L'estiueig al poble: senyors, modernitat i... castellà

Despatx de les aigües de la Font Picant al centre de Sant Hilari, obra de Josep M. Pericas. Foto: Albert Esteves


Quan començava d’haver-hi moviment a les cases i torres que havien estat desocupades durant l’hivern, a la Mariona i a mi també se’ns girava feina. A casa teníem botiga i a nosaltres dues ens tocava portar a lloc els encàrrecs que feien les minyones dels senyors... Entràvem a les cuines, amb un olor que feien..., ens hi hauríem quedat ben bé a dinar... Les minyones duien davantals blancs i a les tardes seien darrera les senyores, amb les criatures, a prendre l’aire sa que els convé a la gent de ciutat. Sense presses, sense cotxes, amb una llarga tarda pel davant, els estiuejants de tota la vida es saludaven, conversaven i es deixaven adular i admirar pels botiguers i per gent que, de mica en mica, sense perdre els orígens, s’impregnava d’una certa modernitat. Als hotels les cambreres aprenien el castellà, llengua que utilitzaven, normalment, els senyors de més categoria, els més afins al règim, els de fora del país, és clar, o de tot una mica. La Miquela es trobava tan bé parlant-lo que fins i tot es confonia:
Me alargas las servilletas?
– Escolta, maca, a mi no cal que m’enraonis en castellà, eh? Que ja no te’n recordes que som veïnes?
– Ai, perdona, noia, estava distreta. Tampoc n’hi ha per agafar-s’ho d’aquesta manera.