L'itinerari literari Els balnearis de la Selva és el número 7 de la col·lecció d'itineraris literaris autoguiats que publica de manera regular la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada – Carles Fages de Climent de la Universitat de Girona. La presentació, el guió i la selecció de textos ha anat a càrrec de Narcís Figueras, Francesca R. Uccella i Mariàngela Vilallonga.

***

Poques vegades es troben tantes poblacions balneàries en un tan breu espai de territori com passa a la comarca de la Selva, ben anomenada “comarca de l’aigua”: Caldes de Malavella, Santa Coloma de Farners i Sant Hilari Sacalm. Les aigües termals de Caldes de Malavella ja s’utilitzaven en època romana, com ho testimonien les termes romanes encara visibles a la localitat, i a totes tres poblacions hi ha testimonis de l’ús medicinal o terapèutic de les aigües i de la freqüentació de les fonts al llarg de la història. Els balnearis actuals, però, tenen el seu origen a la fi del segle XIX. Va ser en aquell moment quan a Europa es va posar de moda anar a “prendre les aigües”, una activitat en què confluïren finalitats curatives i també de lleure i de sociabilitat burgesa, en gran part dins el que entre nosaltres s’ha anomenat “l’estiueig” i que ha estat una deu abundosa de literatura.
És així com els balnearis van començar a esdevenir espais literaris. Més per la literatura que han creat o que els té per escenari que no pas per la literatura que han viscut, tot i la presència documentada d’escriptors i erudits més o menys cèlebres, les representacions i lectures que s’hi feien, els jocs florals que estimularen... El sol nom de balneari ha esperonat la imaginació dels escriptors i l’han fet matèria literària. Només cal recordar aquell text de Jaume Cabré que, amb cinc línies, el defineix tan bé: “Un balneari és l’únic lloc on poden trobar-se amb naturalitat un estudiant de vampir i una novícia que recupera la salut trencada pel rigor del convent. Poden, fins i tot, lligar-hi una amistat franca a partir de converses banals. I poden, tanmateix, esdevenir-s’hi fets extraordinaris.” Un breu text que donà origen a una branca de la seva novel·lística.
Al nostre país, Joan Perucho es va deixar emportar per la literatura de balnearis i els va fer protagonistes de tota una peça literària. Els balnearis, de 1975, aplega balnearis d’arreu, històries fantàstiques i d’altres de reals, tenyides d’irrealitat, o relats de ficció empeltats d’historicisme, una característica de Perucho.
Amb aquest llibret que el lector té a les mans hom pot resseguir les petjades literàries de les fonts i els balnearis de la dita “comarca de l’aigua” i reviure’n les experiència viscudes a través dels escriptors que hi han fet estada i n’han deixat constància en les seves obres. En els textos d’aquesta guia hi és quasi tot, des de l’arquitectura balneària fins a la sociologia dels estadants, sense oblidar la poesia i la creació literària, és clar. Perquè hi ha qui es fixa en els estils arquitectònics i en l’estructura del balneari, qui es fixa en les diferents classes socials que cohabiten en les viles d’estiueig, les seves motivacions i els seus costums, en definitiva s’hi recrea el microcosmos de les fonts i els balnearis.
I l’aigua ho presideix tot i fa que flueixi la vida “també una vida literària” a les nostres poblacions termals, des de temps remots fins avui.