1951 a El Correo Catalán, el religiós es va veure sorprès per una tramuntanada:


Pero en lo más arrebatador de la contemplación, una embestida por demás irrespetuosa y decisiva rompió el éxtasis del abad, y se le llevó al espacio. Rigau era un varón de Dios, y su caída fue un vuelo. Un vuelo al que la leyenda puso alas milagrosas. El improvisado pájaro describió una sencilla parábola, y llegó incólume a tierra. Y ni cuenta se dió de que su contacto con el suelo había sido taumatúrgico. A la mañana siguiente, como una herencia del ave excepcional, en el lugar del golpe empezó su canto líquido una fuente cristalina.

En realitat, totes les versions de la llegenda volen explicar l’origen de l’abundància d’aigua que trobem a Vilabertran. Al seu torn, Josep Maria Xampeny, que reconstrueix i ficcionalitza la història, transforma el salt de l’abat en un gest meditat i amb resultat exitós per posar fi a la sequera que assola el poble:


La gent reunida a la plaça mirava mig esparverada com amb petits saltirons pujava de la torre del campanar les escales l’Abat. Ja a dalt de l’últim finestral, la figura del bon Pare s’albirava, el braç estès fent el signe de la creu, tot de cop va fer un salt!

Crit d’esglais entre els presents i al mateix temps un fort bufar de Tramuntana. Carrossa transparent del vent que aniua en la comarca, transportant l’Abat Rigau volant per l’aire. Fins on el portaria! Ave... Ave Maria!

–Ja ho crec que va ser llarga la volada, i tan bon punt les plantes dels peus trepitjaren l’arena i la mata calcinada, un petit regalim, serpent platejada, mullava la terra. Aquesta, agraïda per la humida besada s’estufava contenta. Instants després el brotar de l’aigua anegava les petjades polsoses del camí, sentor de terra molla notant frescor a la dent i al paladar.