Mentrestant la tardor, a la plana, avançava ràpidament: ens agradava de trepitjar els munts de fulles de plàtan, grogues i rogenques, que encatifaven el Prat de la Riera; no ens adonàvem pas que era com si el temps cruixís sota els nostres peus. Les orenetes ja havien emigrat del nostre carrer, i Tots Sants s’acostava de pressa, amb les primeres boires que s’ajuntaven al fum de les estufes de llenya, de serradures, de closca de pinyó i d’avellana; tothom començava a encendre-les perquè els vespres ja eren freds.

[...]

En l’endemig les fulles de l’heura eren verd fosc com sempre, en contrast amb els arbres que s’anaven despullant, alts i escardalencs, encalçant sempre un sol fugitiu, gairebé inaferrable.
Els dies queien a poc a poc, com les fulles;

[...]

Aviat la castanyera s’instal·là a la plaça, i a casa va venir en Ramon de la Serra a dur-nos un gran feix de bruc per al foc de torrar les castanyes.

[...]

Les orenetes poques vegades arribaven a la Plana per Sant Josep, sempre venien més tard; els seus xiscles omplien l’aire a primers d’abril i voltaven gràcils i incansables el campanar romànic de la Catedral, cap al temps de la Setmana Santa. Aquest dies eren silenciosos i greus a la nostra ciutat, però tenien les seves compensacions: hom podia menjar penjarelles ensucrades i unes pastes dures com la fusta, els “currutacos”, que penjàvem a les palmes. Si hi havia sort, estrenàvem un vestit per anar a beneir la palma i per seguir els monuments el Dijous Sant, així com per lluir-lo tot passejant pel Prat de la Riera sortint de la Seu.