El monestir primitiu degué ser un cenobi d'aspecte romànic, com els de Sant Martí del Canigó, Sant Miquel de Cuixà, Santa Maria de Ripoll, Sant Joan de les Abadesses i Sant Pere de Rosa. Però enmig d'aquesta imponent nissaga monacal i guerrera, el monestir de Sant Feliu representava un somrís de bonança; era el punt dolç on els formidables ascetes armats, nascuts entre els cingles del Pirineu, vestits de burell i folrats de cuirasses de ferro, cedien a la temptació de deixar-se caure a la blana ribera d'aquesta mar tan alegre i tan blava, on encara pervivien les sirenes homèriques.

Arreu els monjos i frares medievals foren grans arquitectes i saberen escollir admirablement els indrets on fincar-se. En cap altre lloc de la costa no hi havia, com en aquest, un racó tan adient per a arrelar-hi una comunitat benedictina, resguardada a la vora de l'aigua. La badiola de Sant Feliu fou una troballa, una peça única: ni massa oberta, ni massa tancada, ni massa gran ni massa xica. Cenyida del tot, per la banda de terra, amb turons arbrats que en fan un niu i un estoig; respatllada, a ponent, per una serralada fosca, que llavors devia ser (a finals del segle XIX encara ho era) gairebé impenetrable, tallada a plom sobre la mar; coberta, al nord, pel gran massís de les Gavarres; tota ella encarada, a migdia, a la carícia del sol i de l'aigua; i ensems protegida, a  llevant i a garbí, per dos promontoris bessons, que li fan de sentinella i de tanca. Una platja arrodonida i suau com un llavi. I terra endins, tot d'hortes i de conreus petits, emmarcats de boscatge.

Els dies que fou bastit el Monestir eren temps durs, de moreria invasora, corsària i pirata; i per això varen emmurallar-lo tot, en un replec amagat, entre una riera i una muntanya. Pels escassos navegants que s'arriscaven a remuntar cap al Nord, des de Barcelona, i doblar el cap de Tossa, arran del penya-segat, solitari, que va fins a Sant Feliu; o que, baixant pel golf de Lleó, s'escorrien, un cop guanyat el cap de Creus, per la ribera coberta de pins, atzavares i ginesteres, sobre un rocam com de coral, devia ser un encís ple de misteri descobrir de sobte, a la vora dels amples sorrals que ara en diem les platges d'Aro i de Sant Pol, la badiola de Sant Feliu, tan perfecta i arrecerada, amb les dues puntes bessones cloent-la com les pinces d'un cranc.