Un dels episodis amb vida pròpia de la primera estada ginebrina d’Aurora és el de la visita a un metge del qual no ens vol dir el nom i que bateja com a “doctor X”. No deixa de sorprendre que, anys més tard, Mercè Rodoreda, l’altra escriptora il·lustre exiliada a Ginebra, escriurà un conte “Paràlisi”, ambientat a Ginebra i a Barcelona, que té com a fil argumental una visita mèdica. En l’una i en l’altra narracions, apareix la idea del suïcidi des del pont de la Machine.
Val la pena de llegir sencer aquest capítol del primer volum de les Memòries, publicades l’any 1973 i llegir a continuació el conte de Rodoreda, publicat dins del volum Semblava de seda i altres contes, l’any 1978. Les solucions d’una i altra autora pel que fa al desenllaç de la història mostren també les diferències entre elles.
Després d’uns dies de repòs absolut a la cambra de l’Elisa, vaig sortir per anar a consultar un altre metge, el qual ens havia estat recomanat per la mateixa madame Burnier. Jo no em sentia gaire bé, però desitjava saber si havia de continuar fent repòs o tornar a emprendre les classes a l’Institut Dalcroze.
El doctor X em va visitar detingudament. Semblava un home competent i honrat. Jo contestava totes les seves preguntes amb la mateixa honradesa. En havent acabat la llarga visita, el doctor em va dir que jo «ho tenia tot espatllat». És a dir, que en el meu cos no hi havia cap òrgan ni víscera que funcionés bé: budells, ovaris, fetge, pulmons i cor, tot en doina. L’únic que el doctor em trobava sa era el cervell. El cervell sí, ho havia comprès a través de les meves respostes.
Com que, segons ell, estava tota tarada per dins, no em va receptar res ni em recomanà res.
Vaig eixir de casa el metge en un estrany estat d’esperit. Jo era, em semblava a mi, un candidat a la tomba amb grans probabilitats d’èxit immediat i, d’altra banda, una dona jove caminant amb un poc de pena per les voravies d’una ciutat i amb unes ganes furioses de menjar quelcom. Si el que el doctor em deia era veritat, quasi quasi no valia la pena de continuar estudiant, lluitar tan asprament, debatre’m amb tota mena d’obstacles... Per arribar a què? Semblava que, amb una perfecta lògica, l’única cosa que m’esqueia de fer en aquell moment era posar fi a aquella vida sense goig, sense llum i amb la terrible amenaça d’una davallada física fatal.
Prop del lloc on jo em trobava en aquell moment hi havia el pont de la Machine. M’hi havia aturat sovint al bell mig. El Roine eixia del Leman com una bèstia fera engabiada a qui hom posa, tot de sobte, en llibertat. Les primeres passes del gran riu ciutat enllà eren ràpides, impetuoses, nodrides. Un cabal d’aigua ample, ferm, adelerat, començava sota el pont del Mont Blanc la seva gloriosa cursa devers la Mediterrània. Deixava el llac, feliç de desempallegar-se d’aquella fastigosa tutela. Es topava amb l’Ile Rousseau, primer obstacle en el seu camí, es dividia en dos corrents. A l’un, tranquil, silenciós, on nedaven cignes, s’hi gronxaven barquetes, s’hi emmirallaven vols de gavines. L’altre, rebel, brogidor, impetuós, passava arruixat sota el pont des Bergues i topava estrepitosament amb la barrera del pont de la Machine. El cabal, aturat de sobte per la resclosa, es convertia en muntanyes d’escuma. Les unes es precipitaven damunt les altres, retrocedien, tornaven a l’assalt, xocaven, es repel·lien, recomençaven obstinadament, fatalment, a envestir-se amb un terrabastall eixordador i uns remolins formats per tones cúbiques d’aigua. Allí, si hi anaves amb un company i volíeu bescanviar alguna paraula, ho havíeu de fer a crits, sense gaires probabilitats de sentir-vos.
L’espectacle era impressionant: el pont de la Machine era un perfecte «instrument de suïcidis». I jo no havia mai comprès per què els ginebrins desesperats de la vida, que, adesiara, es decidien a llevar-se-la «aquàticament», triaven el pont del Mont Blanc o l’Ile Rousseau per precipitar-se al Roine, d’on, pocs segons després, serien recollits per una barqueta de la policia davant l’expectació dels centenars de persones que transitaven per aquests indrets. El pont de la Machine el travessava poca gent i era un perfecte vial per anar, infal·liblement, ràpidament, a l’altre barri. Només caldrien uns instants perquè aquell cos meu, que segons el doctor X només era una ruïna, es convertís en un manyoc d’ossos trencats, d’òrgans aixafats i barrejats. La mort més ràpida i segura es trobava, sense cap mena de dubte, sota aquell pont urbà. Cap suïcida amb vocació de tal no ho podia dubtar. I fins i tot qualsevol badoc amb un poc d’imaginació.
Jo acabava de pagar la visita al doctor X amb diners de l’Elisa. El bon home m’havia comunicat plàcidament la meva sentència de mort sense exigir-me gaires diners. Me’n restaven una certa quantitat al portamonedes. Malgrat tot, jo sentia una gana de mil diables. La sola evocació de certs exquisits berenars a base de pa torrat, mantega i melmelada d’albercoc o de pruna amb cafè, llet, xocolata o te, em posaven l’aigua a la boca. Vaig decidir entrar en una pastisseria. La flaire de pa calent barrejada amb la de llimona o vainilla eixia fins al carrer. Deia d’una manera ben entenedora: «Entra! Entra! Asseu-te! Atipa’t!».
Aquesta veu tan persuasiva ofegava la veu encara llunyana del pont amb la seva resclosa i els seus milers i milions de litres d’aigua braoladora i mortal.
Dins l’establiment, s’hi fruïa una confortable caloreta. La cambrera, amb còfia i davantalet blancs, emmidonats, se m’atansà, em demanà què prendria.
—Una bona tassa de xocolata (allí no calia especificar «amb llet» perquè mai no se’ls havia acudit de desfer-la amb aigua) i torrades amb mantega.
Temps ha que em ballava pel cap fer una bona xocolatada a la suïssa. El que em recava era que l’Elisa no m’hi acompanyés. Però quan jo li explicaria el fatal diagnòstic del doctor X, la pobra noia perdria la gana. Jo assaboria aquella cremosa i perfumada xocolata i les torrades ben empastifades de mantega amb veritable delectació. Tot de sobte em semblava descobrir, o potser simplement recordar, que un dels principals goigs de la vida era menjar coses bones, i no comprenia com havia pogut renunciar a menjar no solament «coses bones» sinó, simplement, «coses». La meva dèria d’obtenir un certificat d’estudis i anar a ensenyar rítmica a Pèrsia, a l’Índia o a Califòrnia m’apareixia en aquell moment com un malson del qual hom desperta en descobrir el simple goig de viure.
Al diable la rítmica i l’Institut Dalcroze, als quals sacrificava forassenyadament la salut i la vida! Vaig pagar el berenar amb els diners de l’Elisa i vaig sortir al carrer en un estrany estat anímic. Respirava millor i Ginebra era diferent. No sé a quin lloc pregon del meu ésser s’havia encès una llumeta, m’il·luminava tot l’interior. S’hi podien distingir coses noves, vagues però encoratjadores. Era potser una esperança tan infundada com les altres. Qui sap si era, simplement, l’esperança de «viure». Viure!, viure, treballar, guanyar algun diner, menjar, viatjar, veure països nous assolellats i amables, enamorar-me, estimar un amic, escriure...
La vida era meravellosa i el doctor X, un ase.