Aquest punt de l'itinerari literari és molt significatiu. Descobrirem per què després d’haver llegit la descripció de les restauracions dutes a terme al teatre:
La història de Jacques Stroumsa va tristament lligada la història de la seva germana Júlia.
Fa temps que no puc escoltar el compacte dels Impromptus de Franz Seraph Schubert, interpretats admirablement per Murray Perahia, sense pensar en la història de Júlia Stroumsa.
Bé, no en fa pas tant, de temps: d’ençà del 4 de juny de 1998, quan vaig conèixer el seu germà Jacques, o Iákobos. És a dir, quan se’m va tornar de carn i de sang un personatge, encara que molt diferent de com jo, que no en sabia l’existència, l’havia imaginat: em refereixo al violinista amic del luthier del meu llibre El violí d’Auschwitz.
El meu ara estimat amic Jacques, que va ser violí solista durant un mes a l’orquestra d’Auschwitz-Birkenau, persona d’un tremp vital fora del corrent, em va dir un dia, el desembre proppassat, que vaig tenir el goig que fos el meu hoste a Figueres: «Us explicaré la història de la meva germania Júlia i en fareu una novel·la.»
El Teatre Jardí va ser l’escenari, al maig del 2005, d’un acte molt emotiu i altament formatiu per a les persones que van tenir la sort d’assistir-hi: va venir a Figueres Jacques Stroumsa, primer violí solista de l’orquestra d’Auschwitz-Birkenau, jueu supervivent dels camps de concentració nazis durant la Segona Guerra Mundial, que va portar el seu valuós testimoni sobre l’horror viscut amb la seva família i el seu poble.
Maria Àngels Anglada conta el primer cop que es va trobar cara a cara amb ell i, sobretot, la seva profunda emoció:
El dijous 4 de juny de 1998 va ser per a mi un dia inoblidable. Com us puc transmetre l’emoció d’una autora que es troba amb un personatge del seu llibre El violí d’Auschwitz que se li ha fet real? Un personatge, a més a més, d’un temps excepcional, d’un coratge i d’una sensibilitat poc corrents: Jacques Stroumsa, grec i jueu sefardita alhora, pertanyent a la comunitat de Salònica.
[...]
Abans he esmentat l’emoció de l’autora en abraçar el seu personatge, del qual no tenia pas notícia en escriure el llibre: jo m’havia inventat un violinista polonès. He d’afegir, també, el goig de sentir-lo tocar el violí i el trasbals de veure el tatuatge del seu braç d’artista, la marca de la mort amb l’ominós número d’internament.
Per una casualitat benigna, aquesta nit es representava una obra de teatre al renovat Teatre Municipal, conegut molt de temps amb el nom de Teatre Jardí i abans, popularment, com Can Garida. Es tracta d’un bell edifici modernista, al fons de la plaça dedicada a Josep Pla, i al costat hi ha, en efecte, un jardí. La restauració del vell i decadent edifici ha estat intel·ligent i respectuosa, i lluu la seva arquitectura, plaent i equilibrada. Tot s’ha renovat: el pati de butaques, les llotges, el saló de descans, al cim de l’ampla escalinata, on hi ha una exposició permanent d’artistes de la contrada i que també serveix, ara i adés, per a conferències i presentacions de llibres.