La nostra autora descriu així la seva casa durant les freqüents visites a Vic, mentre l’estan restaurant:

...llavors vaig veure una enorme grua que travessava el cel de la Plaça. Sempre que en veig una, de grua, pels carrers estrets de la meva ciutat, no em puc estar de tremolar i de preguntar-me quina casa espatllaran. Però aquella vegada em vaig errar de mig a mig:
- Aquesta grua –em va dir la mare– és per restaurar la casa d’Andreu Febrer, la vella casa del capdamunt del carrer de Sant Hipòlit.

[...]

M’hauria agradat, fantasiejava, comprar la seva casa de Vic, i encara més trobar-hi, tot fent-hi acurades i respectuoses obres de restauració, dirigides, és clar, pel meu cosí arquitecte, Manel, un plec de papers de la seva època. Per què no era possible? Sí, sortirien de darrera un envà sobreposat, una mica humitejats, potser, però encara ben llegidors: segurament cartes escrites als seus familiars de Vic, enviades des de Barcelona, des de Nàpols, des de Catània.

[...]

Aquest cop no en vaig veure cap, de grua, però la casa del poeta tenia la façana coberta de bastides; ja veuríem què en sortiria, acabada la restauració. Les xarxes no em deixaven veure gairebé res. Tenia l’esperança que aconseguirien de donar-li un aspecte acurat i vell alhora, que encertarien el to de la pintura. Hauria de quedar com un rostre ancià de bon veure, sense coloracions estridents, on somriu discreta l’antiga bellesa. Em semblava, curiosament, que el meu esforç avançaria paral·lel a les obres de restauració de la casa; una altra mena d’esforç, més solitari: jo n’era alhora bon o maldestre arquitecte, paleta i manobre, i també fuster, guixaire i pintor.