La vida de balneari a l'Hotel Martin (els anys 20 i 30)


Façana de l'Hotel Martin. Narcís Jordi Aragó i Mariàngela Vilallonga, (2003) Atles literari de les terres de Girona. Girona: Diputació de Girona. Foto: Josep Segur.


Aquell era un ambient d’una sensualitat fina, la vida hi lliscava suau, l’esperit reduïa les seves exigències... L’existència en un balneari és per a tothom... una mena de conte fades. Quan hi va, hom es proposa d’ésser per uns quants dies tot un altre. [...] La metamorfosi esdevé completa perquè, en despullar-se d’uns hàbits, un hom al balneari en pren uns altres, adopta noves regles de vida, disfressa a propòsit els sentiments, modifica el seu gust i quan es figura que fa com el altres, no veu que cada un d’ells experimenta la mateixa transformació. Les virtuts que donen el triomf en el món són diferents de les que asseguren l’èxit al balneari, on canvia fins l’objectiu de l’existència, talment que les persones reals hi obren com si fossin marionetes, o gnoms, o fades tretes de contes de Grimm o d’Andersen. [...]

Així s’escolaven les hores i els dies a l’hotel de Sant Hilari Sacalm. Ocupacions frívoles, sensacions voluptuoses, pensaments d’un materialisme feixuc, impulsions alades! [...] Feien una vida monòtona: de l’hotel a la font, de la font a l’església, de l’església a l’hotel, i a les poques hores tornem a començar. Els vells vivien atents a l’aigua que prenien, al seu pas pels ronyons... Els joves es reien de l’aigua i de les seves virtuts curatives, i es movien per la fascinació sexual, atents al negoci del casament, i es deixaven dur per aqueixes muntanyes russes del festeig amb els seus alts i baixos d’esperances i desenganys, d’il· lusions i quimeres. Ni per Déu, ni per la naturalesa, ni per l’amor no hi estava ningú.

Les vetllades eren d’una fastuositat que l’enlluernava: la sala resplendia de llum, com una catifa escampaven per terra flors desfullades, que feien una flaire desmaiadora. De dia es succeïen les excursions, riera amunt i riera avall, a la mansió de Montsolís, a Sant Hilari. I pertot arreu es trobaven ella i el Joan, fins sense voler. [...] Una tarda d’agost, quan els forasters que havien vingut en els cotxes a la font se’n tornaren a Sant Hilari, la Maria restà sola amb el Joan i en lloc de retirar-se a l’Hotel per la plaça de les acàcies, es desviaren seguint el marge de la riera d’Osor fins al pont de l’ermita. Llustrejava. Aneu a saber si la brisa o si el cant d’un ocell els féu passar el pont. En arribar davant de la capella es van asseure al llindar del porxo. Les paraules fluïen a l’atzar...


L’oncle Martí era a Sant Hilari Sacalm per prendre les aigües. Al balneari de la Font Picant. Hi anava cada any, a dates fixes, que sempre coincidien astutament amb una part del seu estiueig, encara que ell parlés de la necessitat de tenir cura dels ronyons. Que jo sàpiga, l’oncle Martí s’havia beneficiat sempre d’una salut de ferro.
Vaig anar amb tren fins a Breda, i d’allí a Sant Hilari amb autocar. Ja se sap: eren els mitjans de l’època . Unes travessies llargues –era l’efecte que ens feia–amb pauses per a donar voltes a les obsessions de cadascú... [...] L’oncle era al jardí. Anava tot ell vestit de blanc i es pot dir que resplendia. Portava un barret de panamà, d’un teixit de palma finíssim, i recolzava les mans en un bastó de puny de plata treballada. Pel seu volt, hi havia unes quantes senyores de mitjana edat (assegudes com ell en butaques de jonc) que el contemplaven amb adoració. En veure’m l’oncle Martí no va moure ni un múscul de la cara, en contrast amb les meves expansions d’alegria saturades de reserves interiors.
– Ja deus necessitar alguna cosa –em va dir per tota salutació.
– I ara! –vaig exclamar–. I ara! El vinc a veure per saber com es troba.