Seguint el nostre recorregut al llarg del Fluvià, després de les Tries, el riu ens condueix cap a La Canya.
Seguint el nostre recorregut al llarg del Fluvià, després de les Tries, el riu ens condueix cap a La Canya.
Des del pont de les Tries, a Olot, el Fluvià ressegueix el vessant ponentí de la serra d’Aiguanegra i, en arribar a la Canya, gira bruscament cap a llevant. Observant el veïnat [...] hom s’adona que la Canya és, alhora, la clau d’Olot i de la Vall de Bianya. Una cruïlla de camins sol ser sempre un lloc estratègic. I, això, a la Canya, es posa en evidència.
Abans d’arribar al nucli de La Canya ens aturarem al Noc d’en Cols. Es tracta d’una deu recentment recuperada, situada prop del Mas de les Cols, sortint d’Olot en direcció la Canya.
El manantial se halla enclavado en la mitad de un barranco, al pie del cual discurre el río Fluviá. […] En este sector, el río tiene una gran cantidad de rocas por entre las que discurre el agua blanqueada de espuma. La vegetación es abundante y de un verde variado, desde el claro al obscuro intenso. Los ojos del visitante intentan captar el mágico poder de estos lugares, sin llegar a conseguirlo del todo. ¡Pero empieza a comprender el porqué de «la pequeña suiza catalana»!
La bellesa del paisatge proper al riu també va ser exaltada en el poema “El Fluvià” de Carles Fages de Climent, que ens servirà per continuar el nostre camí.
Flor d’esparcet, morada barretina,
baixes d’Olot, gonella de fajol,
vell Fluvià, tocant el flabiol,
amb espiralls de cursa serpentina.
I com l’apotecari avar que vol i dol,
diu: –Si ve algú, pot esperar si vol–,
i, tant per tant, es pren la medecina.
Neu de fajol, oh pàl·lida flor pura,
reps de cent fonts el líquid element;
entre molins, claves ullal i dent,
foll de blancor, pols d’ordi i forment.
Llisques al pla, cantant els goigs del Tura,
apiadat de la humanal fretura,
amb un verd tendre, líquid, de fonoll.