Teatre-Museu Dalí

Façana del Teatre-Museu Dalí. Foto: Francesca R. Uccella

El Teatre-Museu Dalí és un dels llocs més coneguts de la ciutat. En el següent text, l'autora explica una petita part de la història de l’església de Sant Pere, i hi descriu una visita al museu, que permet conèixer les seves obres preferides de Dalí, immancablement relacionades amb el autors clàssics i els grans autors de la literatura universal: el mite grec de Narcís i Dante, amb La Divina Comèdia.

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999


Surrealisme nocturn

Durant els caps de setmana de l’estiu, i fins i tot entre setmana, he vist cues memorables per entrar al Teatre-Museu Dalí. La filera humana més llarga que un centpeus, certament, baixa pel davant de la placeta de l’església i pel carrer avall, o bé dóna la volta fins a la plaça de l’Ajuntament i encara la desborda pel cantó de migdia. Dos monuments ben diferents, costat per costat, gairebé: l’església de Sant Pere, d’un gòtic auster, reconstruïda després de la Guerra Civil, i l’antic teatre, ara museu. El temple havia estat, en altres èpoques, l’única parròquia de la ciutat, com tan bé explica Jaume Guillamet. És digne d’una visita: molta gent ignora que, ultra la seva arquitectura, s’hi troba un grup escultòric molt bell, obra d’Amadeu, així com obres d’art del seu col·lega modern Claude Collet.

Fet aquest incís, cal fer honor al títol de l’apartat: surrealisme nocturn. És una bona manera de visitar les obres de l’artista de Portlligat, planejar una visita nocturna, que amb encert s’ha posat a l’abast dels turistes estivals, els d’aquí i els de fora. Fins i tot sembla que la nocturnitat s’adiu a l’obra d’un pintor genial, però d’una personalitat amb certs aspectes foscos i ombrívols. No heu pas de témer que la fosca us privi de gaudir de la contemplació de les obres: em penso que no tindreu cap queixa sobre la seva avinent il·luminació.

No és pas en aquestes planes que cal fer remarques més pròpies d’una guia o d’un catàleg. En canvi, us exposaré una opinió molt personal i espero que no la trobareu escandalosa. Deixo de banda, en la meva visita al museu –que evidentment, no és la primera–, els grans olis, els paranys plàstics espectaculars, i em decanto per un altre caire de l’artista: l’il·lustrador. Per raó de les meves dèries, m’agraden molt les seves interpretacions de mites grecs, originals i imaginatives: a tall d’exemples, fixeu-vos en el Narcís-flor, tot un símbol. I encara, en aquesta mateixa obra d’il·lustrador, ja em direu si no trobeu fascinadores les visions que fan plàstica la Divina Comèdia de Dante: especialment, per aquesta imaginació sovint ombrívola, les que corresponen a l’infern dantesc.

La nit silent, al defora, s’adiu amb les visions que podrien ser oníriques, «el somni de la raó», amb aquestes imatges poderoses que una força obscura, tocada de geni, i no pas sense el record del paisatge de Cadaqués, va fer sorgir per acompanyar les immortals «terzine» amb què el poeta florentí ens fetilla. Fins i tot ens sembla que aquelles «ombres silencioses i espectres orfes de llum» de Virgili, que l’acompanya, s’han de fer visibles al nostre costat.

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999

Després d’una visió nocturna, Anglada ofereix una ràpida fotografia de la plaça Gala i Salvador Dalí:


Em penso que, al migdia, li interessarà el brogit dels voltants del Teatre-Museu Dalí, sota l’alta cúpula restaurada, o, més ben dit, nova de trinca: els vestits virolats dels turistes que sovint fan llargues cues, l’obsessió fotogràfica dels japonesos, l’art dels pintors que han començat ja a crear una tradició, i no sé si arribaran a formar una munió d’artistes com els que trobem vora la mar de Cotlliure.