El peix i els pescadors


De la gent més pobra i ensems més alegre d'aquelles gents, que eren els pescadors, avui en queda a penes rastre. D'aquells pescadors que eren tan essencials a la mar com els peixos, i s'hi assemblaven com germans, havent-hi tants de sardinalers, palangrers i homes de volantí o fitora, iguals que serrans i jurioles, congres i escórpores; que portaven també motius trets de la mar i feien idèntica ferum d'escata. Eren, em penso, la gent més antiga, la gent immemorial d’aquesta costa tan vella. [...]

Els sistemes de pescar bàsics han estat sempre dos: de terra estant i en barca. De terra estant es feia amb dos estris: amb canya, curta o llarga, i amb cordill, que se’n deia llinya o llinyola. En barca, hi havia, que jo recordi, diverses maneres de pescar. Amb cordill: volantí, xarambeco, potera, llença, canya emplomada, palangre, palangró penjat i curricà. Amb ormeig de jonc o de murtra: nansa, gavitana o garbitana, gambina, morranell i viver. Amb ormeig de malla: cel, cabrer (per agafar cabres), cullera i salabrell. Amb xarxes: bou, vaca, teranyina, sardinals, tresmalls, boleros, bogueres, mussoles i canyissat. Eren calats en barca i trets de terra estant: els arts, artets, les xàvegues i el batre. En barca també, finalment, i rarament des de terra, es pescava amb fitora, dofinera, arpeta i ganxo. [...]

Donat això, tota la resta segueix quan, encabits en un bot com el del meu amic Benet carreres, us aneu allunyant de la terra i endinsant a les aigües sempre a flor d’onada, fins a perdre de vista la costa i veure-la convertida en una ombra baixa, tan vaga, que ja no es pot dir si encara és terra o una boira estesa arran de l’horitzó. Llavors és arribada l’hora de recollir la vela, deixant-la reduïda a un floc només, per conservar el tibant d’aigua i  no anar-se’n brandant a la deriva. Llavors sou al punt que convé ajaçar-se a popa, recolzat a l’arjau, i deixar-ho tot en mans del ventet que empeny els núvols manyacs, allà enlaire, arrissa de frescor les onades, tot al vostre voltant, i fa cantar la correntia que s’escorre dessota la quilla. Escoltar la seva cantarella i sentir que a poc a poc us va encodormint. Fruir la sensació directa, viva, que us gronxeu entre dos abismes [...]: el cap, clar; el cor, ferm; els peus, descalços i frescos. Esguardar el bon company que jau a proa i no haver de dir-li res, perquè tot ja està dit quan no es compta la joia de viure. I així anar xuclant suaument la pipa encesa, espargint el fum i l’esguard pel voltant: immensitat a sobre, immensitat a sota, immensitat entorn. Sentir, de sobte, enmig d’aquella quietud còsmica, una estranya i esvalotada remor que s’acosta, sense que enlloc es vegi cap barca ni ànima vivint. I poc després veure atansar-se cap al bot, a estribord o a babord- tan a la vora que descobriu els ullets murris mirant-vos-, una retrunyidora corrua de dofins, fent el seu ballet mariner i navegant a una velocitat vertiginosa; els grossos, amb regularitat i cerimònia, boent fora de l’aigua, descrivint una bella paràbola i tornant a capbussar-se, sense parar de fer camí; i les cries saltant de biaix, d’una banda a l’altra, com mainada que segueix als mestres. I tots, amb grans esbufecs joiosos, alçant tempestes d’escuma...