Moltes altres figures es drecen, com en un retaule vivent, davant de la memòria ja massa adulta. Però la principal atracció per als infants del carrer era, innegablement, la botiga de la xocolata Arumí, amb taulells llarguíssims, damunt el marbre dels quals brillaven com pedres precioses, en grans pots de vidre, els caramulls de caramels àcids, les ametlles i avellanes torrades, els anissos, les ametlles blanques i rosades de bateig, i més endavant els bombons i la xocolata, que servien, si mai se’n podia haver, amables dependents amb bates groguenques. Un any, pels Innocents, seguit la clàssica facècia, m’hi van enviar a buscar els neulers, quan devia tenir nou anys, i, en comptes d’omplir-me la bossa amb pedrotes o altres coses feixugues, com se solia fer, el dependent Roca em somrigué amb bonhomia:
- Digues que no els tenim, maca, els hem deixats.

[...]

I els anys que el meu padrí estava bé de diners, em regalava el diumenge de Pasqua una esplèndida sara de ca l’Arumí, on no hi planyen ni els ous, ni la mantega, ni les ametlles trinxades tot al voltant, i algun cop fins i tot tenia al damunt un gloriós vaixell de crocant o un ou de xocolata que els ulls se n’hi anaven.

L’oculista Sadurní, que vivia en una casa renaixentista molt bella, i aleshores mig enrunada pels bombardeigs, regalava les ulleres als clients pobres i es tancava en els seus pensaments com un cargol en la seva closca.