La casa de l'Heura

La casa de l’Heura des del pati interior de l’espai de la casa natal. Foto:

La petita Anglada s’apropa a la casa encuriosida pels estranys moviments que veu en els finestrals. Interessada per resoldre enigmes, per descobrir de qui eren les ombres gesticulants i misterioses, la nostra autora, es deixa fascinar per la història dels habitants de la casa de mur heurós, la Casa de l’Heura


Els infants l’anomenàvem així perquè tota una paret plena d’heura espessa de dalt a baix tancava el jardí per la banda de migdia; només una finestra, a mitja alçada, s’obria en tota la façana verd fosc on remorejaven les merles, goludes de les baies quasi negres. També hi venien rossinyols, que sentíem refilar des del menjador. A la part baixa de la paret, s’hi podia arribar perquè s’alçava una resta de mur gruixut, amb petites baixades i pujades, estret però just per poder passar-hi, ple de molsa i petites herbes i fins i tot amb flors menudes; era vorejat d’una filera de boixos. Aquella paret i la seva finestra em fascinaven; sobretot la finestra. La podia veure molt bé des de la galeria que voltava el jardí per dues bandes. S’hi movien, de vegades, unes ombres gesticulants i misterioses, uns braços que s’obrien en un gest ample o s’alçaven cap amunt, com els actors que jo havia vist representant Els Pastorets, o, més ben dit, l’any 1941, Los pastorcillos de Belén, al teatre antic de l’Orfeó Vigatà, quan encara faltaven molts anys per traslladar-se a can Ricart.
Em ve a la memòria, després de tant de temps, una nit de lluna. Vaig anar a la galeria per veure el jardí amb la pols nevada de la lluna plena: devia ser pel mes de setembre, perquè recordo que al vespre tots el fils d’electricitat del carrer eren plens d’orenetes; sempre s’hi reunien, abans de la Mercè, i poblaven el carrer amb els seus xiscles i les seves ales màgiques. Aquella nit, entre la resplendor pàl·lida, els arbres coneguts del jardí - el saüquer, el presseguer, la prunera, l’acàcia i un exòtic catalpa – semblaven un doble divers d’ells mateixos; el pou, condemnat d’anys ençà, amb la seva caseta, era com un niu de somnis, prop de l’escala d’alts graons ben coberts de gessamí.

A poc a poc la nostra autora descobrirà el secret del senyor Campdelacreu:


Era ja pel novembre, doncs, quan vaig anar esbrinant, amb preguntes al meu entendre molt ben dosificades, que el veí del nostre jardí emboscat es deia Lluís Campdelacreu; ja tenia un nom, ja no era només una ombra. També vaig saber que tenia setanta anys, i vivia amb la seva dona i una néta. Tot això ho anava preguntant amb comptagotes, perquè no volia aixecar la llebre si demostrava una curiositat excessiva.

Per descobrir de qui eren les ombres, que es veien a través de la finestra a mitja alçada de la paret coberta d’heura, M. Àngels va pensar que...


Quan s’acostava la rifa de Nadal es feien múltiples talonaris de loteria per a entitats benèfiques, i jo que dic a la mare:
-T ’ajudaré a vendre números de les Conferències de Sant Vicenç.
La meva inesperada col·laboració la devia sorprendre, perquè jo era més aviat tímida, però em lliurà un talonari; era per a mi una avinentesa per entrar a la Casa de l’Heura.
Amb el cor que em glatia molt de pressa, vaig arribar a l’entrada, gran i enllosada, que donava al curt carrer de les Basses; m’enfilo per l’escala, semblant a la de casa nostra, de graons baixos i amb barana de ferro:...

Amb el pas del temps l’autora va recollir diferents indicis que van ajudar a desfer el vel de boira espessa que envoltava la vida del veí. Desprès de fets personals molt dolorosos, el senyor Campdelacreu va identificar-se amb Mossèn Cinto, perquè, probablement es veia com Verdaguer quan estava endogalat pels deutes i al començament de la persecució aferrissada de què fou objecte.
Campdelacreu s’havia sentit atacat, allunyat del seu món de mestre per causa de la seva lluita per salvaguardar el que quedava, tot just vençuda la República, de la biblioteca de la seva escola i per la proximitat amb el seu gendre que es trobava a l’exili, a Mèxic, on, afortunadament, s’havia espavilat a guanyar-se la vida.
Malauradament la seva filla s’havia mort del tifus, endèmic a Vic temps endarrera. La filla es deia Laura i el pobre senyor Campdelacreu anomenava la petita Anglada Laura, probablement recordant-se d’ella. D’aquí ve el títol de la narració que seguim en el nostre passeig.


Primer m’havia arribat només d’ell una ombra i un gest en el silenci de la nit, des de darrera una finestra tancada: ara penso que és així com ens arriben els mots encara no dits, el nucli d’un poema, des de la nit, des d’un mur de silenci, encara no ben delimitats ni tancats ni escandits, tots bategant de promeses que no sempre podrem veure complir, i en voler-los aferrar ens deixaran com una pols d’ales de falenes als dits, clos i inacabat el vol meravellós i efímer.