Parc de la Font

Iniciem l’itinerari literari al parc de la Font, a la carretera Figueres-Peralada C-252, a tocar de la creu de terme, al poble anomenada Creu Vella. Aquesta carretera, i els camins adjacents que travessen la zona, era la via d’accés natural al poble anys enrere, abans de la construcció de la carretera N-260 que uneix Figueres amb Llançà i Portbou.

Barcelona: Il·lustració Catalana, 1910

Abans d’entrar a Vilabertran, ja podem entreveure la seva fesomia, dominada pel campanar de Santa Maria, tal com va testimoniar Carles Rahola fa més d’un segle:


Passant per una carretera de plàtans centenaris i travessant corriols oberts entre camps de blat a punt de segar, hem fet via vers el poble de Vilabertran, atrets per la seva església i el seu monestir. El matí era molt calorós, però de tant en tant s’aixecava un fresc oreig, fent onejar les espigues d’or i estremint les fulles dels arbres. Caminàvem solitaris, i ens plavia caminar així, ben sols i a l’atzar, mentre els nostres ulls amatents cercaven en l’horitzó la vella església. Sentíem una gran pau, un silenci inefable tot a l’entorn, i el nostre pensament, obsessionat per la paorosa lluita, en devenia serè. Així hem caminat uns dos quilòmetres des de Figueres, quan hem començat a veure al davant nostre, no gaire lluny, la torre de les campanes enmig dels arbres, i tot seguit han anat apareixent les cases del poble.

Vilabertran
núm. 405
21 de d'octubre de 1917

El museòleg, historiador i crític d'art Joaquim Folch i Torres, director general dels museus d'art de Catalunya entre 1920 i 1939 i figura clau en la recuperació i conservació del patrimoni artístic i monumental català, va dedicar al municipi un article que va aparèixer a la «Pàgina Artística» de La Veu de Catalunya l’octubre de 1917.


Entre aquests pobles de l’Empordà que dèiem n’hi ha un que s’anomena Vilabertran. De lluny estant, per un camí de saules, se’l veu, amb una gran torre romànica, i la massa grisa de l’antiga Col·legiata, que fa el seu nom històric. Un rengle de xiprers a l’un costat, i un munt de casetes brunes finestrejant sobre el paisatge gemat.

Aquest poble té una història com la de molts pobles de l’Empordà, que li dóna un bell caient de dignitat i de dolça vellúria. Al fons del seu estratus històric hi ha les ruïnes romanes i al damunt una primitiva església cristiana, petita i humil. Al damunt encara, i sota el cel blau dels nostres dies, la famosa Col·legiata, del segle X, unida al nom olorós de santedat de Fra Rigall. [...] Quan ens hi anem acostant, la massa enorme de l’església, la torre i la Col·legiata es mengen el poble. Damunt s’alça la torre, brodada de finestrals amplíssims, que deixen veure unes clapes amoroses de cel blau.

Antigament, ja en època romana, el camí d'unió a Figueres transcorria per la finca anomenada Font del Soc, actualment de propietat particular i accés privat. el camí es troba en desús i degradat, i és inaccessible, malgrat els projectes recents de recuperació. La finca queda actualment fora del camp visual de Vilabertran, separada pel talús de la carretera nacional II. Aquest espai és un referent històric pel federalisme republicà, perquè a mitjan segle XIX hi va tenir lloc la primera proclama a Espanya, que malgrat tot, no va prosperar. 


El 20 de juny de 1842, una colla de fadrins, procedents de la «Font del Soc», varen manifestar-se pels principals carrers de l'Alt Empordà amb una bandera roja i un gran cartell que deia «Viva Terradas», mentre cantaven «La Cançó de la Campa». Els cridaires varen dirigir-se a la Plaça i hi aclamaren la república i el gran absent, llur capitost Abdó Terrades. 

Palafrugell: Edicions Baix Empordà, 1992

Com va remarcar el periodista i escriptor Narcís-Jordi Aragó, des de llavors el nom de la Font del Soc ha quedat unit al federalisme:


Dir Empordà federal vol dir recordar l’enèrgic i obstinat Abdó Terrades, quatre vegades alcalde de Figueres i quatre vegades destituït, autor de la cançó La Campana, Marsellesa dels revolucionaris catalans, primer espanyol proclamador de la República –a la Font del Soc, el 1843– com a “govern de la tolerància, de la igualtat, de la raó i de la justícia”.

Recuerdo de unas idas y venidas pasando por la Font del Soc
num. 6
01 de d'agost de 1954

Malgrat la implicació política, entre les classes populars figuerenques l’espai de la Font del Soc era punt de trobada per a berenades i fontades festives, unes activitats per a l’esbarjo que es trobaven a faltar en temps de postguerra, tal com es planyia Miquel Alabrús els anys cinquanta, uns temps de penúries en què els figuerencs feien el trajecte a Vilabertran a peu per proveir-se de queviures:


En aquella época infausta no iban los enamorados a la «Font del Soc». Este paraje se volvió sucio y solitario. Ya nadie se detenía en aquel lugar. Era visitado de paso, sin interés, por mujeres de andar acelerado y mirada vacía, apesadumbradas y hartas de tanto ir y venir para suministrarse de judías tiernas, y de escarola y lechuga para la ensalada. Pero al pasar estas mujeres, ya de alguna edad, por aquel laberinto de la «Font del Soc», se les iban los ojos. ¡Cuántos recuerdos de meriendas y cuitas amorosas, de otro tiempo mucho más feliz, insospechado ahora, les vendrían a la memoria a aquellas mujeres, que ya no estaban para nada!

Des de fa uns anys, però, el més habitual és realitzar el trajecte de Figueres a Vilabertran amb vehicle motoritzat. Com descriu l’escriptor Joan Guillamet a Coses i gent de l’Empordà (1972), durant els trajectes a Peralada des de Figueres, s’aturava a contemplar l’església de Vilabertran, «d’un romànic tan ferreny, saborós i autèntic, que emociona de debò», que «posa en la plana una nota distintiva de solemnitat grandiosa i harmònica». Anys després, Josep M. Salvatella evocava unes sensacions similars en arribar al poble.


Abans d’arribar a Vilabertran –quan es farà justícia a la serena bellesa del monestir de Santa Maria?–, he aturat un moment el cotxe, enmig de la plana, a l’entrada d’un camí veïnal. Aquest matí ha plogut una mica, després de dies i dies de sol i sequera. Ara el temps sembla haver quedat en suspens. Immòbils, les línies de xiprers projecten les seves ombres allargassades damunt els camps de blat de moro, ja collits, amb les pellofes daurades per terra. Passa un pagès, ressec, xiulant al gos que el segueix indolent. Uns vols de pardals que van a jóc, cap als pollancres de més enllà. Quietud. És un paisatge clàssic, tal vegada prerenaixentista, aquest del nostre país. La plana conreada, geomètricament repartida, el mar en calma, la muntanya al fons… “Crema la sesta, i aquest món / vers l’horitzó té l’ombra decantada”, diuen els versos de Dante Alighieri, en arribar al cel desè o empiri. Quietud de l’horabaixa, vora els camps de Vilabertran.

En temps més recents, un dels motius recurrents i addicionals per acostar-se a Vilabertran és escoltar algun dels concerts de la Schubertíada, el festival de música clàssica anual al voltant de l’obra de Franz Schubert que organitza Joventuts Musicals de Figueres. Maria Àngels Anglada evoca el festival en el conte «Indagacions sobre Virgili», inclòs a Nit de 1911, i a «Concert inacabat», de La daurada Parmèlia i altres contes. A banda, l’atmosfera de la Schubertíada queda ben representada a l’obertura de la novel·la Viola d’amore. Hi copsem les sensacions de Màrius Teixidor, personatge de l’obra, arribant al poble per assistir a un dels concerts:


La nit de divendres hi havia prou claror –tènue, difusa– per deixar veure el Canigó nevat. La primera i quasi prematura neu de la muntanya no resplendia, simplement es veia una gran taca clara, suspesa entre els turons més baixos i el cel. Ho vaig observar d’esquitllentes, tot conduint sense pressa cap a l’abadia. Ja hi era a tocar. Vell conegut, el campanar il·luminat m’indicava el camí. Alts xiprers obscurs li feien un contrast d’amarga bellesa.