Carrer de Cabanes


Hort situat al carrer de Cabanes. Foto: Joel Busquets

El terme municipal de Vilabertran es troba clapat d’hortes, que han abastit els mercats de la rodalia des de temps immemorials. El més important, però no l’únic, era el de Figueres.

Girona: Edicions periòdiques de les Comarques, 1993

Antigament, regats per la Muga, els productes de Vilabertran i Cabanes regnaven a les parades del mercat de la capital empordanesa.


Vilabertran ha estat des de fa molts i molts anys l’horta de Figueres. Recordo que anys enrere comprar planter de Vilabertran era una garantia de qualitat. Els pagesos del poble venen les verdures al mercat de la capital, encara que hi ha més competència i també n’hi van de més lluny. El secret de l’horta vilabertranenca és l’aigua. A pocs metres del monestir, la font de l’Abat Rigau és una prova de l’abundància de l’aigua. Contínuament sorgeix un doll d’aigua d’una bassa que va a l’antic rentador –encara utilitzat, segons em diuen– que no s’eixuga mai.

En el seu magne El poema de l’Empordà, Albert Serrano va dedicar uns versos a l’horta vilabertranenca, demostrant així que era un dels seus elements definidors:


Hortes de Vilabertran!
Frondes d’airosa capçada,
colors d’aram esvaït,
blaus d’espígol, grisos d’ambre!
Verds grenyals de Castelló!
Finíssims grocs de Cabanes!
Postes de sol de Rabós!
Capvespres de Peralada!

A les hortes d’aquests rodals també es produïen escenes pintoresques, en les quals l’ésser humà es pot arribar a confondre amb el medi, com explica Manuel Brunet fent broma:


—Mireu quina capça de bròquil –em deia l’altre dia un pagès anant pel camí de Cabanes.
En aquella horta riolera, estesa sota un angle de xiprers, no es veia ni una capça de bròquil enlloc. A prop nostre, la masovera lligava enciams d’esquena al camí, de gropa al vent.
—I no és pas un bròquil que fuig.
Volia dir que la masovera era una dona molt revinguda. A l’Empordà, quan una mata de bròquil s’espiga i tota se’n va en cames, diuen que és un bròquil que fuig. I tots dos vinga riure només de pensar en aquell bròquil tan sòlidament clavat al mig d’aquella taula d’enciams. Vinga riure, però sense aturar-se, perquè això ja no hauria estat bé.

El quadern gris
OC I
Barcelona: Destino, 1966

La fama dels productes d’aquests horts traspassava l’àmbit més proper. Prova d’això és el testimoni de Josep Pla, que confirma que a contrades allunyades com Palafrugell també es parlava de l’horta vilabertranenca:


A la taverna de Gervasi, a plaça Nova, sento que un home diu a un altre, amb un vas de vi blanc a la mà:
    A Campmany, s'hi fan els naps;
    a Cabanes, les carbasses;
    a Vilabertran, pebrots,
    albergínies i tomàquets.
El bodegó que fan aquests versos em causa una deliciosa sensació de fi de primavera, primers d'estiu.

Salvem els xiprers
Figueres: Brau, 2012

L’esplèndida imatge que ofereixen les hortes al maig i a principis d’estiu, plenes a vessar d’hortalisses i verdures, es completa amb les característiques tanques de xiprers, que arreceren les eroles de la tramuntana. Davant el perill d’una malaltia que durant un temps va amenaçar la seva salut, Eduard Puig Vayreda va reclamar la seva protecció, al·legant que ja formaven part inextricable del paisatge empordanès.


L’afuada ombra dels xiprers de l’Empordà ha esdevingut com una mena de blonda fina o de teranyina subtil, però en definitiva no és altra cosa que l’ombra inquietant de l’esquelet d’aquests entranyables arbres que van morint corsecats per un mal dolent. [...] Hem de salvar els nostres xiprers empordanesos perquè han estat tanca tradicional dels nostres horts i dels nostres camps, perquè protegeixen de la tramuntana freda les airoles d’enciam de Vilabertran i les regues de melons de Cabanes, perquè emparen els joves sembrats del gèlid aire canigonenc. En definitiva, perquè són una de les imatges més característiques i més insòlites del paisatge agrícola de la nostra comarca oberta i esventada.