Plaça Major

Foto de l'Ajuntament des del mig de la Plaça.

Vic en el record
núm. 142
Patronat d’estudis osonencs , 1999

Amb aquesta poesia M. Àngels Anglada ens presenta la seva ciutat:


Lluny de tu –m’envolta la claror marina–
el cor et saluda, altiva ciutat,
i el record t’acosta, arrel meva fonda.
Destrals no et tallaren d’oblit ni de temps.

Com l’alba sorgeixes, adés blancvestida
com una princesa amb mantell de neu,
amb tul de boirines, diamants de gebre.
Adés envoltada dels més tendres verds
quan l’arbre borrona, i tímida encara
amb por del refús, s’acosta suau
cada primavera, si gosa o no gosa
despertar les roses i les flors de l’arç.

Adés se’m presentes entre la calitja
nimbada en la glòria d’aquest sol ardent
que daura les pedres i encén les teulades,
quan la nit enyoren els jardins secrets
–rere els murs antics on s’enfila l’heura
o les vinyes-verges que una breu tardor
tornarà una flama efímera i bella.

Amb sons de campanes el record t’empara
i vols d’orenetes ran del vell cloquer
altíssim i pur guaita del silenci.

Les ombres
núm. 142
Patronat d’estudis osonencs , 1999

Amb aquesta poesia, Anglada ens fa conèixer els personatges que la van enriquir amb la seva obra literària i filosòfica:


Diu el poeta que al cor de les nits
“quan el silenci es glaça
cruix dolçament la passa”
dels morts mai no oblidats, sols adormits.

Entre setmana, quan dorm la ciutat,
hi sento ombres alades,
figures retornades
als vells carrers en silent soledat.

De cap paraula no m’arriba el so
ni cap remor davalla,
al nostre entorn tot calla,
però dels nostres passats sento el ressò.

L’ombra de Balmes, la de Verdaguer
tenen conversa amiga
amb l’ombra més antiga
de Miquel Argemí, d’Andreu Febrer.

Vetllen Ausona amb un esguard amic
sense enyor ni tristesa.
La seva ombra és certesa
que, amb anys i canvis, Vic és sempre Vic.

Jacint Verdaguer, el poeta de la plana, és indestriable de l’obra de M. Àngels Anglada. A ell li va dedicar aquest poema d’homenatge:


Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills
tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa.
Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa
les antigues paraules collies que obliden els savis
i rentaves, amant- lo amb clara mirada d’infant,
net de sorres impures, l’or noble i molt vell de la llengua.
Sol resseguies les altes arrugues del nostre país
– cap a quina cacera més noble que isards vagarosos!
Tan amorós com la mare desvetlla el seu fill adormit
–ric de somnis i vida– despertes la llengua. Nosaltres
cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai més
no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat!