La placeta de Sant Joan


Coberta de l'itinerari. Il·lustració: Marc Vicens


Les nits més sorolloses eren quan hi havia sardanes a la placeta de Sant Joan, davant mateix de la parròquia –que avui és el garatge. Les ballaven allí, només a l’hivern, al peu de la carretera de Girona, i no al Passeig de Mar, perquè calia cercar redós vila endins, contra el mal temps desfermat a vora de la platja. A l’angle mateix de la façana parroquial i el carrer de Sant Pere, hi havia encastat, a l tres o quatre metres de terra, el fester que servia per a enllumenar les ballades. La cobla, dalt de l’empostissat, arrimada a l’església; els sardanistes, els veïns, repartits per balcons i finestres, i la gentada dels badocs no tenien més llum que la de les branques de pi que cremaven dins la tosca graella de ferro. A sota seu hi havia una zona perillosa i deserta, on els cremallots roents i les guspires del braser queien constantment en terra. Mentre els grans ballaven, els vailets corríem, empaitant-nos i escorrent-nos per entre cames dels balladors; i de tant en tant, fent bots endimoniats, descompassàvem el caliu caigut, entre els espetecs de la pinassa i els redols de fumera coent. Aquelles nits, però, eren excepcionals. La major part de l’any, la vila es condormia a entrada de fosc, i queia en el primer son con a màxim de tard a les deu tocades.