Casa natal de M. Àngels Anglada

Portal de la casa natal de Mª Àngels Anglada. Foto:

Just davant de la casa renaixentista de l’oculista Sadurní, hi ha el portal de casa de la família Anglada.

Entrem amb M. Àngels, gràcies a les seves paraules, per conèixer els secrets que ens vol explicar. Ens diu:


Ja escrivia versos i sentia l’atracció dels llocs apartats i emboscats, on em semblava que podia habitar alguna mena de misteri. La casa Fontcuberta, on vivíem, molt gran i plena de racons i d’escales, m’hi ajudava, així com les pintures de colors esvaïts pels anys i la guerra, que el Vigatà havia pintat a les altes parets de les sales: encara s’hi reconeixien escenes dels vells mites – els cavalls del sol amb l’inexpert guia que intentava tornar-los al camí, el suïcidi de l’amant davant del cos mort de l’estimada.

Records de Vic des d'Esparta
Barcelona: Columna, 1990

L’ampla sala on el Vigatà va pintar les altes parets és un dels indrets més importants de la geografia personal de la nostra escriptora com el jardí de la mateixa casa, que va inspirar més d’ una línia:


Era el meu pont l’escala trenada amb gessamins.
Pels seus graons verdosos a poc a poc baixava
al màgic pou florit de faules i violes.

Les branques com crits verds encalçaven el sol,
avar i vell soldat cansat de llargues lluites
amb les boires d’hivern. Prop del saüc blanquíssim

en el mur del palau remorós de les merles
teixien heura i somnis arrels de força igual.
D’un a un han vingut a aixoplugar-se en l’arbre

dels records, mentre miro sota els alts eucaliptus
aquest carreró blanc des d’on el gessamí
enflora la tardor i la insomne memòria.

L’escriptora ens conta moments de la seva vida a la casa Fontcuberta, on va néixer i criar-se, escenes de vida quotidiana protegides pel gran portal que dona al mateix carrer de la Riera.


Aviat al jardí remorejaven les bosquetes, xiulaven les merles – segon la dita temptant -nos a dormir: “ gira’t i tomba’t, gira’t i jeu” -, el rossinyol s’hi amagava, esquiu, per refilar més endavant; tot i que era mig emboscat, entre les herbes i el gram florien els lilàs i la xiringuilla, de flaire molt penetrant. La vinya verge cobria la galeria llarga amb fulletes tendríssimes, que a mi en semblaven bones per menjar.

[...]

Moltes tardes ens aplegàvem a l’escon de fusta, d’alt respatller que voltava la llar de foc en la immensa cuina i el pare ens explicava les aventures d’un pastor, que funcionaven en episodis, un autèntic “gran relat” de la seva invenció que excitava la meva fantasia.
Algunes estones escoltàvem la ràdio; però, sobretot, jo llegia i m’empassava voraçment tots els llibres que podia haver de la biblioteca de casa, llevat dels prohibits que eren fora del meu abast; per sort hi havia sobretot llibres catalans. Així vaig començar la meva amistat amb Jacint Verdaguer, en les edicions populars de cobertes grogues i una medalla amb el rostre de Mossèn Cinto, com diem a Vic sempre que se’n parla. Amb el coratge que dóna la poca edat, vaig decidir d’aprendre de memòria el Canigó, començant pel darrer cant.