Seminari Vell

Part posterior del Seminari des del carrer de la Ramada. Foto:

A més de la casa de l’Heura, tenim aquí un altre dels llocs que atreien la curiositat de la jove escriptora, quan...


s’estava força estona a la galeria.
En canvi, com que la paret de llevant del jardí donava al seminari vell, que llavors era al carrer de Sant Just, em feia gràcia de mirar els estudiants de capellà, encara ensotanats, però ja sense el famós tarot: tenien una manera molt peculiar de passejar-se per l’esbarjós terrat, en grups de quatre o cinc, un grup encarat a l’altre, de manera que els uns caminaven a recules fins a arribar a l’extrem del terrat: aleshores, sense girar-se, es posaven a caminar tots plegats en direcció contrària; els qui havien anat endavant, avançant normalment, eren ara els qui reculaven, sempre a pas de passeig. Era tanta la importància i el pes del seminari a Vic, que fins i tot un eixam d’abelles que teníem al terrat de casa nostra, del qual cada any trèiem la mel i escuràvem les bresques rosses, emigrà cap al terrat dels plançons de capellà i els dugué la mel que libava de les flors del nostre jardí.

A través de les seves descripcions, M. Àngels Anglada ens explica episodis de la seva vida quotidiana, personals i de tota la ciutat. Ara el seminari, ara les obligacions a les quals era sotmès tothom, grans i petits:


Aleshores, per por d’altres represàlies i per conjurar els esperits vigilants i invisibles, la meva germana Pilar i jo havíem d’anar al local on es reunien les inefables “flechas” de falange, si no ho recordo malament al carrer de Sant Hipòlit, molt a prop del nostre.