El Fluvià passa entre el municipi de Les Preses i el nucli del Mallol, que pertany encara a la Vall d’en Bas.
Des d’aquí podem observar la singularitat de diversos elements paisatgístics.
Las Presas, a pocos kilómetros de Olot, que se está convirtiendo en un centro bastante concurrido de veraneo y desde donde es posible divisar las más interesantes formaciones orográficas: Cabrera, Sta. Magdalena, Puig Estela, Capsacosta, Valldelbac y el Pirineo y que posee la maravilla volcánica del Bosc de Tosca, que va hasta Olot bordeando el Fluviá y dando lugar a el más exótico paisaje que pueda darse. El Mallol, con su castillo en ruinas y su privilegiada situación encima de un pequeño monte que lo hace visible a gran distancia y al mismo tiempo el de poder ver uno de los más bellos conjuntos paisajísticos desde allí.
També és remarcable la vista panoràmica que, des de Les Preses, ofereix el curs del Fluvià:
En dies serens, quan el sol s’amaga darrera la serralada, l’espectacle, vist des de les Preses, resulta literalment inoblidable. Els tons verds i groguencs es transformen en rosats i taronges; després, en vermells de foc que empal·lideixen ràpidament, passant al blau cel i, enfosquint-se, al blau elèctric, mentre cau lentament, gairebé sense adonar-nos-en, la nit.
A Les Preses hi feia aturada el tren Olot-Girona, les vies del qual passaven vora el Fluvià. Així descrivia el lirisme del paisatge Marià Manent:
El trenet passa entre roques volcàniques, emblanquinades de neu. Després, en l’alliberament de la ruta, apareixen les aspres muntanyes al lluny, i els camps vermells o verds, amb grans florides blanques; hi ha una parella de bous i unes rengleres de munts de fems i de fang, nevades només d’una banda. Heus ací les Preses, poblet policrom, davant d’uns boscos obscurs. És llargarut i de cases irregulars, amb arcades rodones, galeries breus, teulades de color de volcà i d’òxid, arrenglerades en una estranya harmonia. Finestres amb marc blau fosc, parets ocre, grises, de color de terra, grogues, de color de rovell i de ferro. I els pallers al davant, solemnes, i encara una línia de roba estesa, cada peça d’un to diferent. En conjunt, però, no és una policromia alegre: l’harmonia fosqueja, trets dels indrets on la neu encara no és fosa.
Actualment, el traçat de les antigues vies del tren s’ha convertit en camí per a circular-hi en bicicleta o a peu.
Camino pel carril bici, l’antic traçat del tren que ara s’ha reconvertit en via verda, per Bosc de Tosca, una zona agrícola amb tot de parets seques que ara entren i ara surten de la part arbrada i que ens menen per l’antiga via de tren, avui un camí plàcid, fins al passeig de Sant Roc, al costat del Fluvià. S’han endreçat les feixetes, els racons i els camins. Aquí la mesura humana sembla concentrar-se encara més fins a fer-ne una miniatura.
Després de Les Preses, deixant ja enrere el paisatge de la Vall d’en Bas, seguirem el curs del riu cap a la ciutat d’Olot.
Recollint els aiguavessos
que s’escorren pels voltants,
amb els meus braços estesos
sóc la joia dels pagesos
i la força dels batans.
Deixo Bas al meu darrere,
pel Mallol me’n vaig a Olot,
mentre copso en la ribera
pedruscalls de la cinglera
de la serra de La Cot.