Si fins ara hem fet referència a diversos equipaments industrials que aprofitaven l’aigua del Fluvià, a Argelaguer, malgrat el cabal que hi assoleix el riu, no s’hi dóna l’aprofitament hidràulic que hem vist en els municipis anteriors.
El riu Fluvià, que en tot el seu curs no fa més que treballar i, de sempre, ha estat l’esca de la industrialització, quan passa per Argelaguer fa festa. Passa de llarg. Aquí els afanys són la terra. La vinya i les oliveres.
El curs del Fluvià al seu pas per Argelaguer separa clarament dos paisatges diferents:
A l’esquerra del riu, on es troba situat el poble, el terreny és planer, conreat, amb un vernís de civilització. A l’altra banda, o sia, a mà dreta, el territori és esquerp, trencat, boscós i impenetrable.
Una de les imatges més recognoscibles d’Argelaguer són les cabanes construïdes per en Garrell, és a dir, per Jordi Pujiula i Vila (Argelaguer, 1937-2016), artista i inventor autodidacta, torner de professió. Actualment es pot visitar el parc d’en Garrell, a tocar del curs del Fluvià, catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local.
[Garrell] dominava un enorme laberint construït amb pals i on senyorejaven torres altíssimes que, poc després, va destruir amb una motoserra arran d'un informe tècnic municipal que hi observava problemes de seguretat. No era el primer cop que destruïa la seva creació, sinó la tercera: la primera va ser per concedir-se un plaer més gran que aquell que sentien els “gamberros” que profanaven la seva selva; la segona va arribar amb el desdoblament de l'N-260.