Les fonts, encara, en l'estiueig de les classes mitjanes

Vista general de Sant Hilari Sacalm. Foto: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC)


Les fotografies dels estius a Sant Hilari són les més boniques: fresques, felices, festives, divertides. Rememorar aquella època, malgrat els refredats, que a la muntanya minvaven una mica, i els dies llargs, a vegades setmanes, que havia passat al llit amb tos i xiulets al pit, m’omple d’una benaurança tendra i flonja. Fent una passejadeta, anàvem a la Font del Ferro, on moltes àvies prenien les aigües o se les posaven als ulls esperant-ne una millora miraculosa; a la Font del Pic, la mare a fer ganxet, jo a gronxar-me tota la tarda, i des d’allà a la Font Vella, a peu, pel mig del bosc, per un caminoi estret, ple de serps negres i petites que s’esmunyien amb el so mínim dels nostres passos; a la Font del Sastre, a berenar prop de la bassa plena de libèl·lules, que a mi m’esveraven. Al juliol, el pare treballava i venia només els dissabtes i els diumenges, i entre setmana l’enyoràvem molt. Passava, després, tot l’agost amb nosaltres, a l’apartament petit, que llogàvem cada temporada a casa de la senyora Rita i que donava al pati ple d’hortènsies florides i bancs de ferro forjat on preníem la fresca, només amb una habitació justeta –tres llits disposats de manera calculada i una tauleta de nit–, una cuina econòmica, un menjador i un lavabo minúscul.