La primera cambra a casa del farmacèutic Brachard


Vista parcial del llac Leman. Foto: Mariàngela Vilallonga

L’itinerari de les cases ginebrines en les quals va habitar Aurora, podria constituir un itinerari dins de l’itinerari. Les descriu totes. Precursora també d’altres escriptors, com és el cas de Paul Auster que cataloga una a una, quasi amb esperit d’entomòleg, les cases viscudes en el seu Diari d’hivern, publicat l’any 2012. 

Girona: Diputació de Girona, 2013

Aquesta és la primera casa de la primera llarga estada ginebrina: una cambra a casa d’un farmacèutic.


Vaig arribar a Ginebra sense adonar-me’n. A la mateixa estació, el tercet es va desintegrar. Havíem bescanviat les adreces amb el violinista i la pianista, sense cap intenció de tornar-nos a veure. Jo anava a viure a la Terrassière, a casa d’un farmacèutic que es deia Brachard. Madame Brachard llogava una cambra interior a estudiants pobres. La farmacèutica i jo ja ens havíem posat d’acord per correspondència. Vaig deixar el violoncel a la consigna i traginant la maleta vaig pujar en un tramvia que em deixava a prop del meu allotjament: Terrassière, 4, a quatre passes de l’Institut Dalcroze. La cambra era gran, fonda i fosca. Vaig obrir la finestra i el que vaig veure a fora em va desolar: un pati humit i ombriu ple de pilots de caixes de fusta, de bicicletes, de galledes d’escombraries, amb bafarada de rellent i de fum. M’abocava finestra enfora amb el cap enlaire per tractar d’atalaiar un rectangle migrat i gris de cel estès damunt la casa. Hauria volgut creure que, més amunt i més enllà, aquell cel era blau i lluminós. Des d’algun lloc privilegiat, algú podia potser gaudir-ne prop de la Mediterrània o a les grans altituds alpines.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Començava una nova etapa de la meva vida. Aquesta etapa es caracteritzaria per la més aferrissada lluita per subsistir i progressar en els meus estudis. El primer sacrifici d’aquesta nova etapa el feia ja a la pastisseria-cafeteria de la Terrassière on, tot i les ganes que tenia de prendre un cafè amb llet, no el vaig demanar pensant en l’estalvi. Dos ous ferrats i dues llesques de pa tampoc no resultava un àpat suficient per a la meva gana, era únicament una mossada per tal d’aplacar-la momentàniament. [...] Madame Brachard només em cobrava un franc diari per l’habitació, el cafè i llet compresos.