Aurora va conèixer Denys Choffat, un enginyer electricista suís, al Palau Electoral de Ginebra, durant una exposició d’aparells de ràdio, receptors i emissors. Ella actuava tocant el violoncel amb el seu quartet femení. Ell hi presentava els aparells que havia creat. Es van anar a casar a Barcelona el 30 de maig de l’any 1925. En les Memòries el menciona sempre com a «monsieur Choffat». Les expectatives i la bellesa de Vil·la Gilly, la casa familiar dels Choffat, quan va conèixer el que seria el seu marit l’any 1924 són descrites en els següents fragments. Mentrestant, ella vivia en una habitació a casa de madame Bovard a la Rue de Servette, 4.
Suposava que les dames de Vil·la Gilly haurien encès la calefacció i jo podria lluir el meu vestit sense petar de dents ni sofrir esgarrifances. Vil·la Gilly estava situada en un barri residencial, a pocs quilòmetres de Ginebra, al bell cim d’un pujol, voltada d’un gran parc-jardí i amb una vista magnífica. L’aspecte de la casa per fora i per dins em va impressionar. Ni monsieur Choffat ni la seva mare ni les seves germanes no s’adeien exteriorment amb la rica construcció i el moblatge de la casa.
Em van rebre en un gran saló encatifat, guarnit d’un piano de cua, d’un cadiratge elegantment entapissat. Grans pintures amb motllures daurades penjaven de les parets empaperades d’un to gris perla. El cortinatge dels finestrals no permetia veure el jardí. Un complicat salomó de petroli (madame veuve Choffat no volia tenir «tractes» amb l’electricitat) penjava del sostre, escampava una claror suau damunt els objectes. Costat per costat del gran saló hi havia la biblioteca, voltada d’altes llibreries i de vitrines plenes de llibres. El cor se me n’hi anava. Hauria preferit que me’ls deixessin remenar, triar-ne un i instal·lar-me sota el pàmpol verd i, emparada en l’ample silenci del parc, llegir en comptes de construir frases banals destinades a correspondre les frases igualment banals que em dedicaven les meves futures sogra i cunyades.
Les quatre dones, de comú acord, probablement inexpressat però tàcit, s’havien engiponat i pentinat amb la intenció d’impressionar-me. Volien fer-me comprendre, i ho vaig comprendre tot just arribada, que en aquella casa el luxe i la coqueteria femenins n’eren exclosos.
Jo suposava que el meu futur marit no solament es guanyava bé la vida, sinó que disposava de diners que hauria heretat del seu pare. Sovint parlava de llogar una vil·la a les ribes del Leman, on només viuen gent adinerada. Viure vora del Leman era una de les esborrajades il·lusions de la meva vida. N’estava enamorada, d’aquell llac ample, esbarjós, tranquil... Monsieur Choffat em parlava del moblatge que posaríem a la nostra casa: el menjador seria d’estil rústic normand, de fusta fumada...; la sala de rebre, el seu despatx, el meu estudi, els moblaríem de diferents estils... I jo, que sempre he tingut el mal costum de creure en tot el que em diuen, ja m’hi veia, en la suposada vil·la, i, naturalment, m’hi veia escrivint, que era el que més m’interessava al món. Assaboria anticipadament el goig d’instal·lar-me en el meu estudi de cara al llac davant aquella gran extensió d’aigua. Entre ratlla i ratlla llambregaria el Leman, el veuria canviar de color segons les hores del dia, segons la direcció i la força del vent. Ara seria d’un blau intens, adés d’un blau esvaït. L’hora més dolça del llac era al matí, quan l’aigua, d’un blau gris, roman quieta, silenciosa, sense onades. Escriuria la meva primera novel·la en el veïnatge del llac, veuria al lluny les veles blanques mig adormides, i més enllà les muntanyes... No sé si creia de debò en aquesta lluminosa felicitat o si em deixava bressolar per una llei de somni, el qual duraria el que duraria i tot de sobte s’esvaniria com tots els somnis.
La distància i les diferències que van causar la separació del matrimoni són el motiu que explica la mirada irònica d’Aurora envers el seu marit. Amb ell va passar tres anys a la Polinèsia francesa, van viure uns anys a Catalunya i l’any 1938 Aurora va marxar cap a Ginebra novament, en exili. El seu únic refugi, pensa, és Ginebra, i la casa de la seva sogra. En el text que segueix Aurora mostra el cru i dur contrast entre la Barcelona i la Ginebra de 1938.
Era el mes de juny del 1938. Havia abandonat Barcelona, una Barcelona arruïnada, afamada, bombardejada i bruta. Tornava a ésser a Ginebra, l’entranyable ciutat dels meus amors. L’any vint-i-tres, quan vaig arribar-hi per primera vegada, aquesta ciutat m’havia obert els ulls a un món nou, un món insospitat, revelador, i no precisament pels seus monuments, parcs, jardins, molls del Leman i del Roine, i el seu paisatge alpí, sinó pel grau de civilització, de cultura, de civisme i europeisme que s’hi respirava.
Aquell lluminós matí de juny de 1938 jo retrobava la meva amable Ginebra neta i alegre, poblada de gent ben alimentada, ben vestida, diligent, com amarada d’un afany i d’una joia de viure que contrastava amb el meu estat d’ànim. Jo no podia participar a l’animació general. Dos anys de guerra civil viscuts a Barcelona amb el cor i l’esperit amarats de la gran tragèdia de les lluites fratricides, l’enderrocament moral, social, polític i material de la nostra amada ciutat cap de Catalunya, m’havien llevat la facultat de sentir cap mena de goig.
Ginebra sí que serà el refugi de l’exiliada, però no Vil·la Gilly. La rebuda de les “dames de Vil·la Gilly” va ser decebedora i Aurora va haver de viure on va poder, amb els pocs diners que podia guanyar i així va començar el seu infern particular a la Ginebra de l’exili. Aquests fragments expliquen el retorn a Vil·la Gilly l’any 1938 i l’efimeritat de l’estada.
Vaig pujar a la mansarda, on, igual com tretze anys abans, m’hi esperava la meva habitació. Hi havia el mateix llit de matrimoni, ara per a mi sola. Em vaig asseure a l’esglaó de fusta a rampeu de la finestreta. Vaig començar a llegir. Monsieur Choffat no era cap notabilitat epistolar, però, amb més o menys faltes de participi i d’infinitiu, d’absència de dobles tes o de dobles efes, es deixava comprendre perfectament. Em deia poc més o menys: «Roman a Vil·la Gilly mentre jo sigui fora. Fins que puguem tornar a reunir-nos, la meva mare es compromet a allotjar-te i mantenir-te, però no esperis que et doni diners. Fes per manera de complaure-la en tot i d’ésser agradable i humil amb ella i les meves germanes. Aquest és el millor camí perquè t’aixopluguin i et mantinguin durant la meva absència, que pot ésser llarga. Si m’has de comunicar alguna cosa escriu-ho i lliura-ho a la meva germana M. Ella s’encarregarà de fer-m’ho a mans».
El que no podia pressentir és que l’esmentada catàstrofe s’esdevindria tan aviat: en ple estiu, tres o quatre setmanes després de la meva arribada a Vil·la Gilly. L’excusa per fer-me fora era que les quatre dones se n’anaven a estiuejar i havien de tancar la casa. Jo sabia que la casa no la tancaven mai. Anys i anys que la vella madame Choffat no se’n movia. Era una magnífica finca voltada de jardí i de bosc, amb dotze dormitoris i dues sales i menjador espaiosíssims. Cap de les quatre dones no treballava fora de casa, vivien de renda. Jo era la muller d’un fill, sabien que venia d’un país assolat per la guerra, afamat i bombardejat, sabien que havia perdut catorze quilos de pes, ignorava on era el meu marit i no sabia on anar. Elles anaven cada dia a missa i a confessar i a combregar i, malgrat tot això, em van treure de casa abans que jo em pogués refer de les privacions i dels sofriments morals experimentats durant dos anys de guerra civil i abans que m’arribés cap nova del meu marit, ni pogués comptar amb la més lleu esperança del seu retorn.