Aquest és un dels molts dormitoris que hi havia a la segona planta de la casa, amb mobles del segle xix i un brodat executat per la mare de l’arquitecte, Paula Valentí, en els seus anys d’alumna del col·legi de les Escolàpies.
En habitacions com aquesta hi dormien les germanes de Rafael Masó que ell evoca en el poema «De la llar».
A Vós qui sou el sol i el vent damunt les planes,
que deu a flors de marge una simple sentor,
i al peix, l’argent, i al gos, uns ulls d’amor...
A Vós, mercès, perquè m’heu dat germanes.
Car jo, no essent per elles, no hauria prop del llit
els lliris tan oberts de ma roba de nit,
i pres fora despert d’un grinyolar de portes;
i totes les gardènies, pel fred, serien mortes.
Mes elles són molt dolces i cap a mi se’n vénen
tot fent sonar l’argent de llurs medalles,
i tenen dins els ulls color de les vitralles,
i a l’arribar la nit, llurs ulls s’encenen...
Mercès, mon Déu; per Vós, consagro amb la besada
les seues mans, on altra cosa dura
no hi ha sinó un anell; les prenc amb cura
con si en temés, sobtadament, una volada.
I elles són pures com un gel!... I el llaç me nuen,
i llet o una tisana al llit me duen
quan las és el meu front, menjat de febre,
i posen amb amor la molsa del pessebre.