El menjador era el cor de la casa, l’escenari dels àpats quotidians, de les festes domèstiques i de les reunions en els dies de dol. L’arrambador, l’enteixinat, els mobles, els objectes i la làmpada configuren un conjunt harmònic i propici a la intimitat. Els vitralls emplomats omplen el recinte d’una llum tamisada i policroma.
Oh aquests dies d’hivern en què a totes hores plou! Se sap més que es tenen pares, se sap més que es tenen germans, se sap més que el menjador escalfa.
La sopera, la bullenta sopera, és superbament portada per la minyona de roges galtes, que les aparta del fum que n’ix perfumat i que les hi humiteja. La sopera ha entrat triomfalment entre crits, i el menjador ha quedat ple d’una confortadora fumerola.
I els vidres, molt savis i molt previsors, fan un tupid entelar-se, perquè més quedi a dins i més íntima sigui aquella alegria i aquella tebior del dinar d’aquests dies d’hivern en què a totes hores plou!
El menjador va ser també un lloc de trobada amical per al cultiu de les lletres: tradicionalment s’hi reunien els poetes catalans, el dia de Tots Sants, en ocasió dels Jocs Florals de Girona. D’aquests àpats se’n conserven testimoniatges com els de Miquel Ferrà i de Josep M. López-Picó.
En Rafael Masó em digué: ‘Us espero a Girona’. I per les fires de Tots Sants, en un clar dematí fred, els seus braços em rebien dins l’estació de la vella ciutat catalana, que té una ànima gòtica i romàntica, i en un piset amb vistes al riu, del carrer de les Ballesteries, era acollit per la família d’En Rafael amb una hospitalitat tan graciosa que mai més no l’he oblidada.
I quan nostres ulls se sentien fatigats de tanta meravella i la nostra ànima inundada de claror, llavors ens duia en Rafael Masó a casa seva i ens feia seure amb els seus en una ampla taula on tot reia, i damunt de la qual el sol era una benedicció... Allí florien totes les flors de l’amor; el pare i la mare venerables presidien la taula i ordenaven totes les coses; la germana gran llescava el pa i el repartia [...]; les germanes petites feien alegres comentaris de joia, i els germans i els cosins i els amics glossaven de banda a banda la pau serena d’aquell dinar saborosíssim.
Després quedaven sols els germans amb nosaltres, i en Rafael Masó, que és un exquisit poeta, llegia els seus versos, aquell versos admirables en els quals tota la vida familiar és enaltida amb la màgia d’una riquíssima inspiració filla d’amor. I hauríeu vist (oh gràcil timidesa!) com la mare i les germanes, de la porta estant escoltaven els versos d’en Rafael; i hauríeu vist com un cop finida la lectura entraven al menjador i abraçaven el poeta i el beneïen mil voltes mentre el sol, tot meravellat, s’encantava... Hores placèvoles desfullades a Girona en uns dies clars de novembre! Dolç record de perfums...!
Presideix una de les parets del menjador un retrat del patriarca Rafael Masó Pagès, col·locat poc després del seu traspàs, l’any 1915, i envoltat d’una inscripció: «En vida l’havem tingut i en ell ens hem tots alegrat. Sa mort no ens ha pas contristat, ni ens avergonyirem d’ell davant dels seus enemics». Aquell any no hi va haver dinar, però el matrimoni López-Picó va recordar la data amb una carta.
Estimat amic: En aquesta diada que tots els anys m’associàveu a la vostra joia, hem volgut nosaltres enguany associar-nos al vostre dol. I en la comunió dels vius i dels morts, l’estimada ombra absent del vostre pare és viva com una profunda i callada companyia. De tot cor amics sempre fidels, Josep M. i Angelina López-Picó.