ITINERARIS

Entrada de la Casa Masó. Foto Jordi Puig / Fundació Rafael Masó
Façana de Can Falgàs. Foto: Jordi Miquel
Mercat de la Plaça del Gra. Foto: Adrià Ciurana Geli
Façana del Museu de l'Empordà. Foto: Francesca R. Uccella
Puig Mercadal, al voltant del castell comtal. Font: Anna M. Puig i Griessenberger, «De la vila del pagus de Peralada a capital comtal»
Antiga Estació d'Olot. Foto: Jordi Miquel.
Il·lustració: Marc Vicens
Camí de la Font de l’Abat Rigau. Foto : Joel Busquets
Monument del 27 de maig. Foto: Jordi Mascarella
Part de la façana de l'Ajuntament des de la Plaça de la Llibertat. Foto:
Cartell enunciant l'obtenció d'Anglada del premi Josep Pla. Foto: Arxiu Família Geli Anglada
Maria Àngels Anglada amb els seus néts. Foto: Arxiu Família Geli Anglada
Foto: Quim Díaz (Fons Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols)
Tomba de Caterina Albert i Paradís. Foto: Jordi Miri
Façana de la Casa Masó, al carrer Ballesteries. Foto Jordi Puig / Fundació Rafael Masó
El rocar de Santa Coloma. Narcís Jordi Aragó i Mariàngela Vilallonga, (2003) Atles literari de les terres de Girona. Girona: Diputació de Girona. Foto: Josep Segur
Façana de l'església del Carme. Foto: Jordi Miquel
Casa pairal dels Muntaner. Foto: Ajuntament de Perelada
Vista panoràmica de Castellfollit de la Roca. Foto: Jordi Miquel
Carrer del Bordell. Foto: Ajuntament de Perelada
Vista al riu Onyar des del Passeig Canalejas. Foto: Jordi Miquel
Antiga entrada i cotxera. Foto: Lluís Serrano
Vista parcial del carrer Magre. Foto: Robert Molina
Església de Sant Joan de Palau-saverdera. Foto: Jordi Miri
Església de Santa Seclina. Foto: Jordi Miquel
Can Fajol, antiga fonda Roca. Foto: Robert Molina
Façana de la casa Fages. Foto: Robert Molina
Torre de l’homenatge. Foto: Lluís Serrano
Façana del Teatre Principal. Foto: Unai Monge
Empuriabrava. Foto: Santi Font Bosch
Façana de l’edifici de la Gran Via on va viure Fages de Climent. Foto: Unai Monge
Vista de la plaça i el carrer del Comte Tallaferro. Foto: Juli Vintró i Casallachs (Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya)
Vista parcial de la Facultat de Lletres. Foto: Mariàngela Vilallonga
Basílica de Santa Maria de Castelló d'Empúries. Foto: Ajuntament de Perelada (Manel Puig)
Plaça del mercat. Foto: Borja Vilallonga.
Gaudenci Masó, "La Verge del peix (còpia de Rafael)", 1850. Foto Jordi Puig / Fundació Rafael Masó
Interior de les termes romanes. Foto: Mariàngela Vilallonga
Església de Sant Pere. Foto: Francesca R. Uccella
Façana de la llibreria Canet. Foto: Robert Molina
El campanar vist des del claustre. Foto: Jordi Mascarella
Façana principal del Teatre-Museu Dalí. Foto: Robert Molina
Vista parcial del carrer de Pomaret. Foto: Unai Monge
Crònica, edició de 1562. Foto: Ajuntament de Perelada
Carrer del doctor Jaume Pi i Sunyer. Foto: Jaume Cusí
Vista des de la serra de l'Albera. Foto: Jordi Miri
Capella de Sant Sebastià. Foto: Rosa Font Massot
Façana de la casa de Marià Llavanera. Foto: Jordi Miquel
Horts de Perelada. Foto: Ajuntament de Perelada
Vista general del restaurant El Pa Volador. Foto: Robert Molina
Monòlit dedicat a Muntaner. Foto: Ajuntament de Perelada
Detall d’un drac alat a la reixa de ferro forjat. Foto: Miquel Serrano
Escultura «Homenatge als Pescadors». Foto: Jaume Cusí
Can Juanito de la Palma (Joan Puig Dalmau). Foto: Jordi Canet Avilés
Vista aèria de la badia de Roses. Foto: Jaume Cusí
Cartell del Congrés de Cultura Catalana
Basílica. Retaule gòtic flamíger d'alabastre. Foto: Manel Puig Palmer
Vista de Santa Coloma de Farners.
Casa Beethoven. Foto: Maria Nunes
Antiga Biblioteca Fages de Climent, actual Arxiu Municipal. Foto: Robert Molina
Calaixeres de la fàbrica del suro. Foto: Jordi S. Carrera (Fons Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols)
Carrer dels Ciutadans. Foto: Jordi Miquel.
Casa Parramon. Foto: Maria Nunes
Arxiu municipal. Foto: Francesca R. Uccella
Museu d'Història Medieval de la Cúria-Presó. Foto: Jordi Miquel
Plaça del Gra. Foto: Robert Molina
Façana del palau de la Cúria Reial. Foto: Germà Garcia i Fernández (Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya)
Casino Menestral. Foto: Francesca R. Uccella
Gaziel al Passeig dels Guíxols. Foto: Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. Fons Josep Girona
L'estació de tren de Figueres. Foto: Francesca R. Uccella
El Salève vist des de la riba del llac Léman. Foto: Mariàngela Vilallonga
Interior de la Capella de Santa Àgata. Foto: Joan Santanach
Un pescador al port. Foto: Josep Vidal (Fons Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols)
Jardí de la casa de Carmen Manrubia. Foto: Borja Vilallonga
Gaziel assegut al port. Foto: Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. Fons Masferrer.
Escales d'accés al Palau Reial Major, a la Plaça del Rei. Foto: Joan Santanach
Part posterior del Seminari des del carrer de la Ramada. Foto:
Boscos de Requesens. Foto: Miquel Serrano
Vista parcial del claustre de la Facultat de Lletres. Foto: Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent
Accés a la plaça de la Pau. Foto: Jaume Cusí
Entrada del balneari Prats. Narcís Jordi Aragó i Mariàngela Vilallonga, (2003) Atles literari de les terres de Girona. Girona: Diputació de Girona. Foto: Josep Segur
Façana de l'Església de Sant Pere. Foto: Joan Tibau
Plaça Major. Foto: Joel Busquets
Palau del Lloctinent i Palau Reial Major, a la Plaça del Rei. Foto: Joan Santanach
Vestíbul del primer pis de la Casa Masó, en una fotografia de 1916. Arxiu Mas, Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic
Vista parcial de conjunt monàstic des de la Plaça dels Hortolans. Foto: Joel Busquets
Plaça Major. Foto: Jordi Miquel
Part del carrer de la Riera. Foto:
Insitut d'Estudis Catalans. Foto: Maria Nunes
Escut de l'alberg reial, al carrer de Girona. Foto: Robert Molina
Bordell. Foto: Jordi Canet Avilés
Jardí des Bastions i façana de la Universitat. Foto: Mariàngela Vilallonga
Portal de la Gallarda. Foto: Manel Puig Palmer
Menhir de Vilartolí. Foto: Jordi Miri
Entrada al cementiri municipal. Foto: Jaume Cusí
Vista panoràmica del pont fortificat de Besalú. Foto: Jordi Miquel.
Teatre Romea. Foto: Unai Monge
La torre a l'any 1886. Foto: Fons Joaquim Boixés
Església de Sant Feliu. Foto: Jordi Miquel
Can Bassas. Foto: Jordi Canet Avilés
Façana del balneari de Santa Coloma. Narcís Jordi Aragó i Mariàngela Vilallonga, (2003) Atles literari de les terres de Girona. Girona: Diputació de Girona. Foto: Josep Segur.
Vista general del carrer de la Unió. Foto: Unai Monge
Façana de l'Hotel Martin. Narcís Jordi Aragó i Mariàngela Vilallonga, (2003) Atles literari de les terres de Girona. Girona: Diputació de Girona. Foto: Josep Segur.
La Rambla de Figueres. Foto: Francesca R. Uccella
Carretera del Far. Foto: Jaume Cusí
Casa natal de Montserrat Vayreda. Foto: Jordi Miquel
La Catedral vista des de la plaça dels Apòstols. Foto: Jordi Miquel.
Vista parcial de Sant Esteve d'en Bas. Foto: Jordi Miquel
Can Font, al carrer de la Portella. Foto: Robert Molina
Façana del monestir de Sant Pere de Galligants. Foto: Jordi Miquel
Vista panoràmica de Llançà. Foto: Jordi Miri
Escola Montserrat Vayreda. Foto: Ajuntament de Lladó
Placa dedicada a Josep Pla, situada al passeig Marítim. Foto: Jaume Cusí.
Local de l'antic Garatge Guix. Foto: Robert Molina
Plaça de la Col·legiata. Foto: Jordi Miquel
Local de l'antiga brocanteria Esvay. Foto: Robert Molina
Portal de l'edifici on va néixer Aurora Bertrana. Foto: Jordi Miquel
Vista general del final de la Rambla. Foto: Unai Monge
Entrada de l’escola Jesuïtes Sarrià - Sant Ignasi. Foto: Unai Monge
Carrer de Cabanelles. Foto: Jordi Miquel
Palau dels Esports. Foto: Unai Monge
Can Macelli. Foto: Jordi Canet Avilés
Entrada al Cementiri de Santa Eugènia. Foto: Jordi Miquel.
La façana de l'Ajuntament de Ripoll. Foto: Jordi Mascarella
Sota les voltes. Foto: Josep Salvany i Blanch (Biblioteca de Catalunya)
Placa de commemoració de la Festa de l’Arbre. Foto: Joel Busquets
Part de les voltes de la Plaça. Foto:
Rosselló 168. Domicili familiar 1. Foto Maria Nunes
Bosc de les Gavarres. Foto: Fons Cuyàs, Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.
Tomba de l’Abat Rigau. Foto: Joel Busquets
Branques. Foto: Flavia Chini. Arxiu Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent.
La muralla, Sant Pere, Sant Feliu i la Catedral de Girona. Foto: Jordi Miquel
Façana de l'hotel España. Foto: Robert Molina
Detall d'una dibuix i inscripció sobre pedra de la Font Vella. Foto: Josep Segur
Restes de la torre en forma de quilla, torre nord i muralla (segles XIII-XIV). Foto: Miquel Serrano
Plaça de Prudenci Bertrana. Foto: Jordi Miquel
Façana de l’edifici que va acollir l’antic Institut-Escola Pi i Maragall. Foto: Unai Monge
Estació de Cornavin. Foto: Mariàngela Vilallonga
Un dels cafès de Ginebra. Foto: Mariàngela Vilallonga
Cementiri de Lladó. Foto: Jordi Miquel
Carrer de la Teixeda a Hostalets d'en Bas. Foto: Jordi Miquel
Porta de Mar de les Muralles. Foto: Jaume Cusí
Restes de l'antiga muralla de Vilademuls. Foto: Jordi Miquel
La casa de l’Heura des del pati interior de l’espai de la casa natal. Foto:
Drassanes Reials. Foto: Unai Monge
Casa natal de Sant Miquel dels Sants. Foto:
Casa de Josep Palau i Fabre. Foto Maria Nunes
Vista panoràmica de Sant Feliu. Foto: Jordi Gallego (Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols)
Detall del dormitori de la segona planta. Foto Jordi Falgàs / Fundació Rafael
Entrada del cinquè pis de l’edifici dels despatxos, on es troba la Càtedra de Patrimoni Literari. Foto: Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent.
Porta de Mar de la Ciutadella de Roses. Foto: Jordi Miri
Antiga estació de Les Preses. Foto: Jordi Miquel
Plaça de la independència. Foto: Jordi Miquel
Castell de Peralada. Foto: Jordi Miri
Un carrer del poble. Autor desconegut (Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya)
El riu Fluvià al seu pas per Besalú amb el pont fortificat al fons i dues persones en primer terme. Autor desconegut (Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya)
Entrada a l’Escola Pia del carrer de la Diputació. Foto: Unai Monge
L'espai de la Plaça on s'ubica el mercat. Foto:
El monestir l'any 1891. Foto: Fons Joaquim Boixés
Façana de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona. Foto: Unai Monge
Pont Vell. Foto: Manel Puig Palmer
Exterior del balneari Vichy Catalan. Narcís Jordi Aragó i Mariàngela Vilallonga, (2003) Atles literari de les terres de Girona. Girona: Diputació de Girona. Foto: Josep Segur.
Vestíbul de la Facultat de Lletres. Foto: Universitat de Girona
Riera Ginjolers. Foto: Jaume Cusí
Parc de la Font. Foto: Joel Busquets
Centre d'Acollida Turística. Foto: Jordi Mascarella
Vista del castell amb el Golf de Roses al fons. Foto: Miquel Serrano
Capitell del claustre de la Facultat de Lletres. Foto: Mariàngela Vilallonga
Vista parcial de la façana de l'antiga presó de Figueres. Foto: Robert Molina
Rambla de Vidal. Foto: Òscar Torras i Buxeda (Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya)
Plaça Gran de Peralada. Foto: Jordi Miquel
El bosc vist amb llum crepuscular. Foto: Esther Fabrellas
Vista del claustre de la canònica. Foto: Joel Busquets
Torre d’en Reig. Foto: Joel Busquets
Il·lustració: Marc Vicens
Vista panoràmica des de l'aula C3. Foto: Mariàngela Vilallonga
Interior del Casino dels Senyors. Foto: Albert Gironès (Fons Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols)
Porta de l'antic Palau Reial Menor, al carrer del Timó; probablement comunicava el carrer Ataülf amb els horts del palau. Foto: Joan Santanach
Castell de Requesens. Foto: Jordi Miri
Vista parcial del pati del pou. Foto: Cristina Valentí Ternero
Teatre Nacional de Catalunya. Foto: Unai Monge
Interior de la Basílica de Santa Maria. Foto: Manel Puig Palmer
El saló del balneari Prats. Narcís Jordi Aragó i Mariàngela Vilallonga, (2003) Atles literari de les terres de Girona. Girona: Diputació de Girona. Foto: Josep Segur.
Entrada al pati del Palau Requesens. Foto: Joan Santanach
El monestir de Santa Maria. Foto: Jordi Mascarella
Església de Santa Maria de Vilamacolum. Foto: Jordi Miri
Teatre Jardí. Foto: Francesca R. Uccella
Bosc de sureres a les Gavarres. Foto: Fons Cuyàs, Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.
Vista parcial de la Plaça Major. Foto: Joan Tibau
Hotel Ritz. Foto: Unai Monge
Estanys de Vilaüt. Foto: Jordi Miri
Asil Toribi Duran. Foto: Manel Puig Palmer
L'ermita de Sant Antoni. Foto: Jordi Mascarella
Entrada de la casa. Foto: Borja Vilallonga
Sant Joan Sescloses (o de l'Erm). Foto: Jordi Canet Avilés
Platja de dunes prop del riu Fluvià. Foto: Jordi Miri
Memorial Walter Benjamin i cementiri municipal. Foto: Jordi Miri
Entrada principal de l’Hotel Espanya. Foto: Unai Monge
Pont del poble. Foto: Miki Pons
Hotel Turín. Foto: Maria Nunes
Costa de les Monges. Foto: Ajuntament de Perelada
Façana de la casa on hi havia la farmàcia de Ramon Gres. Foto: Joan Tibau
Can Paia. Foto: Jordi Canet Avilés
Monestir de Sant Daniel. Foto: Jordi Miquel
Vista del bosc des de la teulada de El Senyal Vell. Foto: Borja Vilallonga
Porta del campanar. Foto: Jordi Mascarella
Vista general de la Plaça del Monestir: Foto: Ajuntament de Vilabertran
Plaça Ferrater Mora. Foto: Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent
Vista parcial de la façana dels Fossos. Foto: Robert Molina
Vista parcial de la fàbrica Brutau, a Sant Jaume de Llierca. Foto: Jordi Miquel
Vista aèria del poble. Foto: Alberto G. Rovi
Columnes del Temple d'August. Foto: Joan Santanach
Façana de l’edifici de la Gran Via, 700, on Fages de Climent va viure. Foto: Unai Monge
Carrer Nou. Foto: Jordi Miquel
Plaça dels hortolans. Foto: Joel Busquets
Vista del castell des de la plaça del Veïnat. Foto: Miquel Serrano
Vista del carrer Ciutadans. Foto: Jordi Miquel
Cartell de la Quinzena de la Comtessa de Molins. Autor: Narcís Coderch
Coberta de l'itinerari. Il·lustració: Marc Vicens
Portal de la casa natal de Mª Àngels Anglada. Foto:
Claustre romànic de Sant Domènec de Perelada. Foto: Ajuntament de Perelada
Castell de la Trinitat. Foto: Jaume Cusí
Pont del Mont Blanc. Foto: Mariàngela Vilallonga
Antiga estació de carruatges. Foto: Arxiu l'Abans
Portal d’Espanya. Foto: Lluís Serrano
Façana de l'estació de tren. Foto: Mariàngela Vilallonga
Casa natal d'Andreu Febrer. Foto:
Entre closa i closa. Foto: Flavia Chini. Arxiu Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent.
Vista parcial de la Facultat de Lletres. Foto: Mariàngela Vilallonga
Capella de Santa Àgata, des del carrer Tapineria. Foto: Joan Santanach
Vil·la Gilly. Foto: Patrimoine suisse Genève
Hotel Canet. Foto: Jordi Canet Avilés
La Maçona i la Serpa. Foto: Santi Font Bosch
Entrada principal de la Clínica de la Santa Creu. Foto: Robert Molina
El monestir. Foto: Jordi Gallego (Fons Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols)
Cafe du Bourg-de-Four. Foto: Mariàngela Vilallonga
Gaziel en el Casino dels Senyors. Foto: Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. Fons Josep Girona
Vista parcial de Camallera. Foto: Jordi Miri
Façana de l'església de Sant Vicenç. Foto: Juli Soler i Santaló (Centre Excursionista de Catalunya)
El menjador de la Casa Masó, amb la taula parada. Foto Jordi Falgàs / Fundació Rafael Masó
Carrer del Bisbe Caçador, amb l'entrada del Palau Requesens al fons. Foto: Joan Santanach
Basílica de Santa Maria de Castelló d'Empúries. Foto: Ajuntament de Perelada (Manel Puig)
Passeig al costat de la carretera del Far. Foto: Jaume Cusí
Paratge de les Tries. Foto: Jordi Miquel
Els aiguamolls i les closes. Foto: Joan Tibau
Vista des de la muralla. Foto: Ajuntament de Perelada
Carrer de mossèn Cinto. Foto: Jordi Miquel
Casa pairal dels Muntaner. Foto: Ajuntament de Perelada
Claustre de Santa Maria de Vilabertran. Foto: Joel Busquets
Vista parcial del claustre de la Facultat de Lletres. Foto: Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent
Vista panoràmica des del mirador de la Torre d’en Reig. Foto: Joel Busquets
Vista des de la terrassa. Foto: Mariàngela Vilallonga
Façana del Col·legi dels Jesuïtes del carrer de Casp. Foto: Unai Monge
Castelló d'Empúries. Foto: Santi Font Bosch
Façana del Gran Teatre del Liceu. Foto: Unai Monge
Panoràmica del recinte noble. Foto: Lluís Serrano
Antiga línia de ferrocarril Granollers-Sant Joan el 1892. Foto: Arxiu l'Abans
Vista del castell des de l’oratori, amb el Puig Neulós al fons. Foto: Lluís Serrano
Vista general de Sant Hilari Sacalm. Foto: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC)
Epigrama situat a la façana. Foto: Robert Molina
Vista general del rentador. Foto: Joel Busquets
Despatx de les aigües de la Font Picant al centre de Sant Hilari, obra de Josep M. Pericas. Foto: Albert Esteves
Monument als senyors de la Reforma. Foto: Mariàngela Vilallonga
Jardi de fora de l'estació. Foto: Francesca R. Uccella
Entrada del pati d’armes. Foto: Lluís Serrano
Desembocadura del Fluvià. Foto: Joan Tibau
Interior del Saló del Tinell.
L’escala interior de la casa, dissenyada per Rafael Masó. Foto Jordi Puig / Fundació Rafael Masó
Vista parcial del llac Leman. Foto: Mariàngela Vilallonga
Interior de la Capella del Palau Reial Menor, actual església de la Mare de Déu de la Victòria. Foto: Joan Santanach
Llac Léman i jet d'eau. Foto: Mariàngela Vilallonga
Dòlmen de Coll de Medàs I. Foto: Jordi Miri
Santuari de la Mare de Déu del Mont l'any 1908. Foto: J. Pichot
Font de la Vituà. Foto: Jaume Cusí
Palau Güell, situat al carrer Nou de la Rambla. Foto: Unai Monge
Il·lustració: Marc Vicens
Plaça de Sant Pere. Foto: Jaume Cusí
Plaça Major de Besalú. Foto: Jordi Miquel
Can Climent. Foto: Jordi Canet Avilés
Façana de l'Institut Ramon Muntaner. Foto: Francesca R. Uccella
Voltes de la Plaça vora del carrer de les Neus. Foto:
La Rambla de Figueres. Foto: Jordi Miri
Entrada al Mercat cobert. Foto: Jaume Cusí
Part de la Font Vella. Narcís Jordi Aragó i Mariàngela Vilallonga, (2003) Atles literari de les terres de Girona. Girona: Diputació de Girona. Foto: Josep Segur.
Entrada a la Vieille Ville. Foto: Mariàngela Vilallonga
Castell de Juvinyà, a Sant Joan les Fonts. Foto: Jordi Miquel
Pla picat d'El Senyal Vell. Foto: Borja Vilallonga
Jardí Mercè Rodoreda de l'IEC. Foto: Mariàngela Vilallonga
Rodoreda a l'entrada d'El Senyal Vell. Foto: Arxiu de Fundació Mercè Rodoreda de l'lEC
Rellotge de sol a la paret d'El Refugi. Foto: Borja Vilallonga
Il·lustració: Marc Vicens
Font de Sant Roc. Foto: Jordi Miquel
Font de les Tries. Foto: Jordi Miquel
Vista de la ciutat i el ferrocarril. Foto: Comercial Prat
Finestra situada a la cantonada dels carrers Banys Nous i Call, on hi havia el Castell Nou. Foto: Joan Santanach
Postal de la col·lecció d'Edicions Fotogràfiques Bosch, de Sant Hilari Sacalm. Foto:
Façana de l'hospital de St. Julià. Foto: Marcelo Cugliari / www.catalunyavisio.cat
Desembocadura del riu Fluvià. Foto: Jordi Miri
Pont del riu Ter. Foto: Jordi Mascarella
Cap a l'aguait. Foto: Flavia Chini. Arxiu Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent.
Façana del bar Brindis. Foto: Francesca R. Ucella
Can Trona, Centre de Cultura i Natura. Foto: Jordi Miquel
El Fluvià al seu pas per La Canya. Foto: Jordi Miquel
Foto: Mariàngela Vilallonga
Drogueria del carrer Ample. Foto: Francesca R. Uccella
Cruïlla del Call Nou amb el carrer Sant Just. Foto:
Galeries del claustre de la Catedral. Fons Capítol Catedral de Girona. Foto: Gustavo A.T.Mendoza
Plaça Triangular. Foto: Francesca R. Uccella
Institut Italià de Cultura. Foto Unai Monge
Far de Roses. Foto: Jaume Cusí
Plaça de l’església. Foto: Joel Busquets
La sala amb la pinacoteca de la Casa Masó. Foto Jordi Puig / Fundació Rafael Masó
Façana de l'Arxiu comarcal. Foto: Francesca R. Uccella
Antic Palau Reial Menor, vist de l'oest. Pintura: Domènec Sert i Rius, 1856 (MUHBA)
Entre closa i closa. Foto: Flavia Chini. Arxiu Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent.
Plaça del Rei. Foto: Joan Santanach
Mural de la Facultat de Lletres, obra de Narcís Comadira. Foto: Universitat de Girona
Vista parcial del claustre de la Facultat de Lletres. Foto: Cristina Valentí Ternero
Camí de Romanyà. Foto: Fons Cuyàs, Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.
Rafael Masó, "Projecte de reforma de les cases núm. 29, 31, 33 i 35 del C. de les Ballesteries", 1918. Arxiu Històric del COAC-Demarcació de Girona
Al bell interior de la Rambla Vidal. Foto: Arxiu de Sant Feliu de Guíxols. Fons Espuña-Ibánez
Creu de Vilabertran. Foto: Joel Busquets
Vista aèria de la Torre d’en Reig. Foto: Ajuntament de Vilabertran
El pont del Raval. Foto: Jordi Mascarella
Claustre de la Facultat de Lletres. Foto: Mariàngela Vilallonga
Foto de l'Ajuntament des del mig de la Plaça.
Al Costa de la Closa del Puig. Foto: Pere Duran. Arxiu Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent
Façana del Teatre-Museu Dalí. Foto: Francesca R. Uccella
La taula de Santiago Masó, al despatx. Foto Jordi Puig / Fundació Rafael Masó
Platja de la Perola. Foto: Jaume Cusí
Plaça de l'Església. Foto: Jaume Cusí
Foto: Goethe Museum, Düsseldorf
Capella de Santa Àgata, des de la Baixada de Santa Clara. Foto: Joan Santanach
Jardins de Maria Àngels Anglada i d'Abadal. Foto Unai Monge
Carrer del Progrés. Foto: Comercial Prat
Retrat d'Aurora Bertrana, obra de Robert de Montmollin
Publicitat de les Termes Orión. Miquel Borrel i Sabater, (1999) El balneari Termas Orion. Santa Coloma De Farners: Ajuntament de Santa Coloma de Farners. Autor desconegut
Gran Via de les Corts Catalanes, 613. Foto: Unai Monge
Façana del Casino Menestral. Foto: Robert Molina
Rambla Recolons.
Vista parcial de la Rambla de Santa Mònica. Foto: Unai Monge
Mosaic de l'Institut Ramon Muntaner. Foto: Francesca R. Uccella
Rentador. Foto: Manel Puig Palmer
Vista panoràmica del castell. Foto: Miquel Serrano
Pila baptismal s. XI-XII. Foto: Ajuntament de Perelada
Molí del Collell. Foto: Jordi Miquel
La Muga. Foto: Manel Puig Palmer
Barques amarrades al port de Roses. Foto: Jaume Cusí
Prat de la mandra. Foto: Jordi Miquel
Vista panoràmica de Garriguella. Foto: Jordi Miri
Llac Léman i jet d'eau, amb la catedral al fons. Foto: Mariàngela Vilallonga
Vista panoràmica de Castelló d'Empúries. Foto: Jordi Miri
Plaça del Priorat. Foto: Jordi Miquel
Les cases i els ponts sobre l’Onyar, des de la Casa Masó. Foto Jordi Falgàs / Fundació Rafael Masó
Façana i rellotge de Can Cusí. Foto: Robert Molina
Claustre de la Facultat de Lletres. Foto: Mariàngela Vilallonga
Rentador. Foto: Joel Busquets
Vestíbul de la Facultat de Lletres. Foto: Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent
Antic museu etnogràfic. Foto: Jordi Mascarella
Plaça del rei.
Basílica. Portalada amb els dotze apòstols. Foto: Jordi Canet Avilés
Carrer de Besalú amb una nena davant d'un portal. Foto: Joan Nonell Febrés (Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya)
Interior del Museu del Joguet. Foto: Francesca R. Uccella
Muralla. Foto: Ajuntament de Perelada
Portada del "Diario de Gerona", 5 d’abril de 1916. Arxiu Fundació Rafael Masó
Castell de Vallgornera. Foto: Ajuntament de Perelada
Prat de Sant Pere i Monestir de Sant Pere. Foto: Vicenç Riullop
Micvé de la sinagoga. Foto:
Segell del Consell Municipal d'Empori. Extret del quadern Sant Pere Pescador.
Bust de Rodoreda al cementiri. Foto: Borja Vilallonga
Plaça de la vila de Vilamacolum. Foto: Jordi Miri
Torre rodona. Foto: Lluís Serrano
Vista parcial de la plaça de Catalunya. Foto: Jaume Cusí
Torre d'en Mornau. Foto: Jordi Canet Avilés
Vista parcial de la Plaça de la Rodona. Foto: Jordi Miquel.
Cementiri marí de l'Escala. Foto: Jordi Miri
Una parada al carrer de la Riera. Foto:
Detall del paviment del lavabo. Foto Jordi Puig / Fundació Rafael Masó
Rec del Molí. Foto: Jordi Canet Avilés
El Fluvià vist des del pont de can Russet. Foto: Jordi Miquel
Sala dels caps, pels volts de 1900. Foto: Fons Vidal i Comalat, Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà
Part del poble de Besalú i el pont fortificat sobre el riu Fluvià. Foto: Gabriel Roig i Font (Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya)
Pont de Santa Magdalena. Foto: Jordi Miquel
Vista del barri del Garrigal. Foto: Robert Molina
Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà. Foto: Jordi Miri
Torre de les Hores a Palau-Sator. Foto: Jordi Miquel
Església dels Sants Just i Pastor. Foto: Joan Santanach
Vista panoràmica de Vilabertran. Foto: Joel Busquets
Vista aèria de la badia de Roses, amb el carrer Canigó en primer terme. Foto: Jaume Cusí
Publicitat de les Termes Orión. Miquel Borrel i Sabater, (1999) El balneari Termas Orion. Santa Coloma De Farners: Ajuntament de Santa Coloma de Farners. Autor desconegut
Vista parcial del claustre de la canònica. Foto: Joel Busquets
El Sindicat de Lladó. Foto: Jordi Miquel
Entrada a la Biblioteca Barri Vell de la UdG. Foto: Jordi Miquel
Façana de la casa de Moisès Sidrach. Foto: Jordi Miquel
Escultura del cementiri. Foto: Toni Martínez (Fons Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols)
Vista aèria de la plaça de les Botxes. Foto: Jaume Cusí
Façana de l'hotel Duran. Foto: Robert Molina
Claustre de la Facultat de Lletres. Foto: Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent
Església de Santa Maria de Vilabertran. Foto: Jordi Miri
Vista panoràmica de Cadaqués. Foto: Jordi Miri
El menjador de la Casa Masó, en una fotografia de 1916. Arxiu Mas, Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic
Comunitat Evangèlica De Parla Alemanya. Foto Maria Nunes
Carrer de la Vieille Ville amb la Catedral de fons. Foto: Mariàngela Vilallonga
Plaça de Narcís Heras. Foto: Joel Busquets
Els banys de mar des de fora. Foto: Carme Arxer (Arxiu de Sant Feliu de Guíxols. Fons Ricard Mur Dargallo)
Plaça Muntaner. Foto: Ajuntament de Perelada
Torre de la Clapera a Hostalets d'en Bas. Foto: Jordi Miquel
Façana de la casa que va acollir Prudenci Bertrana. Foto: Joan Tibau
Placa situada a l'antiga farmàcia Deulofeu. Foto: Robert Molina
Façana de l'Auditori-Palau de Congressos. Foto: Jordi Miquel.
Entrada principal de l’Ateneu Barcelonès. Foto: Unai Monge
Passeig de Sant Joan. Foto: Unai Monge
Ateneu Barcelonès. Trobada d'escriptores (1996)
Interior del Teatre Municipal. Foto: Ajuntament de Girona
Gegants de Sant Pere Pescador. Foto: Ajuntament de Sant Pere Pescador.
Sala de Graus de la Facultat de Lletres. Foto: Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent
Vista parcial d'Argelaguer. Foto: Jordi Miquel.
Monument a Salvador Dalí a la placeta baixa de la Rambla. Foto: Robert Molina
Vista parcial de la plaça del Vi. Foto: Jordi Miquel
Il·lustració: Marc Vicens
El riu Fluvià, amb el pont al darrere. Foto: Joan Tibau
Monument a Narcís Monturiol. Foto: Robert Molina
Palau de la Generalitat de Catalunya. Foto: Unai Monge
Vista de l'església de Sant Feliu. Foto: Jordi Miquel
Lluís Nicolau d'Olwer i Aurora Bertrana. Fons Lluís Nicolau d'Olwer de l'Arxiu de l'Institut d'Estudis Catalans
Maria Masó, al balcó de la Casa Masó, contemplant la festa del carrer, c. 1915. Arxiu Fundació Rafael Masó
Part d'el Pont de Besalú. Foto: Marcelo Cugliari / www.catalunyavisio.cat
Drap de taula dissenyat per Rafael Masó, 1905. Foto Jordi Puig / Fundació Rafael Masó
Monestir de Sant Quirze de Colera. Foto: Jordi Miri
Pont de la Machine. Foto: Mariàngela Vilallonga
Antic castell de Toló, ara convent de Sant Bartomeu. Foto: Jordi Miquel
Església de Santa Maria. Foto: Jordi Miquel
Vista parcial de la façana del monestir. Foto: Joel Busquets
Île Rousseau i Pont del Mont Blanc. Foto: Mariàngela Vilallonga
Maria Àngels Anglada de menuda. Foto: Arxiu Família Geli Anglada
Vista parcial de les hortes de Santa Eugènia. Foto: Jordi Miquel.
Façana del Palau de la Música Catalana. Foto: Unai Monge
El claustre. Foto: Jordi Mascarella
Façana de l’església de Santa Maria de Vilabertan. Foto: Joel Busquets
Verge del Portalet. Foto: Rosa Font Massot.
Casa natal de Salvador Dalí. Foto: Robert Molina
Vista panoràmica de la platja de Sant Feliu de Guíxols. Foto: Marc Pujol Gualdo.
Part del parc de Sant Salvador. Narcís Jordi Aragó i Mariàngela Vilallonga, (2003) Atles literari de les terres de Girona. Girona: Diputació de Girona. Foto: Josep Segur
Closes. Foto: Flavia Chini. Arxiu Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent.
Il·lustració: Marc Vicens
Museu del Joguet de Catalunya a Figueres. Foto: Jordi Miri
Cal Rescloser. Foto: Jordi Canet Avilés
Prudenci Bertrana, "Retrat de Rafael Masó", 1905. Foto Jordi Puig / Fundació Rafael Masó
Observatori Senillosa. Foto: Flavia Chini. Arxiu Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent
Monestir de Sant Pere de Rodes. Foto: Jordi Miri
Façana de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a la Plaça del Rei. Foto: Unai Monge
Centre històric de Perelada. Foto: Ajuntament de Perelada
Rambla de Figueres. Foto: Robert Molina
El Parc Balmes des de l'interior. Foto:
Façana de la casa natal de la Comtessa de Molins. Foto: Joan Tibau
Església de Santa Maria de Vilabertran. Foto: Joel Busquets
Façana de la Casa Caramany, amb el campanar de l'església de Sant Pere al fons. Foto: Joan Tibau
Torre de Malaveïna i monòlit. Foto: Jordi Miri
Façana de l'edifici del carrer Muralla. Foto: Francesca R. Uccella
La galeria de la primera planta de la Casa Masó. Foto Fundació Rafael Masó
Escultura de l'església de Sant Domènec. Foto: Arxiu Museu d'Art de Girona
Can Bassas. Foto: Jordi Canet Avilés
Escut dels Rocabertí. Foto: Ajuntament de Perelada
Un espai de descans a prop de l'església de Sant Pere. Foto: Jordi Mascarella
Museu de l'Empordà. Foto: Robert Molina
Entrada de l'església. Foto: Ajuntament de Santa Cristina d'Aro
Vista picada del port. Foto: Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. Fons Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols
Restes de la Torre Gironella. Foto: Jordi Miquel
El portal del peix. Foto: Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. Fons Espuña-Ibánez
Font Juliana. Foto: Jordi Miquel
Rodoreda asseguda a El Senyal Vell. Foto: Borja Vilallonga
Les vies del tren a l'alçada de Camallera. Foto: Jordi Miri
Vicente López, "Flagel·lació", c. 1794. Foto Jordi Puig / Fundació Rafael Masó.
Dovella de la portalada de la Capella del Palau Reial Menor, actual església de la Mare de Déu de la Victòria. Foto: Joan Santanach
Escultura del Far-Ziggurat. Foto: Jaume Cusí
La cuina de la Casa Masó. Foto Fundació Rafael Masó
Col·legi de les Mares Escolàpies. Foto: Enric Fontvila.
Sota l'Observatori Senillosa. Foto: Flavia Chini. Arxiu Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent.
Coberta de l'itinerari. Il·lustració: Marc Vicens
Universitat de Barcelona. Claustre de Lletres. Foto Maria Nunes
Cap al Pallejà. Foto: Flavia Chini. Arxiu Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent.
Vista parcial de la Facultat de Lletres. Foto: Mariàngela Vilallonga
Parc des Eaux Vives, amb el llac Léman de fons. Foto: Mariàngela Vilallonga
Monestir de Sant Joan les Fonts. Foto: Jordi Miquel
Façana de la Facultat de Lletres. Foto: Universitat de Girona
El Grau. Foto: Santi Font Bosch
La muntanya de Sant Amand. Foto: Jordi Mascarella
Dolmen la Cova d'en Daina. Foto: Ajuntament de Santa Cristina d'Arto
Absis de l'Església de Santa Maria. Foto: Juli Soler i Santaló (Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya)
Hort situat al carrer de Cabanes. Foto: Joel Busquets
Façana de l'hotel París. Foto: Robert Molina
Façana de l’església del castell. Foto: Lluís Serrano
Casa on va viure Salvador Dalí. Foto: Robert Molina
Font Lluminosa. Foto: Robert Molina
Interior de la Rambla. Foto: Francesca R. Uccella
Passeig de Sant Roc. Foto: Jordi Miquel.
Façana principal de l'Institut Ramon Muntaner. Foto: Robert Molina
Entrada i torre del Palau dels Caramany. Foto: Joan Tibau
Rentador públic. Foto: Jaume Cusí
El Pont vist des del carrer Rocafort. Foto: Marcelo Cugliari / www.catalunyavisio.cat
Bust de Prudenci Bertrana. Foto: Jordi Miquel
Interior de la casa de la família Gaziel. Foto: Jordi S. Carrera (Fons Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols)
Pescadors de Sant Feliu. Foto: Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. Fons Espuña-Ibánez
Palau de la Música Catalana. Foto: Unai Monge
Vista parcial de l'antiga seu de la Societat Coral Erato. Foto: Robert Molina
Placa a la casa natal de Montserrat Vayreda. Foto: Jordi Miquel
Façana d'un edifici de la Plaça de la Palmera. Foto: Francesca R. Uccella
Entrada del Palau Episcopal. Foto:
Entrada de la llibreria Canet. Foto: Francesca R. Uccella
El riu Fluvià i l'Illa d'en Caramany. Foto: Joan Tibau
Façana de la casa de Lluís Vayreda. Foto: Jordi Miquel
Església preromànica. Foto: Ajuntament de Perelada
Monument a Jacint Verdaguer. Foto Maria Nunes
Part del jardí d'El Senyal Vell. Foto: Borja Vilallonga
Final a les sitges. Foto: Flavia Chini. Arxiu Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent.

Anglada, Maria Àngels
Propostes empordaneses
Defensa de la terra
Girona: Diputació de Girona, 2013

Maria Àngels Anglada ens mostra el camí per arribar a aquest «modest i molt ben senyalitzat parc megalític», tal com el definí la mateixa autora:

Un altre recorregut, també adient als mesos de maig i juny, és el que us durà, des de Cantallops, als dòlmens de les Alberes. No cal arribar ben bé al poble: una mica abans ja trobareu el senyal. És un camí molt agradable de fer a peu, si sou tan sols un xic caminadors. Aquest any, amb les pluges de finals d’abril i primers de maig –que van entrebancar els firaires– han florit més que mai les estepes, de flors blanques, de flors liles, els brucs, la ginesta, i altres plantes de les quals desconec el nom. Tot fa olor de timons i romaní.

Anglada, Maria Àngels
Entorn de l’Albera i d’una excursió extraordinària
Defensa de la terra
Girona: Diputació de Girona, 2013

El recorregut que segueix aquest itinerari dibuixa algunes de les predileccions de Maria Àngels Anglada, que en diverses ocasions va recomanar als visitants de l’Empordà la majoria d’indrets que hem visitat:

Em plauria d’encoratjar els osonencs que vénen a l’Alt Empordà a no restar només a les platges i a enfilar-se un xic cap a aquesta zona: Sant Quirze de Colera, el castell de Requesens, el pic del puig Neulós, i els bells pobles voltats de vinyes com Capmany, Garriguella, Espolla, Rabós...

Anglada, Maria Àngels
Notícies de l'Empordà (II)
Defensa de la terra
Girona: Diputació de Girona, 2013

Així mateix, Anglada destacà el valor patrimonial del conjunt monàstic de Sant Quirze de Colera. Seguint les recomanacions de Maria Àngels Anglada, emprendrem novament el camí en la direcció que marca l'obra de l'autora: des de Vilamaniscle, arribarem fins a Garriguella. 

Sembla que va endavant la consolidació i restauració del monestir romànic de Sant Quirze de Colera, la joia desconeguda a l’ombra de Sant Pere de Rodes. Ara pertany, per dir-ho així, al poble i municipi de Rabós, que és conscient de la seva responsabilitat. Us aconsello de fer-hi una visita des de Vilamaniscle, pel camí entre l’Albera. Segur que no quedareu decebuts.

Anglada, Maria Àngels
Cave canem
Nit de 1911
Barcelona: Empúries, 1999

Una de les moltes característiques d’aquesta zona de l’Empordà és la tramuntana. Maria Àngels Anglada parlà de la força d’aquest vent, tot i que en el fragment del recull Nit de 1911 seleccionat no es presenta amb tota la seva vigoria:

Ahir feia un d’aquells dies de gener que potser enlloc no són tan clars com aquí, entre el mar i les Alberes, quan respira un airet –no vent, encara, no vent, ja– de tramuntana: com si no es decidís a bufar de debò, o ja plegués de fer-ho, com si ni gosés espolsar les tímides flors que uns hiverns massa benignes deixen esclatar massa tard o massa d’hora.

Anglada, Maria Àngels
Molins de vent
Compromís de poeta
Vic: Eumo, 2009

Precisament per ser una zona tan caracteritzada per les fortes ventades, l’any 1984 es va crear, al terme municipal de Garriguella, un parc eòlic de caràcter experimental, ja que era el segon que es creava a tot Europa, i va deixar de funcionar l’any 1992.

Mentre començo aquestes ratlles, sento els xiulets de la tramuntana que fa un parell de dies no para de bufar. Ara es deuen moure de valent els molins del «parc eòlic» de Garriguella, inaugurat no fa gaires dies, a l’Alt Empordà, a la serra de Malaveïna. [...]

Al bell cor de l’Empordà, i al petit turó que molt probablement inspirà a Verdaguer el seu poema famós que duu el nom de la contrada, en comptes de posar-hi una inscripció amb els versos del nostre poeta, que justament parlen de la tramuntana, hom hi ha inscrit uns mots trets del Don Quijote, de Cervantes. Obra immortal, d’acord, però forana i no pas adient al lloc on giren els molins.

Anglada, Maria Àngels
Homenatge a Verdaguer, a Garriguella
Els meus contemporanis
Girona: Diputació de Girona, 2014

Potser gràcies a aquest article de Maria Àngels Anglada, l’any 1988 es va celebrar a Garriguella un homenatge a l’obra de Verdaguer en un «acte popular i ple de caliu»:

El poble de Garriguella, que pertany a l’Empordà de la vinya, situat en un pla voltat de petits turons, ha erigit un monòlit dedicat al poeta, al cim de la serra de Malaveïna. En aquest bloc de pedra del país –que per cert pesa quatre tones– una placa de bronze reprodueix tres estrofes del poema “L’Empordà”, bellíssim poema líric que descriu la plana empordanesa i s’allarga fins a Banyoles i les Gavarres, sota el cim del Canigó tot plegat: visió de l’Empordà alhora lírica, geogràfica i històrica, suscitada des d’una ascensió al tossal de Malaveïna.

Anglada, Maria Àngels
Díptic
Vic: Sala, 1972

Aquesta referència a Jacint Verdaguer permet establir un paral·lelisme amb la biografia de Maria Àngels Anglada, ja que tots dos autors comparteixen els orígens osonecs i l’encís pel paisatge empordanès. Uns dels textos més bells en què l’autora conjumina la plana de Vic i la plana de l’Empordà és el seu poema “Dues planes”. Després d'aquesta magnífica descripció d'un dels paisatges de l'Empordà, seguirem el nostre itinerari per la carretera de la costa fins arribar a la població fronterera de Portbou. 

He estimat el Montseny sense ametistes,
la plana adusta en els seus llargs hiverns,
els vels espessos d’imprecisa boira.

Conec el ressò clar de les campanes
als vells carrers de la ciutat dels sants,
la plaça on van penjar en Bac de Roda.

Camí dels vents, he estimat l’altra plana,
els vols de les gavines als sembrats,
les aigües, com nosaltres, indecises.

Somrient, l’alabastre de les verges
dins els seus temples de color de temps.
El mar, que va ser un dia camí nostre.

Anglada, Maria Àngels
Platges i llibres
Compromís de poeta
Vic: Eumo, 2009

Maria Àngels Anglada va fer referència a la platja de Grifeu en diversos dels seus articles periodístics en què exposava la convivència dels turistes –arribats d’arreu– amb els empordanesos:

Una tarda de la setmana passada, assolellada i càlida, prenia el sol i l’aire en una de les petites cales dels volts de Llançà. Molts vigatans i ripollesos les coneixen molt bé; guardo el secret del nom, car no és la de Grifeu, tan plena sempre. L’aigua era netíssima i transparent, una mica freda. És interessant d’observar el comportament de les famílies, grups i persones a la platja; entre altres constatacions, m’agrada mirar els francesos, que hi llegeixen llibres, molt sovint. Alguns catalans també ho fan, ara i adés; les famílies espanyoles, en grups sorollosos, gairebé mai.

Anglada, Maria Àngels
Des de Llançà
Arietta
Barcelona: Columna, 1996

Des de Grifeu estant podem contemplar Llançà en la llunyania. Aquesta població inspirà alguns dels poemes escrits per Maria Àngels Anglada.

Ara em miro les veles sobre el mirall del mar
com un ressò més lent del vol de les gavines.
S’ha mort la marinada i quietud de xiprers
espera sense cap recança el llarg capvespre.
Amb interval divers, molt més tard, els dos fars
amb batuta de llum marcaran el silenci
i qui sap si aleshores envejarem la mar
nosaltres, els vivents entre clarors incertes.

Anglada, Maria Àngels
Gener a Llançà
Arietta
Barcelona: Columna, 1996

La mirada lírica de l’autora sobre el paisatge marítim:

Recorda aquell diumenge de gener, ran del mar,
ja florit de mimoses resplendents, amb els arços
plens d’estrelles rosades
i el corb marí eixugant-se al sol, ales esteses.
Cridadissa d’infants, al jardí, i una branca
d’ametller. L’escalfor
dels tions a la llar quan el capvespre allarga
les ombres dels xiprers, part de fora, i dels pins. 

El dia que ha nascut i crescut amb el sol
com un infant feliç, raïm madur al migdia,
adult ha esdevingut en la tarda encalmada
i sense espasmes ha mort lentament
per no entristir-nos, rere les muntanyes.


Seguint el perfil dibuixat per les muntanyes just quan acaricien la costa, travessarem Llançà per la carretera que condueix fins a Port de la Selva. No hi farem aturada, però; sinó que ens desviarem per arribar al Monestir de Sant Pere de Rodes.

Anglada, Maria Àngels
Propostes empordaneses
Defensa de la terra
Girona: Diputació de Girona, 2013

Ens hi aproximarem de la mà de les paraules de Maria Àngels Anglada.

Us proposo altres visites: per exemple, arribar-vos fins a Pau i, des d’allà, en pocs minuts, anar fins a prop dels estanys de Vilaüt, que pertanyen al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Sortosament, per ara no els amenaça una catàstrofe –provocada– semblant a la del parc de Doñana, tan més gran i divers. El paratge d’aquests petits estanys, però, és encisador: llàstima que ja trobareu els lliris grocs que desfloreixen, si no us hi afanyeu molt.

Anglada, Maria Àngels
Aiguamolls 1994. Carta oberta a Jordi Sargatal
Defensa de la terra
Girona: Diputació de Girona, 2013

La preservació del paisatge és un dels ítems que recorre l’obra de Maria Àngels Anglada. Seguint les descripcions encisadores que l’autora evoca, ens acostarem a Castelló d’Empúries.

Els vols dels collverds pels cels claríssims de l’Empordà, el llampec elèctric del blauet, la presència amiga de la cigonya i les innúmeres fredelugues, als aiguamoixos de Castelló...

L’esclat dels lliris grocs als estanys de Vilaüt, no gaire lluny de l’alzina en el seu sòcol de roques, la florida dels ranuncles entre l’increïble equilibri dels cames-llargues. I, simplement, la salvaguarda d’un paisatge de closes i de camps, que cada dia amenacen, fora del Parc, camps de golf, urbanitzacions i fins i tot futurs aeròdroms a l’americana.

Anglada, Maria Àngels
Els aiguamolls en la literatura (I)
Defensa de la terra
Girona: Diputació de Girona, 2013

Anglada ens parla d’El Bruel de Fages:

L’obra era un homenatge als aiguamolls: «El personatge central de l’obra, l’únic que ha estat volgudament entretingut per l’autor, que no és ningú i que ho és tot... aquest personatge és el paisatge» . Fins i tot el mateix nom del protagonista, Joncmarí, és tret de la flora. Quant a la llegenda del bruel, ens diu Fages: «Fóra el tornaveu de la mar espitllant-se en les profunditats insondables dels aiguamolls llotosos? Però jo l’he sentit, el bruel». Les referències al paisatge de llacuna són constants al llarg de l’obra: les postes de sol, els vents, els peixos, les plantes. [...] Tota l’acció de la tragèdia té lloc al bell mig de la badia de Roses: ho indica l’escriptor concretament, vora els aiguamolls de la Maçana, entre les desembocadures dels rius Muga i Fluvià: «a mitja escena, un gorg d’aigües mortes, amb una barca mig amagada pels joncars i senissos. Al fons, la mar propera». El poeta, doncs, no pot pas ser més explícit.

Anglada, Maria Àngels
El bruel de Castelló
Gaüses: Llibres del Segle, 1996

Fins i tot la mateixa Maria Àngels Anglada es va decidir a escriure la seva versió d’aquest mite:

Això era i no era una tarda bellíssima a no gaire lluny de la vila de Castelló d’Empúries, on la terra va davallant per trobar-se amb la blava mar a la badia de Roses. Tres rius, la Muga, el Fluvià i el Ter, s’han enamorat de la plana de l’Empordà i han vingut a portar-hi les seves aigües. Entre els camps, les closes i el mar, es troben les llacunes i els aiguamolls. Molts ocells hi fan el niu o hi reposen anant i venint del Nord, molts peixos s’hi belluguen, una munió de plantes hi creixen.

Anglada, Maria Àngels
El bruel de Castelló
Gaüses: Llibres del Segle, 1996

Diem ben fort: que el bruel no ens fa por,
ja coneixem d’on ve el brogit potent.
Cap mal tresor no hi volem amagar;
tranquils vindrem ran de l’estany d’argent.

Petits blavets, gavines i flamencs,
per sempre més us tindrem per amics,
no farem mal als vostres nius ocults,
respectarem aquests estanys florits.

Els aiguamolls s’adormen en la nit
quan el mar blau comença a comptar estels.
La vida hi neix entre l’aigua i els joncs,
la vida hi riu més forta que el bruel.

Anglada, Maria Àngels
Flors per a Isabel
No em dic Laura
Barcelona: Destino, 1981

Sens dubte, bona part de la mitificació del paisatge de Castelló d’Empúries es deu al conjunt d’aiguamolls i maresmes que es troben entre la desembocadura de la Muga i del Fluvià, que ofereixen a les platges que queden en l’endemig unes curioses particularitats.

Pocs de vosaltres deveu conèixer, segurament, la platja de can Comes, de Castelló d’Empúries, passats els aiguamoixos: un llarg i ample sorral de dunes, sense ni una ombra, on el mar acostuma a ser encara net i des d’on es pot albirar, si el dia és clar, des del cap Norfeu fins a l’Escala. Cal fer, però, un esforç, per imaginar-la deserta i nua, només amb el brogit de les onades i els crits dels gavians i de les gavines.

Anglada, Maria Àngels
Jaume Fuster i Maria-Antònia, a l’Empordà
Els meus contemporanis
Girona: Diputació de Girona, 2014

Un dels camins que Maria Àngels Anglada feia amb les seves amistats era la carrereta que va de Castelló d’Empúries a Sant Pere Pescador, que és la mateixa que ens conduirà tot seguit al Parc dels Aiguamolls de l’Empordà.

Per la deliciosa carretera de Sant Pere Pescador a Castelló d’Empúries, us vaig acompanyar, amb tant d’orgull com si fossin ben meus, als Aiguamolls de l’Empordà. En vàreu quedar enamorats, i tinc l’esperança, Maria Antònia, que vegis encara, si clous els ulls, el vol blau-verd dels abellerols damunt l’estany més petit, i els estols d’ànecs, la parella de cignes, de fredelugues de cresteta de princesa damunt dels aiguamoixos, les cigonyes i les daines a les closes...

Anglada, Maria Àngels
Notícies de gener
Defensa de la terra
Girona: Diputació de Girona, 2013

Més enllà, els tranquils camallargs, a tocar la riba de la llacuna, feien el seu berenar-sopar abans que es pongués el sol. Uns quants cavalls, arribats de la Camarga, controlen sense herbicides l’excés de vegetació, únics cavalls adequats biològicament per viure sempre «de peus a la galleda»: amb les potes a l’aigua. A la platja es distingien les petjades de les felices daines, que gambadegen sota l’aguait superior de les cigonyes. No, encara no us puc donar notícies, naturalment, de cap floració: si voleu contemplar els ranuncles o els iris, haureu de venir quan comenci la primavera. Ara només ha gosat treure el cap, mig amagada, la primera i encara pàl·lida viola.

Anglada, Maria Àngels
Les closes
Barcelona: Destino, 1979

El paisatge dels aiguamolls es va convertir, en diverses ocasions, en escenari –i gairebé protagonista– d’algunes de les obres literàries de Maria Àngels Anglada. És el cas de la novel·la Les closes, l’acció de la qual es desenvolupa, en molts passatges, en aquest espai natural.

Nosaltres hem conegut sempre aquests prats fins ara, amb el seu floriment natural d’herba: primer s’hi menaven les vaques a pasturar, després se’ls donava l’herba tallada. Potser no et sabries figurar els prats plantats de cotó, amb les seves gracioses flors groguenques, que només conec per alguna il·lustració dels meus vells llibres d’escola. Doncs va haver-hi una curta temporada que els avis les tenien així, perquè van voler provar si els donava bon resultat.

Ja saps que, des de jove, l’àvia sempre es va interessar en les coses de la terra. Un dia, mentre eren plantades amb el cotó de blanc esplet hi van anar a veure com es presentava la collita; ella, lleugera com una daina, corria d’una closa a l’altra amb aquella vivacitat que semblava en ella com l’ombra d’unes ales [...] Havia travessat ja l’última de les actuals closes i era ja a frec del rec; va voler saltar-lo, amb certa imprudència, per veure les closes que aleshores hi havia a l’altra banda; el peu li va relliscar al marge fangós; va provar d’agafar-se a les canyes que creixien a la vorada, però se li van trencar, i ja tens l’àvia al mig del rec [...] Des d’aquell any ja no van tornar a plantar més cotó als prats; potser també perquè eren massa fondals i en anyades de pluja s’inundaven fàcilment.

Hi va tornar a créixer l’herba, ufanosa com mai, des del rec fins al camí dels tamarius; i l’àvia hi va tornar a passejar, amb passos més prudents, sobretot quan tallaven l’herbei en les tardes que semblava que es disputaven l’estiu, ja en retirada, i els paranys humits de la tardor.

Anglada, Maria Àngels
Les closes
Barcelona: Destino, 1979

La novel·la Les closes, la primera que va publicar Anglada, també incorpora descripcions molt més líriques del paisatge, segurament fruit dels inicis poètics de l’autora, dotada d’una gran sensibilitat.

...les closes a la primavera, quan enmig dels recs veureu esclatar una munió de petites flors blanques i els arbres de les voreres, saules, freixes, plàtans, verdegen tots a la seva manera, mentre algun pollancre escadusser treu els seus borrons rosats, amb carnació de galta. I a l’estiu, quan sovint alena la marinada i les xiques erugues verdes es pengen i caminen en arcs flexibles entre les branques vincladisses i les menudes reinetes salten al fresseig de les vostres passes i veieu entre el tapís fullós les tórtores brunes matisades de llicorella i farigola.

... les closes a l’hivern –quan hi corre la tramuntana com una gran esgarrifança– encara xopes de les pluges de tardor, i mireu els arbres nus com un poema descarnat, reixes vives, cossos oferts a l’abraçada impetuosa del vent que va eixugant, però mai ben bé del tot, els efímers estanys, els falsos aiguamolls on el dibuix de branques i branquillons s’emmirallava, on venien a beure les fredelugues de crestes airoses i fins i tot, en dies freds, algun aplec de bernats pescaires.

Anglada, Maria Àngels
Flors per a Isabel
No em dic Laura
Barcelona: Destino, 1981

Però Anglada no només va literaturitzar el paisatge dels Aiguamolls a Les closes. En trobem un altre exemple a No em dic Laura.

Era la primera quinzena de març del 1810 i les closes encara eren, en part, inundades; amb la guerra hom havia deixar de banda la neteja dels recs i un gran estany d’aigües somes s’estenia sota els arbres que començaven de borronar amb els peus xops. Els dos infants s’hi havien apropat amb passes tan lleugeres que els ocells no se n’esveraven; les gavines rialleres, les fotges i els menuts corriols no s’alçaven del nou aiguamoll, on l’aigua manyaga vacil·lava entre el verd blavís i el gris argentat. A mà dreta, però, cap on s’acostaven els nens entre el contrallum, no es veia gairebé el color de l’estany: havien esclatat de cop totes les flors dels ranuncles, com menuts lotus, i el seu blanc i groc omplia d’una rialla alegre l’aigüerol. S’hi dreçaven enmig, cap a la riba, set o vuit camallargs, tan esvelts que semblaven trencadissos damunt els seus nius florits.

Anglada, Maria Àngels
Els aiguamolls
Kyparíssia
Barcelona: La Magrana, 1980

Els Aiguamolls de l’Empordà també van ser objecte de diversos poemes de Maria Àngels Anglada. El primer que reproduïm fou escrit arran de la possibilitat de transformar els terrenys que ara formen el Parc Natural en una urbanització. Aquest fet va provocar una mobilització ciutadana en favor de l’ecologia i la preservació del paisatge, de la qual Maria Àngels Anglada també en va prendre part, tal com demostra el seu poema.

Al Grup de Defensa
dels Aiguamolls de l’Empordà

Envaireu aquest recer vivent
que ja de lluny enyoren tantes ales?
No trobarà més l’aigua nodridora
i els verds amagatalls l’ocell del Nord?
Àlics rosats, amics collverds, adéu,
adéu, xic corriol i fredeluga,
princesa acolorida de l’hivern.
Murs de ciment, deixalles, només pols
seran els nius on bategà la vida.

Però quan haurà mort l’últim ocell,
lassat del vol, a frec d’aigua alterada,
quan escates d’argent no tindrà el mar
no espereu respirar: ja, lentament,
l’home-botxí comença l’agonia.

Anglada, Maria Àngels
Carmina cum fragmentis
Columnes d'hores: 1965-1990
Barcelona: Columna, 1990

Un cop la lluita ecologista va aconseguir que els aiguamolls restessin fora de perill, l’any 1985, Anglada va versionar el seu propi poema.

No han destruït aquest recer vivent
que ja de lluny enyoren tantes ales.
Aquí retroba l’aigua nodridora
i els verds amagatalls l’ocell del nord.
Àlics rosats, amics collverds, torneu,
torneu, xic corriol i fredeluga,
princesa acolorida de l’hivern.
Murs de ciment i ferro han reculat
davant dels nius tots bategants de vida.
Com un somriure clar, repòs d’ocells
cansats del vol, a frec de les onades
i el sol que hi riu, i escates d’or i argent.
Hem aturat la mort en llarg combat
–una treva signada amb aire i ales.

Anglada, Maria Àngels
Les closes
Barcelona: Destino, 1979

Amb l’aire i les ales lliures de l’especulació urbanístiques, podem sortir del Parc dels Aiguamolls de l’Empordà per alguns dels camins que es recorren a Les closes fins arribar a Vilamacolum, que a la novel·la pren el nom de Vilasirvent.

Abans de sortir-ne, aquella tarda de setembre, vaig collir-hi algunes flors molt senzilles que encara es badaven pel camí; no pas als prats on tota l’herba ja havia estat tallada.  Arribant a casa les vaig posar entre els fulls d’un llibre perquè s’assequessin bé, senceres.

Anglada, Maria Àngels
Els maldecaps de Pere Geli
L'Àngel i altres contes
Barcelona: Empúries, 2000

Maria Àngels Anglada va passar llargues temporades a Vilamacolum, ja que la família del seu marit Jordi Geli era propietària, des de segles ençà, d’un casal situat en aquest petit poblet.

Molts estius passo uns quants dies endreçant vells papers i ordenant l’arxiu de Les Closes, és a dir, de can Geli de Vilamacolum, a l’Empordà. Sembla que un imant m’atregui cap als antics lligalls, les escriptures amb paper segellat més «modernes», els plecs de cartes dels besavis, les llibretes on cada hereu anotava any rere any «los grans collits en l’anyada» i els llibres més antics de capbreus de Sant Quirze de Colera, començant pels de bella escriptura gòtica...

Per això, entre els contes on he deixat lliure el vol de la imaginació, s’ha escapolit de l’arxiu i s’hi ha ficat, com el peixet de plata entre els papers, un relat ben històric, arrelat a la vida quotidiana d’un vell casal empordanès del segle XVIII.

Anglada, Maria Àngels
Les closes
Barcelona: Destino, 1979

Aquest fragment demostra, de la mà de la pròpia autora, com Anglada va basar-se, en diverses ocasions, en fets i circumstàncies que tenen a veure amb la finca de Vilamacolum per crear algunes de les seves obres literàries. Com ja hem indicat, aquest és el cas de la seva novel·la Les closes, que pren el nom de la mateixa casa.

Assegurava que no va esporuguir-la gens ni mica entrar en aquella casa tan gran, de façana que sembla no acabar mai, amb el gran balcó de barana historiada i una torre al cim des de la qual, deien, es podia veure tot l’Empordà. Ella deia que tot allò que no s’albirava des del mirador de can Moragues ja no era l’Empordà.

Anglada, Maria Àngels
Les closes
Barcelona: Destino, 1979

Em sap greu que us calgui conèixer Vilasirvent un diumenge a la tarda, perquè el poble us semblarà potser massa quiet, com ancorat en una immobilitat silenciosa. [...] pujarem al mirador de can Moragues i així us fareu càrrec de l’escenari. No restareu pas decebuts en veure la plana... Sí, mirem-la bé, perquè mai no podem saber si duraran gaire en la seva gràcia vivent aquestes contrades on el cor es detura. El somriure blavís del mar, ja un poc amagat, la ratlla dels aiguamoixos, les vorades d’àlbers i de freixes que clouen els prats, aquesta claror d’avui sense calitja, tot, tot és amenaçat.

Vilasirvent des d’aquí dalt us semblarà més gran que no és realment, per l’amplària dels patis i la gran quantitat d’edificacions –cases, pallers, coberts per als tractors, quadres– que s’estenen des del cementiri, a ponent, fins a la petita església romànica que mai no acaben de restaurar, vora els alts xiprers i les atzavares d’una sola florida. Hi ha moltes cases quasi buides: algunes ja mortes, deshabitades, deixades a una lenta destrucció; dues o tres de llogades a passavolants, i altres on el teulat abriga la solitud d’un vell o d’un matrimoni ja molt gran que té els fills –sempre pocs– a ciutat. El poble no arriba ni de bon tros a les tres-centes ànimes, i els nois que volen treballar la terra nodridora sovint no troben una companya que s’hi vulgui casar i s’acontenti de viure en un poble... Com podeu veure, el mar no és pas gaire lluny: la distància que el separa de Vilasirvent és com una resclosa que deixa alenar la marinada i arribar gran vols de gavines fins als sembrats; de vegades, també, alguna filera de coll-verds, que vénen dels aiguamolls, i en canvi tanca l’allau de turistes; només alguns escadussers venen a escoltar les sardanes, el dia de la Festa d’estiu, a la plaça voltada d’acàcies encara joves i de cases molt velles amb graciosos ràfecs.

Anglada, Maria Àngels
Una festa de poble
Defensa de la terra
Girona: Diputació de Girona, 2013

Anglada també va parlar de les sardanes que es ballen a la plaça de Vilamacolum durant la festa major en un dels seus articles periodístics.

Pocs espectacles m’agraden tant com les sardanes a la plaça de Vilasirvent, per la festa major: la festa d’estiu. Els pobles de l’Empordà acostumen a celebrar, també, la festa d’hivern, però hom no pot negar que la d’estiu és més alegre, més acolorida. Encara no s’ha mort la marinada quan arriben els músics a la plaça. Algun núvol massa gris ens fa estar amb l’ai al cor per si la pluja esguerrava la festa. El perill, però, s’allunya. La plaça es va omplint amb la gent del poble, els parents, els forasters, algun turista curiós. Les padrines velles es posen a l’ombra de les moreres. Joves i avis puntegen les sardanes. En Fèlix trena complicades filigranes al compàs de la tenora. Tota la plaça sembla enlairar-se al ritme de la dansa.

Anglada, Maria Àngels
Les closes
Barcelona: Destino, 1979

Històricament, Vilamacolum ha estat una població dedicada en bona mesura al conreu. Les descripcions efectuades per Maria Àngels Anglada del paisatge que envolta el poble també tenen en compte aquest aspecte.

Les terres de Vilasirvent són molt bones, llevat dels aspres, i vostè coneix prou bé les collites de blat, blat de moro, mestall, civades i faves que lleven; cal afegir-hi la vinya, realment òptima –ja sap que la viticultura és la meva afició predilecta i àdhuc estic preparant un opuscle sobre el cultiu de la vinya–, i sobretot les closes, que han donat nom a la finca.

Anglada, Maria Àngels
Les closes
Barcelona: Destino, 1979

Maria Àngels Anglada ens va deixar el 23 d’abril de 1999 i va ser enterrada al petit cementiri de Vilamacolum, al mateix panteó familiar dels Geli on també reposen les despulles del seu marit.

Molts anys els morts de can Moragues, reconciliats tots en aquesta última pau, van reposar en el petit i antic cementiri, prop de l’església, sota baladres blancs i rosats que no demanaven gaire aigua per florir. Però, temps després, es va fer un cementiri nou, més gran i impersonal, a la sortida del poble, i els van haver de dur allà, sota la farigola que hi creix.

Anglada, Maria Àngels
Flors per a Isabel
No em dic Laura
Barcelona: Destino, 1981

En l’obra literària de Maria Àngels Anglada apareixen molts dels camins que es troben entre la Muga i el Fluvià, és a dir: els camins de les closes, dels Aiguamolls dels l’Empordà.

El camí, al començament, vorejava els aiguamolls, els mateixos on el poeta Carles Fages de Climent ens diu que ha passat endinsat fins a la ventrera en la seva euga, sentint-hi el brogit d’un plany llegendari, el bruel. En Moragues els travessava sense cap por ni dificultat; l’estació era ja avançada, moltes parts restaven eixutes, però els joncars, els cenissos  i les sutzures trobaven prou humitat per a la seva creixença. Els ocells de pas havien fet, ja de dies ençà, els camins del nord, i el galop del cavall només es veia puntejat per les orenetes i algunes gavines.

Havent-se ja separat els camins, l’hereu de can Moragues feia galopar el seu fidel «Agut», sense aturar-se a mirar la contrada bellíssima, que coneixia molt bé: les closes, amb els grans ramats d’eugues i els poltres de salts imprevisibles, més endavant ja els conreus, els camins ombrejats, tot ho passà de pressa fins que arribà a les envistes de Sant Pere Pescador; aleshores posà el cavall al pas, i semblava que el mateix «Agut» ja coneixia que havia d’anar més lentament quan s’acostaven a l’indret anomenat dels Horts del Santíssim, on el seu amo hi tenia un camp força extens. Més a poc a poc encara, ja deixant enrera el riu Fluvià i els boscos de ribera que el vorejaven, el cavall feia camí quan aquest enribetava «les Eres», terres bones i fondals, amb els sembrats d’ordi, de civada i de blat que aquell any oferien un immens somriure d’or.

Anglada, Maria Àngels
Les closes
Barcelona: Destino, 1979

Segurament a causa de l’abundància d’aigua, per la proximitat del riu, els terrenys que es troben prop de la desembocadura del Fluvià són tan fèrtils i acullen tanta vida natural.

Ens havíem aturat, després d’uns tres quarts de camí, a finals de curs i força acalorades, doncs, en una pollancreda a tocar del riu, que no baixava massa ple; aleshores era net, damunt el llit de palets blancs l’aigua corria clara, d’un to verdós, i de tant en tant ens distrèiem mirant saltar l’escata d’argent dels peixos i llençant pedres planes que feien dos o tres rebots. Ens havíem fregat, ho recordo, la pell, amb brins d’alfabreguera per evitar els mosquits.

Anglada, Maria Àngels
Platja, perill?
Defensa de la terra
Girona: Diputació de Girona, 2013

Si continuem el nostre itinerari per la carretera que porta de Sant Pere Pescador fins a L’Escala podrem anar repassant totes les platges que formen part del terme municipal de Sant Pere Pescador. Aquesta zona, tal com informà Maria Àngels Anglada...

Té l’avantatge que l’aigua és molt més neta que en la gran majoria de cales més famoses. Ara, en ser més oberta, hi arriben tots els vents, l’arrissen tots els aires. La segona quinzena d’agost hi sol ser dolenta; en canvi, al setembre, hi ha hores de mar tranquil, de sol benigne, d’aire encalmat.

Fages de Climent, Carles
Figueres acomiada unes parets
Articles
Figueres: Brau, 2003

Al solar, la Mancomunitat va erigir-hi (1922) un bell edifici, mena de templet clàssic, per allotjar-hi la biblioteca pública. Aquesta meravella va ser assolada i substituïda (1962) per l’actual construcció. La biblioteca, batejada el 1969 amb el nom del poeta, va estar-s’hi fins que el 1995 va ocupar la seu de la plaça del Sol.

La Presó –avui Biblioteca Popular– devia ésser-ne una dependència [de la casa número 17 del carrer de Girona, la Posada del Senyor Rei], a l’extrem nord-est. Els jardins, on hi ha constància d’haver-hi tingut lloc algunes recepcions estivals, ocupaven –segons Rodeja– l’actual solar de la casa Fages, on jo vaig néixer.

Fages de Climent, Carles
El triomf i el rodolí de la Gala i en Dalí
Auques i balades
Figueres: Brau, 2015

Des del Garrigal, tornant enrere, veí de la parroquial de Sant Pere, hi ha el Museu Dalí, instal·lat en el que havia estat, abans de la guerra, el teatre Principal i on Dalí va fer la primera exposició als 16 anys.

La gent diu: aquest noi val
quan, a setze anys, inaugura
al Teatre Principal
una sala de pintura.

Fages de Climent, Carles
El triomf i el rodolí de la Gala i en Dalí
Auques i balades
Figueres: Brau, 2015

Fages l’esmenta en un rodolí de l’Auca del pintor Dalí i de la seva muller Gala per remarcar l’èxit de l’artista a la seva ciutat.

L’Erato li engega el coro,
i arreu li brinden el toro.

Fages de Climent, Carles
Figuerencs
Epigrames
Figueres: Brau, 2002

Entre la clínica del Dr. Vila i la presó, al carrer de Santa Llogaia, paral·lel al de Sant Pau, en una època de no gaire cotxes hi havia el popular garatge Guix, avui establert a la carretera de Roses.

Quan el cotxe no camina
al taller d’en Guix s’adorm
com si enlloc de gasolina
li posessin cloroform.

Rodoreda, Mercè
Romanyà
Revista de Girona
núm. 175 (març-abril)
Girona: Diputació de Girona, 1996

Amb una mà damunt de la pedra mil·lenària per veure si podia copsar-ne la influència màgica dels corrents tel·lúrics i dels corrents aeris, vaig evocar les pedres blaves de Stonehenge, tanta pedra misteriosament traslladada de lloc per convertir-la en monument megalític. Pedres d’una tonelada, de dues tonelades, de tres tonelades, alçades enlaire per posar-les planes per l’eternitat damunt d’altres pedres i voltar-les del cercle encantat. Del dolmen de Romanyà a pensar en els druides, segons Robert Graves druida vol dir Home d’alzina, el camí és curt. Els homes blancs que ensenyaven a la joventut el moviment dels astres, la grandesa del món i de la terra, les ciències de la naturalesa, la força i la puixança dels déus immortals. Els seus poders màgics eren innombrables, feien aixecar-se els vents i les tempestes, cobrien la terra de boires per portar confusió als exèrcits enemics. Eren mestres en l’art de transformar els cossos. Segons Plini exercien la medicina per viure. Podien assecar els vius. Fabricaven elixirs d’oblit. Eren capaços de crear visions a distància. Els era interdit de portar armes i matar. Se sabien immortals. Per trobar un druida a Romanyà una nit de lluna donaria anys de vida; perquè m’ensenyés l’art de fer còrrer les boires i a adquirir saviesa... no n’he vist mai cap però estic segura que encara en queden alguns de mig abaltits pel cor de les alzines que eren el seu arbre sagrat. Admiro la majestat del xiprer, la fulla tan ben dibuixada del roure, la tendresa dels pollancs, i l’escabellament dels desmais, però el meu arbre, per discret, per la seva fulla perenne, la soca rugosa de suro, és l’alzina sagrada.

Rodoreda, Mercè
Per ganes de joc
Revista de Girona
núm. 243 (juliol-agost)
Girona: Diputació de Girona, 2007

Que m’enterrin on em mori. Tant me fa. El panteó de la família, el nínxol de la família… la cova dels esquelets… quina misèria, que petit, tot… I la mort amb la seva infinita grandesa et para el cor i et dóna a la terra, sigui d’on sigui. Sense panteó, i sense nínxol, sense estela i sense làpida, sense el crisantem, sense la dàlia, sense el lliri morat, ni la llàgrima salada. No vull crisantems, no vull dàlies, no vull lliris de cap color. O bé ser crisantem, dàlia i lliri jo, o bé ser estrella, jo. Si l’ànima va pel cel, perduda, la vull entre estrelles, arrapada a la lluna com un gat rabiós. Una ànima d’estrella nana a estrella geganta… milers d’anys d’una estrella a l’altra, milions d’anys d’un foc d’estrella a un altre foc d’estrella, mig esglaiada per entre la fúria de les galàxies… Per a poder-me arrecerar en el ventre d’una estrella vella de quaranta mil milions d’anys, donaria de gust el tros de vida que em queda.

Gaziel
Sant Feliu de la Costa Brava: burgesos, navegants, tapers i pescadors
Barcelona: Editorial Aedos, 1963

L’establiment de banys de mar, a Sant Feliu, sempre ha estat al mateix lloc: al peu de la muntanya de Sant Elm. Primitivament, es reduïa a una petita barraca de fusta, plantada vora el rompent, davant del penyal tallat a plom, popularment anomenat “ Sant i fetge”, perquè aquestes paraules són les que cridaven els pillets de platja, a final del Vuitcents, quan es capbussaven des del cim de l’aigua. D’aquest banys rudimentaris se’n deia “Els banyadors”; només servien per despullar-s’hi i deixar la roba, i tot plegat valia 10 cèntims. Després vingué, més cap a la vila i a l’extrem del barri del Raig, l’establiment conegut per “Banys d’en Baldomero”, amb una galeria volada damunt l’estreta platja, compartiments ben separats,  d’homes i dones,  i servei de cafè. [...]

Els establiments de banys de mar eren unes instal·lacions rudimentàries que només es muntaven els mesos d’estiu –com els envelats. No passaven mai de barraques de fusta, a la vora de l’aigua, amb departament d’homes i dones, rigorosament separats. Aquest aïllament de sexes era mantingut fins a dins de mar, per mitja d’uns cortinatges d’espart, espessos i rasposos, i d’un sistema de cordes que barraven el pas. [...]

Per privar que des de la galeria es pogués veure l’interior del reservat de dones, aquest era tapat per una mena de visera. Els dies de festa, a l’estiu, sobretot a migdia, el balcó s’emplenava de curiosos, que prenien l’aperitiu, mentre a baix, a la sorra, una cobla tocava sardanes i musiqueta del género chico.

Fonalleras, Josep Maria
Les rajoles de Masó
El Periódico de Catalunya
Barcelona, 16 de d'agost de 2012

Josep M. Fonalleras ha vist en aquesta cambra el resum i la síntesi de tota la casa.

La casa és una joia a la vora de l’Onyar que es conserva gràcies a la devoció dels seus hereus i una reconstrucció museística que admet la lectura distreta del profà (com vivien els nostres besavis?) i la inquisició fèrtil de l’entès. I és, sobretot, un viatge delicat a una època en què regnaven la proporció, el gust, la intel·ligència i el rigor. No es perdin, per exemple, ell llum imponent del menjador, l’escala que mena al segon pis, un armari robust i discret, la claror difuminada del vitralls, les jardineres de la galeria que dóna al riu, i, sobretot, el lavabo. El paradís, si existeix, deu tenir un terra de rajoles geomètriques com les d’aquest lavabo.

01 de de gener de 0001

Seguint el perfil dibuixat per les muntanyes just quan acaricien la costa, travessarem Llançà per la carretera que condueix fins a Port de la Selva. No hi farem aturada, però; sinó que ens desviarem per arribar al Monestir de Sant Pere de Rodes. 

Anglada, Maria Àngels
Columnes d'hores: 1965-1990
Barcelona: Columna, 1990

Fora de les aules, en el claustre de Lletres, hi descobreix, però, la poesia de Carles Riba i de Salvador Espriu, i, a recer dels vells arbres, hi neix l’amor per Jordi Geli, company d’estudis que esdevindrà el company fidel de tota una vida, com ens diu en el poema “Una història d’amor”:

Va començar a l’ombra de plàtans i til·lers
ciutadans, i al vell claustre que enjoiaven cireres
un cop l’any, i ginesta.
Durava encara quan,
campaneta de plata, la veu clara dels néts
ens abocava a doll l’aigua de la infantesa
als càntirs del record, i la tendresa nova
amb frescor de rosada pellava les ferides
del temps.
Encara dura, com una melodia
trobada en vells papers, i no sencera,
adaptada amb esforç, perquè no es perdi
per a veu i record.

Anglada, Maria Àngels
Sandàlies d'escuma
Barcelona: Destino, 1985

Llegim el fragment final de la novel·la Sandàlies d’escuma:

Sota aquesta ratlla dedicada a les inspiradores de cançons, n’hi escriuré una altra on brilli, cisellat entre mots amb poc relleu, el nom de Lèukion d’or. Tot seguit hi afegiré, en vers, aquestes paraules que ara llegireu escrites d’una manera llisa i senzilla, i que en aquest instant colpeixen la meva ment: que a la pira on cremàrem el cos de Sòtades es cremà també la meva jovenesa; i que, fora de les hores i hores que he passat escrivint poemes, des d’aquella alba, Glauca de Quios s’ha sobreviscut.

Anglada, Maria Àngels
Columnes d'hores: 1965-1990
Barcelona: Columna, 1990

En la novena edició del Festival, hi llegí el poema “El jardí de Micol”, escrit el 1987. Micol és la protagonista femenina de la novel·la El jardí dels Finzi-Contini (1962), del seu admirat poeta ferrarès, Giorgio Bassani. Anglada dedicà el poema a la poeta i amiga Marta Pessarrodona, amb qui estableix un diàleg poètic:

Sempre acabem per perdre el jardí de Micol,
els arbres plens de somnis.
Per això el record el dreça i l’enyor afegeix
més verd al verd, n’esborra
les herbes sense flor
com l’artista de llarga paciència
ordeix tota la vida un sol tapís.

Compartim, del jardí, menudes parts
només amb els germans, i provem de vegades
d’ajustar-les amb mots.

Potser a l’amant vam obrir-li la reixa
del jardí de Micol
i de puntetes entràrem al seu.
Fins que, tots dos perduts, ara hem doblat la tasca
de la subtil memòria,
hem doblat la recança
del cor.

Anglada, Maria Àngels
Arietta
Barcelona: Columna, 1996

Sembla el lloc oportú per llegir el poema “Senyal de perill”, escrit el 1993 amb motiu d’una trobada d’escriptores catalanes amb el president Jordi Pujol.

Convidar les poetes és cosa perillosa.
Dic les poetes, no els joglars del rei.
No treuen cap colom de dintre d’un copalta,
però potser dards de flama del seu fatigat cor
o d’una nit insomne.
No us en fieu, per sota
les fràgils aparences tenim un cor salvatge
i estranys senyors servim – ja ho escriví Ausiàs March:
l’amor, el clar país, una cançó d’alosa...
Convidar les poetes és, doncs, cosa arriscada.
Tisores de mots tallen les heures de l’oblit
que encerclen una llengua, un bosc amenaçat
o els ulls espaordits dels meus infants de Bòsnia.

Anglada, Maria Àngels
Kyparíssia
Barcelona: La Magrana, 1980

En la plaça de Sant Jaume, llegim el poema “Quan el nostre poble es retrobarà”:

Quan dits d’alba trauran estranys vels del seu rostre, estols
de mots nous naixeran. Per cingleres de llavis les síl·labes
trescaran com els ràpids isards.
Vell jardí tant de temps emmurat entre tanques,
a milers els penjolls d’unes noves, vermelles cireres
dringaran tot just nades i sé que les mans
que s’hi allarguin mai més no seran decebudes.

No em pregunteu si ho veurem, ans amb mi celebreu-ho
per endavant. Us hi dic amb frisança
i alabatre de vol que m’espolsa
aquest pòsit d’antiga tristesa a les ales.

Pla, Josep
Marian Llavanera
La Publicitat
11 de de novembre de 1927

Aquesta és la descripció, ambientada a la tardor, de Josep Pla:

Lladó és un poble voltat d'oliveres i de terres rogenques posat dins d'una fondalada, amb una església romànica d'or i unes cases amb uns terrats coberts amb arcs. A la plaça hi ha uns plàtans alts que tenien una magnífica esplendor tardoral. Tot plegat era esplèndid i el paisatge d'oliveres, amb la llum mòrbida del diumenge a la tarda, tenia una delicadesa única.

 

Vayreda, Montserrat
Els pobles de l'Alt Empordà
Figueres, 2019

L’escriptora Montserrat Vayreda, nascuda a Lladó, just en una de les cases que dona a la plaça, també en destaca els plàtans, però a més a més explica els canvis urbanístics que s’hi van anar produint al llarg dels anys.

Aquesta plaça és una de les més boniques de l'Alt Empordà gràcies a la seva amplària i als plàtans que l'ornamenten, que quan són fullats, es converteixen en els millors para-sols de la vila. En el seu clos, s'hi han ballat sardanes d'antologia, ja que els vells lladonencs n'eren i en són mestres consumats. En entrar-hi, ens adonem del molt que ha guanyat el mur de l'església que dóna a la plaça, després de la supressió de la capella de Sant Llambert, afegida durant el segle XVIII, i que exteriorment era com una mena de goll que ha estat extirpat, així com la font que s'hi arrapava, on les dones anaven a omplir els seus atuells.

 

De Puig Surós, Josep Maria
La Veu de l'Empordà
17 de de setembre de 1927

Efectivament, en un procés de recuperació dels antics elements del monestir es va enderrocar la capella de Sant Llambert, un dels patrons de la vila, que ocupava una part de l’actual plaça Major. Però Vayreda, en el fragment anterior, també recordava les sardanes que es ballaven, i encara avui es ballen, a la plaça. En el següent poema, titulat justament “Les sardanes de Lladó”, Josep Maria de Puig Surós dona compte d’aquesta tradició tan arrelada a la població.

 

Oh sardanes de Lladó,
notes clares i sonores;
Sant Llambert; Festa Major;
quin neguit fan les tenores!

Quin neguit tan dolç que fan,
sota els arbres de la plaça,
a les verges que dansant
van sentint Amor que passa.

Van sentint el cor endins
al costat del ballador
quan hi encaixen fent camins
dins rotllanes de claror...

Robert, N.
«Lladó»
La Veu de l'Empordà
18 de de juliol de 1914

En una crònica periodística de la festa del Carme de 1914 també es descriu la imatge de tots els lladonencs units per la sardana:

Era un espectacle gran el contemplar aquella multitud. Els vells pagesos ostentant la mil·lenària barretina i presumint amb ses espardenyes de betes, al sentir lo flabiol preludiar la sardana reviuen, recordant els temps de joventut, i no podent deixar d'estirar les cames i allargar la mà, tornant-se joves, es posen a ballar. És un quadro emocionant i popular; el ric dóna la ma al pobre, el burgès al pagès, al costat de l'artista hi ha l'obrer, i tots plegats donen la forma a la típica sardana, fent un cercle, una cadena d'amor, de pau i germanor, que són el distintiu de nostre poble.

Tremoleda i Trilla, Joaquim
La passió necessària. El pintor Marian Llavanera.
Lladó: Úrsula Llibres., 2018

L'església romànica de Santa Maria, amb l'espai quadrat buit del seu claustre, ja que va ser enderrocat en el decurs de la Guerra del Francès, i l'antiga capella de Sant Joan i l'hospital, tot en ruïnes, era la part més visible d'un clos monàstic molt més gran, que es desenvolupava cap al nord. Aquest conjunt, al qual s'accedia per uns porxos, es distribuïa entorn de la plaça del Priorat, i estava format per les cases que havien pertangut als canonges d'ofici de la comunitat: el porcionari, el candeler, l'almoiner... Aquests grans habitatges, mostra de la puixança d'aquests personatges, foren reformats en els segles XVI i XVII i ocupaven tot el pla que hi havia des de l'església fins al rec, a l'altra banda del qual hi havia els horts de la comunitat.

Tremoleda i Trilla, Joaquim
La passió necessària. El pintor Marian Llavanera.
Lladó: Úrsula Llibres., 2018

A la novel·la La passió necessària, Joaquim Tremoleda no només explica la vida de Marià Llavanera, reconegut pintor nascut a Lladó, sinó que també ofereix descripcions d’alguns dels indrets del poble, bo i barrejant la història amb la literatura. De fet, a la sala Sant Joan de l’antic conjunt monàstic hi ha exposada una de les peces de Llavanera més impactant, «Les noces de Canà». Es tracta d’un oli sobre tela de gran format, inacabat, que retrata l’escena bíblica des de la personalíssima mirada de Llavanera:

 

El paisatge era un element important, que havia de proporcionar profunditat a la composició. Sobre quina mena de vista s'hi havia de reflectir, no en va tenir cap mena de dubte. Tindria els elements identificadors del poble de Lladó, dels turons i pujols del seu entorn, sota un cel blau empordanès, dotat de núvols de gruix. En aquest paisatge ondulat calia posar-hi algunes arquitectures que servirien per definir llunyanies. El primer que hi va pintar fou el campanar de la parròquia lladonenca, de l'església de Sant Feliu, amb el seu perfil característic que insinua els vuit costats amb què fou construït.

Carreres i Ros, Joan
«Lladó, un paisatge equilibrat»
Plaça Major
6
01 de de març de 1985

Però Lladó, amb tot el seu passat i tot el seu patrimoni històric, no només ha estat admirat i enaltit pels paisatges que presenta l’obra de Llavanera: 

Quan en un poble sorgeixen artistes remarcables de la categoria d'un Marian Llavanera o d'un Lluis Vayreda —només per citar els més coneguts— és que la terra té alguna cosa d'embruix.

Quan un poble es troba documentat ja el 977 sota la forma de lucduno i compta entre els seus fills amb historiadors de la talla d'un Pere Vayreda i Olivas, pot enorgullir-se d'haver salvaguardat de la depredació dels segles un dels conjunts històrico-monumentals més impressionants de Catalunya.

Josep Pla no es cansava d'admirar la tonalitat de les pedres de l'antic priorat. Deia que tenien «color d'aram». Com si aquest sol empordanès que hi dóna de ple les hagués anat torrant, fins a deixar-hi aquest to rossenc que s'adiu tan bé amb l'entorn paisatgístic.

Vayreda, Pere
«Pro turisme»
Santa Maria del Mont
73
01 de de maig de 1934

El text anterior esmenta la tasca de valorització patrimonial que va realitzar l’historiador Pere Vayreda a l’hora de recuperar i dignificar les edificacions del priorat. Una mostra d’aquesta missió la trobem en un dels seus articles, publicat el 1934:

Les cases on vivien els canonges, la capella de Sant Joan trencant amb el trau de les seves finestres d'ull de bou la morenor del carreu venerable, els porxos de sota la casa rectoral susceptibles d'ésser tornats a ses funcions primitives, tot el bé de Déu de recons, voltes i casalicis gràvids d'història i gens mancats de caràcter en rebre els afalacs dels intel·ligents i ésser posats altra vegada en un pla de preferència per mans amigues tornarien a la nostra vila —no en dubteu— bona part d'uns prestigis que ara van caient, dia rera dia, sota les runes del seu passat gloriós.

Fages de Climent, Carles
Les bruixes de Llers
Barcelona: Quaderns Crema, 2003

Vila de Lledó, la senyorial,
la dels olivars d'or i plata,
les feligresies de baix i de dalt,
el clos de canonges en col·legiata,
i un odi rival
entre el veïnatge de cada beata,
si no surt de missa pel mateix portal!

Josep Berga i Boix
L’estudiant de la Garrotxa
Olot: Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot. , 2017

En aquests versos, Fages de Climent fa referència a una certa rivalitat en relació amb la parròquia de Lladó. Santa Maria, com totes les canòniques agustinianes, va ser secularitzada el 1592. A finals del segle XVIII, la Col·legiata va perdre la majoria de possessions pels efectes de la desamortització de 1835 i també per la crisi de les carlinades i la signatura del concordat entre l’Església i l’Estat de l’any 1851, que suprimia les col·legiates. Amb la revolució liberal de 1868 es va expropiar la casa priorat i les seves dependències. Aleshores, la parròquia va passar a l’església de Sant Feliu, situada a la part alta del nucli. Tanmateix, l’any 1929 Santa Maria va tornar a esdevenir parròquia del municipi, i Sant Feliu va quedar fora de culte. De les disputes que aquests canvis van generar entre els veïns de Lladó també en dona compte Josep Berga i Boix:

A la poca estona, baixàrem tots plegats vers la col·legiata [...] Tot admirant l’estil romànic, les preciositats arquitectòniques i les meravelles arxivades en aquell edifici, passàrem el temps fins al vespre, acompanyant-me tots ells, inclús el senyor rector, cap al Puig de Llobinera, situat en una altura a dos-cents metres de la parròquia. És d’advertir que la població compta amb dues parròquies: la de baix, que és la col·legiata, i la de dalt; això data des de la supressió de la col·legiata pels governs progressistes, però ha donat i dóna lloc a competències i renyines que s’acabaran quan s’acabi Lledonera.

Vayreda, Pere
«Pro turisme»
Santa Maria del Mont
73
01 de de maig de 1934

A la plaça de la Col·legiata s’hi celebra, cada dimarts, el mercat setmanal i, actualment, té un espai dedicat als jocs infantils. La vida quotidiana del poble, doncs, adquireix una presència important en aquesta plaça.

Aquests darrers anys hem aconseguit deixar urbanitzada com calia la plaça de la Col·legiata, reforma amb la qual guanya força en gentilesa la gràcil silueta de la nostra església; també les dependències i les construccions pertanyents al conjunt urbà del «Priorat», emprant el llenguatge popular, haurien de tractar-se amb la cura i la polidesa d'aquelles coses que ens són cares si és que volem veure realitzat el somni que ens porta a escriure aquestes ratlles.

Verdaguer, Jacint
Càntics
Folgueroles: Verdaguer Edicions, 2014

En aquest indret, és de referència obligada un fragment dels goigs que el poeta li va dedicar:

Del Mont Verge Maria,
reina de l'Empordà,
jo al cel pujar voldria,
    Verge Maria,
    dau-me la mà.

Anem, empordanesos,
d'amor de Déu encesos,
pugem a dalt del Mont
a veure aqueixa Estrella
que riu hermosa i bella
de nostra terra al front.

Josep Berga i Boix
«Una excursió a la Mare de Déu del Mont»
La mort dels polítics
Olot: Institut de Cultura de la Ciutat d'Olot , 2014

La romeria de Lladó fins al Mont és un esdeveniment que encara es manté, però el pintor Josep Berga i Boix ja relatava aquesta trobada popular en un text escrit el 1894:

La consigna era de reunir-nos a Lladó el dia 3 d'agost per a empendre el viatge cap a la Mare de Déu del Mont. Jo baixava, doncs, carregat de capses i pinzells, amb un fotògraf proveït de clixés i altres andròmines, i el mosso de ca n'Olivas guiava la tartana. [...] L'excursió en massa saludava la Mare de Déu del Mont abans de començar la missa major; després d'oir missa i dessuar-nos una mica, correguérem a contemplar el panorama. N'he vistos a cents i a mils en els Pirineus, però cap com aquell. A mesura que un s'enlaira, l'horitzó s'aplana, les grans masses prenen distinta forma, tot canvia. El que principalment es domina són les comarques de Girona, Figueres i Olot, l'Empordà, la Garrotxa i la muntanya: terreno de set bisbats, alguns diuen de nou. Cercant un punt preferible en l'espai immens, no en vaig trobar cap, tots eren admirables.

J.V.O
«La professó de Lladó al Santuari de la Verge del Mont»
El Regional
22 de de juny de 1908

De cròniques que descriuen la processió que va cada any de Lladó fins al Mont, n’hi ha moltíssimes. La següent, per exemple, publicada el 1902 a El Regional, destaca per la seva qualitat literària:

El poble de Lladó està situat al llom suau d'una serra argilosa i clapejada d'olivets; es pot dir que és encara un dels últims estreps que s’esbarrien de la muntanya del Mont, quedant quasi abalits a mesura que s'acosten a la plana de l’Empordà.

Aquest poble conserva encara les tradicions que ha trobat dels passats i cada any va en romeria a posar-se als peus de la Patrona i Guardiana d'aquesta Garrotxa. I quan els camps gronxen espigues, les vinyes verdeloses comencen de fer goig i les oliveres com llorers florides esclaten amb garró, llença tothom les eines, magalls i ferramentes i tot lo poble en massa se junta en processó.

Tremoleda i Trilla, Joaquim
La passió necessària. El pintor Marian Llavanera.
Lladó: Úrsula Llibres., 2018

De fet, el mas que s’observa quan es mira el Mont de Lladó estant és la casa pairal dels Falgàs.

Eren senyor feudals que es dedicaven a l'explotació dels boscos de la muntanya i a cobrar el delme. El mas, imponent, amb les dues construccions i l'era al mig, es trobava a mitja muntanya. Hi havien anat alguna vegada, però en general preferien les comoditats de la casa senyorial que tenien a Lladó.

Tremoleda i Trilla, Joaquim
La passió necessària. El pintor Marian Llavanera.
Lladó: Úrsula Llibres., 2018

Efectivament, la casa del centre de Lladó és la que la família freqüentava més sovint, ateses les facilitats que representava estar-se a la vila en lloc de la muntanya. Com es pot observar, és una de les cases més imponents del poble.

Davant per davant de l'entrada de can Llavanera, s'alçava la mola imponent de can Falgàs. Era un gran casal, fosc i impenetrable, d'estructura massissa, cúbica i rotunda, amb finestres petites, les de la planta baixa enreixades per protegir els béns que atresorava gelosament al seu interior. A l'exterior, una gran balconada al segon pis cavalcava sobre les dues façanes cantoneres.

Pla, Josep
«Realisme líric»
Papers empordanesos
33
01 de de setembre de 1986

L’escriptor Josep Pla, amb motiu d’una exposició de Lluís Vayreda a l’Almadrava Park de Roses, va escriure les següents notes:

El Sr. Vayreda és un excel·lent pintor i això ho vaig dir la primera vegada que vaig veure les seves teles. I ho vaig dir no per les raons que solen al·ludir els sinistres crítics d'avui parlant de la pintura sinistra que generalment es fa avui, sinó perquè m'agrada a mi. Jo no he defensat mai les coses de l'art per raons filosòfiques, metafísiques, esotèriques, estranyes i grotesques que han contribuït, en gran manera, a l'art que es fa avui. Jo crec que l'art, en un segle com aquest, en el segle més inculte i salvatge de la història, ha de tenir una tradició. Aquesta tradició la té el Sr. Vayreda. Té una tradició de realisme líric que és el que m'agrada a mi. El realisme líric en pintura, és el més difícil de fer i només es pot fer amb una obsessió i una observació permanents. El Sr. Vayreda sap dibuixar i pintar una olivera, un camp de blat o d'ordi, un camí que serveixi per caminar, una casa sòlida i potent, un poble real i positiu. Quan vaig veure la primera vegada la seva pintura, li vaig dir de seguida: segueixi aquesta direcció. No haig de dir res més. Si no bada, amb les insanitats d'aquest segle, té la partida guanyada. Ho repeteixo: no tinc res més a dir.

Vayreda, Maria dels Àngels
La meva masia
Figueres: Gràfiques Montserrat. , 1978

Segurament pel fet de ser germans i haver nascut i crescut en aquest mateix entorn, la descripció que Maria dels Àngels Vayreda ofereix del seu «paisatge estimat» coincideix amb el que Lluís Vayreda pintava en els seus quadres.

El meu paisatge estimat, de grans dimensions, una tela d’en Vayreda d’aquest temps, on es veu el poble on vaig néixer amb les seves cases de color mel enfonsat entre els petits turons de la Garrotxa, amb la meravella del Canigó, amb el seu tou de neu dessota la fondària d’un cel blavíssim tacat d’unes lleus nuvolades grises. Aquest cel que el meu germà toca delicadament perquè el porta en les retines, que és el mateix que jo porto tan endins.

Pijoan, Narcís
«El meu Lluís, el Vayreda de les oliveres»
Papers empordanesos
33
01 de de setembre de 1986

El crític d’art Narcís Pijoan, en conèixer-se la mort de Lluís Vayreda, va escriure unes línies elogioses sobre la seva obra, que van ser publicades al suplement cultural Papers empordanesos. Malgrat la urgència de les circumstàncies en què va ser escrit, l’article constitueixen una de les primeres aproximacions rigoroses al llegat artístic de Vayreda:

Dels voltants de Lladó, d'aquests indrets de privilegi, Vayreda, sense caure en l'afeminament ni la deliqüescència, ens n'ha explicat les qualitats d'unes terres delicadament ondulades, amb el sentit precís, honest, de l'artista que per elles sent devoció. [...] Fidel a la seva visió del natural, cercava sempre de fusionar l'ambient qualitatiu del paisatge amb la veritat geogràfica estricta. I ho aconseguia les més de les vegades. Acarat quotidianament amb els temes monocords i monòtons de la rodalia de Lladó, en va extreure, en va esprémer, el seu equilibri líric habitual amb alguna concessió, inevitable, a la plasenteria ocular. L'espectacle rústec, copsat amb la major vitalitat i concreció, constitueix el punt més excel·lent dels olis de Lluís Vayreda, la força cromàtica dels quals no és menys exemplar que la vigoria de llur ossamenta. Ell creia que la naturalesa és l'herba i les roderes de carros, i la boira i el vent entre les fulles; és la glòria del sol i la bellesa de les oliveres.

Valls, Josep
«Trippa alla Fiorentina»
Hora Nova
09 de de gener de 2007

Començarem per Montserrat Vayreda, bo i llegint un article de Josep Valls escrit arran de la mort de la poeta, en què compara la bellesa del paisatge de Lladó amb la bellesa del paisatge de la Toscana:

 

El dia que enterràvem la Montserrat Vayreda (Déu la tingui inscrita en el llibre de la vida, diuen els jueus pietosos), en tornar de Lladó ens vam parar en una petita alçada a la mateixa carretera, des d’on s’albirava un paisatge esplèndid: la plana empordanesa oberta i generosa com una bacant, l’aire esmolat i gràcil, la llum que baixava del cel, el verd platejat de les oliveres, la ratlla blava del golf de Roses a l’horitzó, tot plegat formava un espectacle visual que, en aquell instant d’exaltació contemplativa, em semblà comparable al paisatge toscà des de San Gimignano delle Alte Torre, o des de la cartoixa del Galluzzo al cimal del Monte Acuto, al sud de Florència.

Vayreda, Montserrat
«Records»
Papers empordanesos
33
01 de de setembre de 1986

També són emotives les paraules que Montserrat Vayreda va dedicar al seu germà Lluís quan va morir:

Fou en plena maduresa quan per pintar, ja no es volgué moure de Lladó on havia nascut i fixat la residència. I les seves composicions a l'oli, sobre tela o paper, tingueren per protagonistes els olivets amics. Aquelles oliveres on s'enfilava de petit, aleshores que tot clamant «Sóc el rei de les oliveres! Sóc el rei de les oliveres!» els peus li lliscaren del branc on s'estintolava i va caure en els solcs terrosos de l'olivar alçant-se'n ple de nafres.

El seu clam, però, esdevingué profètic perquè si de petit es creia «el rei de les oliveres», de gran, potser sense creure-s'ho, ho arribà a ser. Sí, en realitat regnava sobre aquests arbres que el nostre pare ens ensenyà a estimar, en coneixia l'ànima, el pas del gris al glauc, la florida de les minúscules flors, el fruit que passava del verd als tons obscurs, la fortitud de les soques que els anys eixarreïen. Fos en el primer terme, o en el segon pla, elles presidien la tela que sovint es diluïa en llunyanies esborrifades per la calitja, en blaus densos i trèmuls, en perspectives que recollien aquest tros de naturalesa clavada sota els estreps de la Mare de Déu del Mont.

Els seus ulls en coneixien totes les mutacions, tots els secrets i subtileses. Per això avui, quan ja reposa en el son definitiu en el cementiri de Lladó, el podem retrobar en cada una de les seves teles perquè en elles no hi ha solament el paisatge llargament contemplat, sinó l'ànima, la passió pictòrica del germà que acaba de morir sense deixar de viure en el record dels que tant l'hem estimat.

Pla, Josep
«Marià Llavanera, pintor»
OC XXI
Barcelona: Destino, 1972

I acabem amb les paraules de Josep Pla, que juntament amb Josep Puig Pujades va visitar Llavanera poques hores abans que morís. Aquell succés va impactar profundament l’escriptor, i aquest és el seu testimoni:

Fou un enterrament important. Vingueren clergues de la rodalia a auxiliar el senyor rector. [...] En la suavitat tardoral del paisatge, entre la meravella dels horts i el platejat de les oliveres, aquells bruels desgavellats feien un efecte estrany, inconcebible. Per camins carretals de profundes roderes, arribàrem al cementiri. [...] Darrera del dol, la gent començà a desfilar. Els vestits negres de les senyores en la llum deliciosa del matí feien un efecte terrible. [...]Sortírem del cementiri. Passada la porta, tothom tragué la petaca i clogué un cigarret. Caminant lentament arribàrem a plaça i en acomiadàrem. Amb les anades i vingudes de l’acomiadament, les fulles mortes feien un fresseig metàl·lic, sec.

Vayreda, Montserrat
Els pobles de l'Alt Empordà
Figueres, 2019

Antigament a Lladó hi havia hagut, a més d'una escola on anaven els nois, una altra regida per monges, que acolla les nenes. També en temps més reculats havia tingut dos metges i dos apotecaris. Ara no compta amb cap farmàcia i de metge només en té un, i bon goig, car hi ha pobles que s'han quedat sense.

Vayreda, Montserrat
Els pobles de l'Empordà
Figueres: Carles Vallès, 1987

Les paraules de Montserrat Vayreda no han conservat del tot la seva vigència, perquè, des de fa un temps, a Lladó ja torna a haver-hi farmàcia. Però el que és més destacable d’aquest fragment és la referència a les escoles, atès que l’escola d’educació i infantil i primària de Lladó —també hi ha una llar d’infants— porta el nom de Montserrat Vayreda i Trullol. Per fomentar el seu record i mantenir viu el seu llegat, podem llegir el poema “Lladó”, que la poeta va dedicar «A tots els meus».

Lladó de les oliveres
que onegen com les banderes
sota les rauxes del vent.
Vayredes i Llavaneres
n’han pintat les cabelleres
d’un blau-verd, d’un gris turgent.

Lladó de l’alta muntanya;
com a fita que no enganya,
la Mare de Déu del Mont.
De l’ermita a la cabanya
la pluja del sol la banya
posant-li un topazi al front.

Lladó de la vella via
que ara baixa, ara s’enfila
per carrerons plens de llum;
amb cases color d’argila,
amb camps verds, grocs, blaus i lila
on cada herba treu perfum.

Lladó de l’àuria panotxa,
que d’Empordà i de Garrotxa
et fas poble liminar.
L’ull del teu campanar sotja
l’extensa plana on s’estotja
l’aiguamarina del mar.
Lladó de Santa Maria,
la Canonja que sorgia
a recés del Monestir...
Ara ets pedra i elegia
que reciten cada dia
les ombres del teu ahir.

Pla, Josep
«Marià Llavanera, pintor»
OC XXI
Barcelona: Destino, 1972

Llavanera nasqué i morí en una casa situada davant per davant d'aquest temple i d'aquesta façana. En les seves pedres gairebé mil·lenàries, d'uns daurats densos i pesats, hi ha tota la seva pintura. Quan es coneix una mica l'ambient del pintor, la seva figura, la seva manera de ser i la seva obra, resulta inseparable d'aquestes pedres.

Pla, Josep
«Marià Llavanera, pintor»
OC XXI
Barcelona: Destino, 1972

Pla i Llavanera van mantenir unes poques trobades, però, segons l’escriptor, «n'hi havia hagut prou amb parlar amb ell tres o quatre vegades perquè sentís que En Llavanera era un home excepcional.» De fet, Pla i Josep Puig Pujades van anar a visitar el pintor poc abans que morís. Així relata aquell fatídic dia:

Anàrem a Lledó dos o tres amics. Era un dia de tardor finíssim, clar, extasiat en una llum aturada, suavíssima. En el poble hi havia un silenci prodigiós. La plaça era coberta de fulles mortes. El romànic de la façana de la canonja, la pedra daurada, tenia una corporeïtat ofensiva. El poble semblava buit. L'atonia tardoral ho cobria tot. Dels grans plàtans de la plaça de vegades en queia una fulla sal i pebre planejant lentament. Davant de l'església, a l'altra banda de la plaça Vella, hi havia una casa rústica però emblanquinada, amb les portes pintades de blau. Era la de Llavanera.

Puig Pujades, Josep
«A l’Empordà se li ha mort el seu pintor»
La Veu de l'Empordà
12 de de novembre de 1927

L'esperit d'En Marian Llavanera en enfrontar-se amb el nostre paisatge, devia produir forçosament aquella seva pintura, sincera, clara i lluminosa, pintura verista sense literatura ni abstraccions de cap mena, pintura tan empordanesa, que semblava pastada amb la nostra mateixa terra argilosa i amb el blau del nostre cel ventejat.

Fitorat ja per la malaltia que se l'ha emportat, el seu art excels havia assolit la suprema perfecció, talment com si el depauperament del seu cos es compensés amb l'afinació del seu esperit...

Benet, Rafael
«Marià Llavanera»
Publicacions de la Terra
38
01 de de setembre de 1932

Quan feia només un mes que Llavanera havia mort, la Sala Parés de Barcelona va organitzar una mostra individual de la seva obra. El text del full de sala va anar a càrrec del pintor i crític d’art Rafael Benet.

Lledó, poble de l'Empordà de cases cúbiques vigilades pel cloquer romànic color de mel. País d'oliveres d'argent i terres ocre rogenc, que el pintor immortalitzà en els seus paisatges. Bressol i sojorn de Llavanera fou Lledó, del qual s'absentà llargament tan sols quan els seus viatges a Itàlia i a Paris, i quan la seva estada a Barcelona l'any 1925-26. Lledó, terra enyorada de l'artista, en la qual tenia el seu patrimoni, i on es sentia més segur. Allà morí el dia 7 del passat novembre, com un bon cristià.

Vayreda, Pere
«El lledonisme d’en Marià Llavanera»
Publicacions de la Terra
22
17 de de setembre de 1930

De fet, es conserven molts textos que relaten l’estreta relació entre la pintura de Llavanera i el paisatge de Lladó. Aquí mostrem els testimonis de dos lladonencs il·lustres, Pere Vayreda i Montserrat Vayreda.

Una de les virtuts més típiques d'en Marià Llavanera fou indiscutiblement la seva fonda adherència a la vila on havia nascut. Qui sap si precisament d'aquesta amor que el duia als més aspres sacrificis en va brollar, com un do de Deu, la força anímica que l'acompanyà sempre fins a triomfar dels obstacles que li oposava l'ambient pairal i a fer-se un nom entre els artistes de la nostra terra. [...] No tenia pas necessitat de fer gaires recerques per arreplegar temes que donessin fort interès emotiu a la seva obra artística. Ja fos seguint els fondals de la Tria o remuntant les margeneres del Serrallo o bé del Rivot, onsevulla que muntés el cavallet i posés la tela, els agrupaments urbans de Lledó passats per la paleta d'en Llavanera prenien una valor insospitada.

Vayreda, Montserrat
«Can Llavanera de Lladó»
Revista de Girona
193
01 de d'abril de 1999

Llavanera, totalment atret i abstret pel paisatge lladonenc, pels serrats i veïnats de l’entorn, pels masos amarats de sol que allarguen l’ala de les teulades fins a projectar-ne l’ombra damunt la crosta de la terra, va ser, no sense tenacitat, un creador singular i un observador seduït pels conreus i els olivets que en els faldars de la muntanya del Mont absorbeixen colors i geometries que pel costat de llevant aviven panoràmiques que es despleguen sumptuosament fins a arribar a mar. Sentia seu Lladó, no solament perquè posseïa els paisatges que l’acompanyaven des de petit, sinó perquè la historia que havia generat datava de tants segles, quan la Col·legiata de Santa Maria era la que protegia el llogarret i va continuar protegint-lo fins ben entrada l'època medieval. Va plasmar més d'una vegada la portalada de la seva església, d'airoses arquivoltes, diademes de pedra que encara perduren, en un Lladó que ha recobrat notables peces arquitectòniques que enalteixen la vila.

Guasch i Darné, Carme
Poesia completa
Barcelona: Columna Edicions, 2005

Montserrat Vayreda va ser una de les persones que va insistir a la també escriptora Carme Guasch d’escriure en català. I totes dues, entre d’altres, formaven part de la colla d’autores que Fages de Climent anomenava les “Cariàtides de l’Empordà”. Però Guasch va mantenir una relació especial amb Lladó ja que, durant la guerra civil, va passar-hi algunes temporades amb la seva família, intentant evitar els bombardejos que es produïen a Figueres. El poema es titula “Lladó” i acaba amb uns versos de Climent Forner.

Em veig a mi mateixa vora el foc
assaborint el gust daurat i rude
del pa torrat en llar desconeguda
ben amarat d’un oli espès i groc.

Hi havia molta fam, i a poc a poc
em feia gran sense consell ni ajuda.
La nina, qui sap on era perduda.
La guerra sola em féu de pedagog.

El temps ha fet girar la seva roda
sobre l’horror d’aquell combat antic.
Però amb els anys la vida s’acomoda

i ara no em resta sinó allò que escric:
records que s’han fet vells com un abric
arnat d’estrelles i passat de moda.

Puigsegur, Marta
«Lladó, herència del medievalisme religiós»
Hora Nova
30 de de juny de 2006

Es tracta d'una nau única, molt àmplia, amb capelles laterals. De l'altre costat de la façana s'erigeix una torre quadrada molt més baixa, que devia ser l'inici d'un altre campanar que no es va arribar a construir. Fou parròquia de Lladó fins el 1929, actualment està tancada al culte i el seu estat de conservació és força lamentable.

Vayreda, Montserrat
Els pobles de l'Alt Empordà
Figueres, 2019

El pintor Marià Llavanera solia pintar el campanar de Sant Feliu, que clavat damunt del cos de l’església [...] s’alça ufanós com si se sentís cofoi de superar en altura la parròquia de Santa Maria que, amb el seu campanar a nivell de teulat, resta aclofada en la part baixa de Lladó. Sant Feliu, que data del 1109, fou donada pel bisbe de Girona, Bernat Humbert, a la Canonja de Santa Maria, i el temple fou convertit en una parròquia de la vila. Comptava amb el rector, un vicari i un beneficiat.

Vayreda, Montserrat
Extret de www.portalsardanista.cat
30 de de novembre de -0001

La mateixa Montserrat Vayreda va posar lletra a una sardana per a cobla composada per Jaume Cristau. Es titula “Vila de Lladó” i es va estrenar el 9 d’abril de 1989 amb motiu de la celebració dels 900 anys de fundació de la Canònica. Tot i amb això, uns quants fragments de la composició estan dedicats a l’església de Sant Feliu:

Santa Maria pedra i caliu,
campanar altiu de Sant Feliu
campanar altiu te niu
la pell tant bruna com l’argila
la que ha daurat la nostra vila
plenament li dóna llum i amor
que la vigila, la reconforta,
fent-la forta cara al vent.
Ets el recés on hem nascut i hem estimat
on l’alegria cada dia ens ha ajudat,
en tu trobem la petjada de l’amor
i el millor avenir.

Vayreda, Montserrat
Els pobles de l'Alt Empordà
Figueres, 2019

Al llarg de la seva trajectòria literària, l’escriptora va deixar constància en nombrosos textos de la seva estima per Lladó:

Perquè hem nascut en aquest poble, perquè l'estimem tant i en coneixem el passat i el present, ens sembla just fer esment dels seus homes més representatius, que, d'una manera o altra, han contribuït a enaltir-lo. [...] I ara perdoneu que faci referència a dos dels meus germans, fills de Lladó, i per tant molt vinculats a aquest poble que ha estat per a ells com el llevat del qual n'havia de sorgir l'obra futura.

I ho considerem així, ja que la meva germana M. Àngels —que morí a Figueres el 25 de maig de 1977—, en la primera part de la novel·la Encara no sé com sóc, amb la qual obtingué el premi Fastenrath, descriu Lladó a través d'una sèrie de vivències de la seva infantesa que tingueren com a mare la plaça i els carrers del poble, els olivets que el volten, els camins que us n'allunyen i us hi retornen, la muntanya del Mont a la qual havia pujat tantes vegades anant de romeria i els petits horts d'on copsava els préssecs i les magranes, la pruna i l’albercoc. Les seves primeres interpretacions teatrals, els primers versos, els tímids intents d'escriure en prosa, aquí van néixer i despuntar.

També vull referir-me a l'obra pictòrica del meu germà Lluís que amb el taller bolcat cara a l'Empordà, sobre aquests inicis de Garrotxa que tantes vegades ha pintat, capta les llunyanies que arriben fins a Roses o acoloreix la cabellera dels olivars que s'estenen a banda i banda del Lladó secular, o el campanar de Sant Feliu, que veu cada matí només de treure el cap per la finestra.

I no seríem justos si en donar aquestes referències familiars, per prejudicis o fals pudor, no recordéssim que aquest caliu artístic va néixer a l'escalf dels nostres pares, que tot i vivint en els estrets límits del poble de Lladó, quan en les primeres dècades del nostre segle no era gaire fàcil de desplaçar-se'n, varen saber crear-se les distraccions a casa mateix i en feren participar, engrescant-lo, tot el poble.

Vayreda, Maria dels Àngels
Encara no sé com sóc
Girona: Diputació de Girona., 2021

Efectivament, a la novel·la Encara no sé com soc, Maria dels Àngels Vayreda relata les seves vivències de petita a Lladó:

Vivia a temporades al poble, amb els nostres pares, i a temporades amb els nostres avis materns, al mas; del poble al mas dels avis només hi havia mitja hora de camí. Des del balcó de la nostra casa del poble vèiem al lluny el mas dels avis, gran, senyorial, situat damunt d’un turonet voltat de camps on el bon temps abocava els verds i els daurats i l’hivern el gris pastós i humit de les boires i el blanc vidriós dels glaços.

Vayreda, Maria dels Àngels
Encara no sé com sóc
Girona: Diputació de Girona., 2021

La mamà ens donava una gran llesca de pa amb vi i sucre a cada una i baixàvem a la plaça a menjar-nos-la. Després jugàvem a cromos, a agulles i a bales. Però el que m'agradava més era fer escapades a l'hort, una mica lluny del poble, cosa que teníem prohibida. Hi havia una gran figuera i un pou sense brocal; al costat del pou, un roser que devia comptar molts anys perquè tenia la soca quasi tan gruixuda com un arbre. [...] Sí; m'agradava molt mes viure al poble amb els nostres pares que no pas al mas de l'avi. Amb els papàs teníem molta mes llibertat. A casa tothom feia el que volia. La mamà, com que l'amoïnàvem tant i érem tants a amoïnar-la, ens deia que sí de tot; les escapades a l'hort estaven prohibides, com ja he dit, sobretot a causa del pou sense brocal; però passaven impunement.

Sibecas, Joan
«A raíz de una exposición»
Ampurdán
25 de de juliol de 1967

En aquest espai dedicat a la família Vayreda, també hem de fer referència a Lluís, germà de Montserrat i Maria dels Àngels, un altre personatge il·lustre de la nissaga. Com hem vist, Lladó ha donat un bon grapat de pintors de renom, al qual hem de sumar-hi Lluís Vayreda. Però també cal tenir en compte els vincles familiars amb Joaquim i Marià Vayreda, màxims exponents de l’escola paisatgística d’Olot. Malgrat això, l’obra de Lluís Vayreda va aconseguir excel·lir amb el seu propi estil.

El mérito más positivo de este gran artista consiste, a mi juicio, en que se independiza de su ilustre apellido así como de lo que estamos tentados de llamar escuela de Lladó, toda vez que hubo en Lladó un artista tan extraordinario como Llavanera. Creo que hay en Vayreda, aparte de un buen gusto innato, un cierto eclecticismo entre corrientes ya periclitadas y otras futuras. Estoy convencido, además, de que tanto Joaquín, el gran poeta de los pinceles, como Mariano, pintor y magnífico prosista, (y eso se lo dije al propio pintor el día del "vernissage") se sentirían orgullosos de él.

Tremoleda i Trilla, Joaquim
La passió necessària. El pintor Marian Llavanera.
Lladó: Úrsula Llibres., 2018

L'arquitectura d'aquest edifici era racionalista. La façana era simètrica i plana a una mateixa vertical, en la qual es distingia la planta baixa amb una porta d'entrada, centrada entre dues finestres dobles [...]. L'únic element que sobresortia d'aquesta vertical era una balconada a l'alçada del pis superior, sustentada per quatre pilastres quadrades coronades amb senzills capitells sense estil, que proporcionava un porxo a la sortida de la planta baixa, amb tota l'amplada de la façana. [...] En síntesi, era un edifici senzill, producte d'una arquitectura de disseny classicista, derivat de l'època noucentista, una construcció en dues plantes que proporcionava caràcter a la banda oriental de la plaça.

L'amplitud de l'immoble va permetre desenvolupar la funció de cafè social a la planta baixa i sala de teatre a la planta superior, amb l'escenari a la banda est i una balconada a la banda oest, al damunt de la plaça. El cafè era un espai diàfan, dominat per una gran columna de ferro colat que aguantava la biga central i diverses taules de marbre blanc i potes de ferro, amb quatre cadires cadascuna, que es distribuïen en l'espai.

Algilaga, David G.
«El Sindicat i els records de la iaia Sita»
El Cornetí
5
01 de de gener de 2020

Efectivament, el Sindicat de Lladó va ser i continua essent, després de la recent rehabilitació, un dels pilars culturals més actius del municipi. Així se celebrava la recuperació d’aquest equipament des de la revista local El cornetí:

El Sindicat sempre ha estat un focus d'activitat pel poble. Els nostres avis i pares hi van desenvolupar una notable activitat teatral. Hi hem fet els pastorets, hi hem vist les pel·lícules de la nostra joventut, hi hem menjat en el restaurant can Kiku, tot un referent de la gastronomia empordanesa durant dècades. La conservació i la restauració d'una estructura d'aquestes característiques constitueix per al poble una fita importantíssima per la recuperació patrimonial i la preservació de la identitat històrica. Aquest edifici aporta personalitat urbanística i arquitectònica a la plaça Major que, un cop buidada de cotxes, esdevé el centre neuràlgic del poble.

Algilaga, David G.
«El Sindicat i els records de la iaia Sita»
El Cornetí
5
01 de de gener de 2020

La família Vayreda-Trullol va mantenir un paper destacat en els inicis de l’activitat cultural desenvolupada al Sindicat:

Ja feia anys (1904-1905) que s'havia constituït, per iniciativa de Pere Vayreda i Olivas, la societat Sindicat Agrícola de la Garrotxa amb domicili «en el poble de Lladó Plassa de la Constitució, y Carré de la Plassa, nº 1». El germà d'en Pere, en Joaquim, estava casat amb Josepa de Trullol i Pons, qui va impulsar activitats culturals (teatre i biblioteca) a la part superior de l'edifici, afegint a la funció dinamitzadora agrícola un component social i cultural a la societat i a l'edifici.

Vayreda, Montserrat
Els pobles de l'Alt Empordà
Figueres, 2019

Així és com Montserrat Vayreda recorda la implicació de la seva mare i la resta de la família en les activitats culturals del Sindicat:

La nostra mare, carregada amb una maternitat que per voler de Déu no va arribar a les dotze criatures, encara tenia esma de tocar el piano i d'escriure comèdies, i no solament d'escriure-les sinó de fer-les assajar i representar per la quitxalla de Lladó. Amb l'ajuda de mossèn Josep M. de Macià, que tenia cura d'introduir-hi la part musical, car era un compositor amateur amb un gran sentit de la melodia popular, organitzava periòdiques sessions teatrals que tots els lladonencs esperaven. El dia de l'estrena el poble en pes es bolcava al Sindicat per veure-la representar pel fill o la filla, el germà, el nebot, o el nét, car tots eren uns a l'hora d'actuar si més no com a comparses.

Robert, N.
«Lladó»
La Veu de l'Empordà
18 de de juliol de 1914

L’edifici del Sindicat també va ser escenari de memorables concerts de festa a Lladó:

Diumenge passat se celebrà en aquest poble la tradicional festa petita, anomenada del Carme. [...] A les 3, concert al gran Cafè del Sindicat, que estava curull d'amants de la bona música desitjosos de fruir les belles i delicades peces que executaren «Els Rossinyols», coronant son èxit amb llargs i xardorosos aplausos. [...] En aquells moments en què tota la gent estava atestada a la Plaça, ens poguérem fer càrrec de la immensa gentada, afirmant molts que poques vegades s'havia vist cosa semblant.

Vayreda, Montserrat
Els pobles de l'Alt Empordà
Figueres, 2019

De l’església, destaca especialment la façana de ponent, centrada per una magnífica portalada que ofereix un dels conjunts escultòrics més notables del segle XII a Catalunya.

La meravella de la portalada de Santa Maria, amb aquell to de terra cuita que té tots els matisos deixats pels anys, amb les dues columnes que a banda i banda sostenen els capitells i l'arquivolta que desplega diferents motllures amb dibuixos diversos que cisellen la duresa de la pedra, és una lliçó d’art recitada silenciosament. En el timpà, crida l'atenció una pintura, esfumada per la pols, que representa l'Epifania.

Puigsegur, Marta
«Lladó, herència del medievalisme religiós»
Hora Nova
30 de de juny de 2006

L’interès escultòric de l’església també es pot comprovar si visitem l’ interior.

El temple es va començar a construir al segle XII amb una sumptuositat extraordinària. Malgrat tot, aquesta riquesa ornamental no va tenir continuïtat fins al final de la gran obra i, per exemple, els capitells de la nau central van quedar sense ser decorats. [...] El seu interior és una planta basilical central amb capelles laterals. Com a detalls en els quals podem fixar-nos cal destacar la pica monolítica baptismal i diversos capitells que procedeixen del claustre del monestir destruït al segle XVIII. Entre aquests dos capitells hem de remarcar-ne un (en entrar a l'església, a mà esquerra), que serveix de pila d'aigua beneïda. Es tracta d'una de les obres més boniques de l'escultura romànica en pedra, on es troba representada una escena de lluita entre dos animals fabulosos en forma d'ocell.

Fages de Climent, Carles
Balada del Sabater d'Ordis
Barcelona: Quaderns Crema, 2003

L’escriptor Carles Fages de Climent també va destacar la bellesa de l’església en els seus versos:

Santa Maria de Lledó! S’atansa
a la col·legiata amb cor humil.
És un crepuscle de mitjans d’abril.
Exulta arreu el goig de viure a ultrança.

Coll Salavia, Miquel
Monografia historica dels reials col·legiata y priorat de Santa Maria de Lladó.
01 de de gener de 1915

Tanmateix, l’estat de conservació del conjunt monàstic no ha estat sempre en òptimes condicions com ho és ara. L’any 1915, el rector Miquell Coll i Salavia es lamentava de la deixadesa en què es trobava la col·legiata.

En comparar la magnífica construcció d'aquesta preuada iglesia de Santa Maria, especialment de sa artística portalada, i la gloriosa tradició de son solemnial culte, amb la pobresa i oblit que actualment l'aclapara, no es pot menys que girar els ulls a l'antiguitat per conhortar-se amb els bells records de sa passada grandesa.

Vayreda, Montserrat
Els pobles de l'Alt Empordà
Figueres, 2019

L’espai expositiu té l’objectiu de reivindicar la figura d’aquest artista polifacètic i mantenir viva la seva memòria a Lladó.

Cal deixar constància del pintor Moisès Sidrach que, havent començat per pintar parets, ha acabat pintant quadres. Comença a ser conegut i considerat en la nostra comarca per la seva pintura atrevida i personal que sota el sol de Lladó anirà madurant fins assolir la plenitud.

Tremoleda i Trilla, Joaquim
«Artista local amb vocació universal»
Moisès Sidrach. Passió per la creació artística
Figueres: Institut d’Estudis Empordanesos, 2006

L’activitat cultural de Lladó és notable, i també la quantitat d’artistes, escriptors i creadors que ha donat el poble.

Què tindrà Lladó? Sidrach fou un artista que estigué indissolublement lligat al poble de Lladó. Va néixer en aquesta vila, situada en el tombant de les comarques de la Garrotxa i de l'Empordà, i hi va viure fins a la seva mort, 42 anys més tard, dia per dia. [...] Per tant, en abordar la personalitat artística de Sidrach, hi ha una qüestió que es planteja immediatament. Per què aquest artista sorgeix a Lladó? I també ens cal saber si a més del lloc, aquest entorn exercí alguna mena d'influència en Sidrach.

Pont i Bosch, Manuel
«Sidrach»
Moisès Sidrach. Passió per la creació artística
Figueres: Institut d’Estudis Empordanesos, 2006

Per a l’escriptor Manuel Pont i Bosch, la relació entre l’obra del pintor i el paisatge de la Garrotxa d’Empordà, el propi de Lladó, és evident. Així ho explicava en el catàleg d’una exposició de Moisès Sidrach a Banyoles:

Lladó és una vila que limita l'Empordà i la Garrotxa, Sidrach té molt d'una i altra comarca. Ha heretat la força feréstega de les muntanyes esquerpes i la suavitat de la plana. Paradoxal, Sidrach; incomprensible si el mesureu amb les eines normals de la normalitat rutinària. Per a Sidrach no hi ha dos dies iguals, ni dues hores, ni dos minuts, ni dos instants. [...] La seva pintura és precisa, clara i definitiva. Cada quatre us convida a submergir-vos-hi a fi de descobrir-ne tots els seus valors i, per damunt de tot, la seva intenció, inspirat, Sidrach.

Vayreda, Maria dels Àngels
Hora Nova
25 de de juny de 2002

Des d’aquí també es pot veure el paisatge agrícola que envolta Lladó i podem llegir uns versos del poema “Un cavall de cartró”, que Maria dels Àngels Vayreda va dedicar al seu net Joan:

 

Joan, puja al teu cavall
que et portarà amunt i avall;
correrà per l’Empordà
el pla més bonic que hi ha.
[...]
Aniràs a Segueró
i passaràs per Lladó.
No passis per Cabanelles
que hi deixaries les selles.

Vayreda, Montserrat
Els pobles de l'Alt Empordà
Figueres, 2019

Com ja s’ha esmentat, la nissaga dels Vayreda va estar molt vinculada a Lladó. Així ho demostra el text que Montserrat, germana de Maria dels Àngels, va dedicar a Lladó en el seu volum Els pobles de l’Alt Empordà. L’escriptora se’ns presenta com una guia d’excepció i a través de les seves paraules podem conèixer tots els detalls dels encontorns de Lladó.

Enfilem el barri del Serrallo passant pel carreró central que com el fil de la balança de Lladó, de cases repintades i rejovenides com si a cadascuna li haguessin fet la cirurgia estètica amb resultats més adversos que favorables, i, un cop l'hem passat, veiem d'allà estant, com miniat en la llunyania, el poblet de Cabanelles, arraulit i graciós perquè resta exactament igual que cent anys endarrere, rodejat de camps, de boscos, de camins, amb la vastitud del cel que sembla, segons com se miri, allunyar-lo o apropar-lo. El sol se'n va a ponent amb la lentitud pròpia del dia que s'ha anat allargant.

Té un color de llimona subratllat per raigs espectaculars que encenen l'orient del cel, dens com el d'una perla. Descendim un poc fins a trobar el camí de Cabanelles, amb el mas de Can Burjó a mà esquerra, passat el qual la carretera declina gairebé perpendicularment. Des d'allà veiem com la panoràmica s'aviva amb els tons liles i malves que es barregen en els primers termes, mentre perden intensitat en els més llunyans.

Bertrana, Aurora
Avui us parlaré. Conferències (1930-1967)
Girona, 2019

En una conferència que Aurora Bertrana va pronunciar a l’Ateneu de Girona l’any 1931, l’autora exposa com el seu impuls creatiu va desvetllar-se en aquest entorn.

Aquesta vella i gloriosa ciutat de tradicions cavalleresques i cultes és la meva vila nadiua. Jo he viscut aquí una infantesa plena de somnis i d'il·lusions. He passat a Girona els primers anys de la meva joventut, època delerosa, inquieta, amarada del foc dels ideals, dels projectes, de les esperances més belles, ensombrida sovint pels dubtes, pels defalliments, per les impotències materials. Aquestes èpoques, ja llunyanes, de la meva vida tan intenses de sentiments no poden esborrar-se. I Girona, la romàntica, la hieràtica, la sensual Girona, va lligada estretament a l'alba de la meva vida, un xic aventurera, als meus somnis més cars, als meus anhels més pregons.

El meu amor per la naturalesa, que més tard ha esdevingut una passió, va desvetllar-se en aquesta contrada. Les primeres emocions que dec al paisatge vaig copsar-les al pla rialler de Girona, a la dolcíssima vall de Sant Daniel, tan tendra a la primavera, a les vores del Ter, a la romàntica Devesa, que em produïa una melangiosa i admirable sensació...

Les meves primeres aficions literàries també les dec a aquesta ciutat, bressol d'arts i lletres, i, sobretot, als gironins intel·lectuals, amics fidels del meu pare. Tal vegada no se m'hauria mai ocorregut d'escriure («tant de bo que no se li hagués ocorregut», dirà algun llegidor decebut) si no hagués estat per aquelles reunions literàries que sovintejaven a casa. Reunions de jurat de Jocs Florals o d'alguna lectura primerenca. Jo tinc el record, estreta ment lligat a les més fortes impressions intel·lectuals d'infantesa, de la barba moresca de Rafael Masó, les ulleres subtils de Carles Rahola, el somriure maliciós de Miquel de Palol, el mantell voleiadís i esquerp de mossèn Francisco Viver, la noble silueta de Xavier Monsalvatje... Passaria hores senceres evocant aquells temps, i recordo que aleshores va néixer el meu desig d'escriure, ensems que naixia el meu gran anhel de viatjar.

Bertrana, Aurora
«Mort i passió dels jurats literaris»
Presència
292
13 de de febrer de 1971

I així és com exposava, en un article publicat a Presència l’any 1971, la tasca dels membres del jurat dels premis literaris:

Si sou català i lletraferit, per poc lletraferit i poc català que sigueu, haureu d’acceptar fatalment la vostra petita o gran aportació a l’heroisme col·lectiu. El sol fet d’escriure en català ja equival a una aventura. [...]

Arribem als herois de segura pena i incerta glòria: els membres del jurat d’un premi literari. Els qui acceptem aquest càrrec tan desacreditat i tan poc remuneratiu, sabem per endavant la sèrie de petits i, potser, inútils sacrificis que ens esperen. Que són petits, ningú no ho dubta, que són inútils, sovint ho oblidem perquè encara ens anima l’esperança de descobrir un nou estel en el firmament tenebrós de la nostra literatura. Tots els qui formem part d’aquest critiquejat gremi de jurats literaris, sabem les llargues i ensopides hores que passem llegint originals poc inspirats, sovint pretenciosos, de llargades aclaparadores, de dubtosa sintaxi, passats a màquina amb cintes o paper de còpia usats; llegint els quals no solament hi perdeu el senderi sinó la vista.

Si s’han presentat vint obres a concurs, posem per cas, un cop discutit, votat i concedit el premi a una de les vint, podeu tenir la seguretat que de tot l’àmbit del país català, i comprès València, les Balears, i, potser fins el Rosselló i l’Alguer, dinou enemics sorgiran i s’alçaran com un sol home contra els individus del jurat literari els quals seran qualificats d’ases, d’ignorants, de bandarres… L’únic que no ens hi considera és el premiat ja que hem estat prou intel·ligents i equànimes per a triar la seva obra.

Bertrana, Aurora
Memòries
Girona: Diputació de Girona, 2013

Així, agafant com a referència el curs del riu Güell, que juntament amb el Ter reguen les hortes de Santa Eugènia, va fer via cap al mar:

 

Jo havia demanat al pare si el mar era molt lluny de casa, i ell m’havia respost:

—Força.

—S’hi pot anar tot passejant?

—Ni somiar-ho. Cal agafar el tren o una tartana.

Jo comprenia que mai no agafaríem ni la tartana ni el tren. Vaig decidir anar-hi a peu. Estava segura que caminant tota una tarda hi arribaria. Caminar m’agradava, i encara més quan es tractava de veure de prop quelcom de tan extraordinari com el mar.

El millor moment per fugir era mentre tothom feia migdiada. Cap grinyol de porta, cap topada amb cossos pesants, no em va denunciar. M’havia esquitllat de casa els avis sense que ningú no se n’adonés. Vaig travessar la placeta assolellada i deserta, vaig agafar un corriolet aixaragallat que baixava fins als horts de la Pepa Mira i enllaçava amb un caminoi que anava de dret al Güell. [...]

Seguia les vores del Güell, convençuda d’haver triat el bon camí. Un rierol va a una riera, la riera va a un riu, el riu desemboca en el mar. Aquesta lliçó de geografia jo la coneixia teòricament i esperava verificar-la ben aviat. El Güell podia ser classificat entre rierol i riera. Més cabalós, a voltes, que un rierol, però gairebé mai amb un cabal d’aigua que mereixés el nom de riera. Travessava camps de sembradura, tan aviat bancals d’userda o de blat de moro, com parcel·les incultes cobertes d’herba salvatge amb escampadissa de floretes de totes formes i colors. Després venia un tros plantat de patates, de cols, d’escarxofes o de mongeteres... [...]

No sentia cap mena de cansament físic però sí una mica d’impaciència. La llargada del Güell i la seva poca pressa a desembocar en un riu —el qual podia també entretenir-se abans de desembocar al mar— començava a inquietar-me. No pensava a retrocedir. Volia continuar endavant fins a l’assoliment d’una conquesta o altra de visions i emocions que s’ho valguessin.

La davallada del sol devers l’horitzó de muntanyes s’accentuava ràpidament, la meva ombra s’allargassava en el corriol i el color dels camps se suavitzava. Una mena de claror rosada ho amarava tot. [...]

La nit m’embolcallava. No veia altra solució que tornar a casa pel mateix camí per on havia vingut, és a dir: seguir les vores del Güell en sentit contrari. Calculant el temps que havia esmerçat a venir, vaig comprendre que no podia ser a casa fins molt entrada la nit o a la matinada. [...]

Romania aturada, indecisa i esporuguida. Encara distingia poc o molt el caminet per on havia de tornar a casa, vençuda. En aquell mateix moment vaig veure espurnar una claror al lluny i tot seguit vaig comprendre que es tractava d’una masia. No vaig dubtar ni un instant més. Me n’hi anava de dret trepitjant terrossos i sembrats, aquí m’entrebanco, allà m’enfonso. Corria adelerada i, en arribar davant la portalada encara oberta de bat a bat, m’hi vaig aturar tot cridant:

—Ave Maria Puríssima!

Els camperols van restar ben sorpresos en veure’m. Em preguntaren d’on venia, de quina casa era i, sobretot, on anava per aquells verals i en aquelles hores. Em vaig haver de resignar a mentir poc o molt. La veritat no l’haurien creguda. Els vaig dir que era de la Rodona, de Santa Eugènia, néta del senyor Salazar.

Bertrana, Aurora
Memòries
Girona: Diputació de Girona, 2013

Heribert Bertrana reposa en aquest petit cementiri, que aplega els difunts del poble de Santa Eugènia de Ter.

 

De sobte, demanava que el deixéssim anar a Girona. S’hi posaria bo. N’estava segur. Nosaltres tractàvem de dissuadir-le’n. Ell s’hi obstinava. Semblava que reunís totes les seves forces per demanar aquesta gràcia.

—Deixeu-m’hi anar! Deixeu-m’hi anar!

Tornava a ensopir-se hores i hores. Només es desvetllava per tossir. I altre cop es colgava en aquell llit de febre. Delirava, gemegava, suava i, finalment, dormia de debò.

L’única cosa que desitjava era anar a la Rodona, de Santa Eugènia, a casa els avis Salazar, com si aquell lloc fos la millor garantia de trobar-hi la salut. El pare l’hi va acompanyar. L’hi va deixar perquè la feina de Barcelona exigia que tornés de seguida. La tieta es feia càrrec del malalt. L’Heribert no podia estar en millors mans. [...]

—Està perdut.

Jo no ho volia creure. Vaig tornar a Barcelona més esperançada. Una setmana més tard, quan vaig tornar a la Rodona, l’Heribert ja no parlava de sortir, parlava de morir. Adesiara, preguntava a la tieta:

—No fa que m’enterrareu al cementiri de Santa Eugènia? És tan bonic! Els de Barcelona són massa grans, massa lluny de casa. Mai no m’hi vindríeu a veure. En aquest em sentiré més acompanyat. [...]

Va morir en plena primavera, quan el pla de Girona verdejava d’horitzó a horitzó i les margarides i les roselles clapejaven els camps coberts d’herba tendra, de blat novell...

Bertrana, Aurora
Memòries
Girona: Diputació de Girona, 2013

Els records de l’escriptora sobre aquest domicili es barregen amb una explicació sobre la posició social que ocupaven les dones a començaments del segle XX.

De la pujada de Sant Martí, ombrívola i humida, havíem passat a viure al carrer Nou, al número 4. Coincidint amb aquest moment de passatger optimisme ens va néixer una germaneta. La mare se sentia com avergonyida d’haver posat al món el quart fill després d’uns anys de no tenir-ne cap. En canvi, el pare es mostrava d’allò més content. [...]

A casa continuàvem vivint un poc com en somnis, és a dir, sense tocar de peus a terra. L’Helena i jo ja començàvem a tenir edat de preparar-nos a fer una feina qualsevol fora de casa, ser útils a la família, estudiar mecanografia i comerç o estudiar el batxillerat amb vista a una carrera. Però a ningú no se li havia ocorregut semblant avinentesa. En aquella època, i a Girona, a les filles de famílies burgeses, pobres o no, hom les ensenyava a estalviar però no a guanyar diners. Mentre els obrers o els pagesos, amb més esperit pràctic i sentit comú, les enviaven a servir o a la fàbrica, les «senyoretes» romanien a casa. Si no podien tenir minyona, en feien elles mateixes, amb més o menys dissimulació. I si podien tenir-ne, de minyona, es dedicaven a sus labores, les quals eren moltes i variades: brodar, fer puntes al coixí, fer ganxet i fins robeta de criatura per als robers benèfics.

Bertrana, Aurora
Memòries
Girona: Diputació de Girona, 2013

Força anys abans, però, Aurora Bertrana havia ofert el bust a la Diputació de Girona amb la idea que es pogués instal·lar a la biblioteca de la Casa de Cultura, cosa que no va passar.

 

Prudenci Bertrana era un home ingenu, sense malícia, molt mal armat per viure en una societat carregada d’hipocresia, de males intencions i de rancúnies. [...] Prudenci Bertrana no podria [...] capir la injustícia que hom li feia en no premiar la seva obra i encara capiria menys —si els morts poguessin veure i sentir els fets dels vius— que, trenta anys després de la seva mort, el seu bust que jo oferia a la Casa de la Cultura de Girona fos refusat pel mateix president de la Diputació Provincial.

Bertrana, Aurora
Memòries
Girona: Diputació de Girona, 2013

Així és com Aurora Bertrana recorda l’arribada del Reis d’Orient a la ciutat:

 

Tota la menudalla de la ciutat, enfervorida per la mateixa esperança, anava a rebre els Reis d’Orient amb fanals encesos. [...] L’aire tallava com un ganivet. Dels balcons i dels ràfecs de les cases penjaven caramells de glaç. La mare ens havia abrigat amb guants, mitges, gorra i bufanda de llana. Però, en havent travessat la porta de la muralla, ens descobríem la boca per cantar amb més delit. Grups de famílies voltats de mainada eixien de carrers i carrerons. Tothom anava devers les vies principals que menaven al centre de la ciutat. Com més mainada érem més ens enardíem. En una perfecta anarquia de compàs, de ritme, de to, aquell bagol infantil arribava a la Rambla i a la plaça del Vi, on assolia el seu grau màxim.

«Viva els Tres Reis de l’Orient,

que porten torrons a tota la gent

i una botifarra per la meva dent.»

Bertrana, Aurora
Memòries
Girona: Diputació de Girona, 2013

Tanmateix, els pares de la futura escriptora van considerar que calia regularitzar l’aprenentatge de la seva filla i la van inscriure a l’escola del reconegut pedagog Josep Dalmau i Carles, que durant uns anys va ser al carrer dels Ciutadans.

Els meus pares havien decidit cercar-me una escola. Calia completar i, fins en un cert punt, «combatre» la instrucció irregular i deficient que jo devia a la tieta. L’escola que van triar era molt acreditada a Girona. Havia estat fundada per en Josep Dalmau i Carles, intel·ligentíssim didacte, conegut i apreciat no solament a la província i a tot Catalunya, sinó a tot Espanya i fins a l’estranger. [...]

A l’escola Dalmau i Carles, hi aprenia aritmètica, geografia, gramàtica castellana, literatura i fins història de la literatura. L’escola del senyor Dalmau estava instal·lada al carrer dels Ciutadans, no gaire lluny de casa. Abans, ho havia estat al carrer de la Neu i, en temps de la seva fundació, a la plaça de Sant Domènec, en l’antic i venerable edifici anomenat Les Àligues, on havia residit la primitiva Universitat de Girona, fundada el 1446 per un decret d’Alfons IV d’Aragó.

Bertrana, Aurora
Memòries
Girona: Diputació de Girona, 2013

Possiblement va ser durant la tardor de 1908, quan Rusiñol va estar-se a Girona, que Aurora Bertrana va tenir ocasió de conèixer-lo.

 

En Santiago Rusiñol va causar-me una tremenda impressió. Era un dels homes més formosos, més ben plantats i afables que he conegut en la meva vida. Passava temporades a Girona, no sé si per pintar o per esbargir-se. Feia de bohemi ric, que és, segurament, la millor manera de fer-ne. La ciutat antiga i les seves rodalies immediates li agradaven molt. El pare solia acompanyar-lo. [...] Sortien plegats en cerca d’assumptes pictòrics. Solien triar l’Onyar i les cases rònegues i grises que el vorejaven. Mentre treballaven costat per costat, el barceloní no parava de contar anècdotes de la seva vida de bohemi adinerat [...]

Jo em moria de ganes de veure «amb els propis ulls» i sentir «amb les pròpies orelles» el que feia i deia el gran pintor barceloní. En dir «gran» jo no el judicava per les qualitats de la seva pintura —què sabia jo, llavors, de pintura?—, sinó per les seves qualitats humanes. El veia com un home formós, com un home bo i alegre, com un home màgic que d’un ésser ensopit i taciturn com el pare n’havia fet un ésser alegre i comunicatiu.

El pare, que havia endevinat el meu desig d’acostar-me al grup despreocupat d’artistes, un dia em va permetre que l’acompanyés. I aquell dia va ser de goig i d’emoció per a mi. No solament vaig veure i escoltar en Santiago Rusiñol —era un bell espectacle—, sinó el grup de curiosos, el xuflaire i en Pepet Gitano.

Bertrana, Aurora
Memòries
Girona: Diputació de Girona, 2013

Durant molt anys, les fires de sant Narcís s’ubicaven a la Plaça de la Independència, també coneguda popularment amb el nom de Plaça de Sant Agustí a causa de l’antic convent que, fins a començament del segle XIX, hi havia situat en aquest indret.

El 29 d’octubre, festa del gloriós sant Narcís, Patró de Girona, se celebraven les fires i festes de la ciutat. Aquestes fires i festes tenien —potser encara el tenen— un gran ressò a tota la província. Per a nosaltres, infants, encara en tenien més. S’hi feien moltes coses, a Girona, durant els sis dies que duraven les fires, però el que més cridava la nostra atenció era, com és lògic, les barraques i les parades de la plaça de Sant Agustí. [...]

            El mal temps, fred, pluja o tramuntana solien deslluir les fires de sant Narcís, però mai no en disminuïen la concurrència. La plaça de Sant Agustí, sobretot a la tarda, semblava un formiguer humà. Fer-hi un pas resultava difícil i encara més prendre lloc per badar davant una parada. Era qüestió de paciència, constància, resistència i obstinació. [...]

            La mainada, engrescada, s’esgargamellava, bufava xiulets, agitava xerricxerracs, tocava tambors i trompetes, els «cavallets» rodaven i rodaven grinyolant. Els pim-pam-pums espetegaven. La música dels orgues de maneta es barrejava amb la cridòria eixordadora dels firaires.

Bertrana, Aurora
Memòries
Girona: Diputació de Girona, 2013

Aurora va viure en aquesta casa, amb els seus pares i la seva germana Helena, durant molt poc temps. Des de fa uns anys, a la façana de l’edifici hi trobem una placa que recorda el naixement de l’escriptora.

 

Vaig néixer al barri del Mercadal, de Girona, en una de les cases veïnes a l’església parroquial, on vaig ser batejada. Feia, exactament, nou mesos que els meus pares, Prudenci Bertrana i Neus Salazar, s’hi havien instal·lat en plena lluna de mel. Compartien l’apartament amb els meus avis paterns, Josep Bertrana i Paula Comte.

Poca cosa puc dir d’aquest lloc, on només vam viure dos o tres anys i vaig fer els meus primers passos. Sé que hi va néixer una altra germana meva i que hi va morir la iaia Paula. Quan aquest luctuós fet s’esdevingué, el bavi Josep ens abandonà. Se’n va anar per les seves a fer de vidu alegre.

de Gironella, Guillem Ramon
The Troubadour 'Tensos' and 'Partiments': A Critical Edition. Ed: Ruth Harvey; Linda Paterson
Londres: Boydell & Brewer, 01 de de gener de 2010

La catedral sembla crucial per explicar la primera etapa poètica de Cerverí a Girona, una ciutat que així adquiriria un lloc central en la seva obra —força més que no pensàvem— i, per extensió, en l’evolució de la lírica trobadoresca a Catalunya. La connexió més evident s’estableix amb el canonge Guillem Ramon de Gironella, com hem comentat en passar per Sant Daniel, però potser també hi podem afegir el seu interlocutor poètic, si identifiquem el Poncet amb qui debat amb el canonge Ponç d’Urtx. Guillem Ramon planteja un dubte que el preocupa: a qui estima més una dama, a aquell que gaudeix del seus favors o a aquell que sospira per obtenir-los? Poncet tria sorneguerament la primera opció, tot i que al final contempla la possibilitat que Guillema de Palau l’amonesti per argumentar erròniament. Així doncs, hem de sumar aquesta endreça final a la senyora de Palau, una de les dames de la Recepta de xarob, a qui s’atorga l’autoritat d’un jutge, als elements que ens permeten vincular l’activitat a l’entorn gironí d’aquests trobadors contemporanis.

Del joi d’amor agradiu
chauzetz a lei de cortes,
Ponzet, qu’ieu m’en alegr’e·n pes
e·m n’esfortz e·m n’omeliu,
per que mos fins cors consira
d’una pros dona valen
c’az un dona, d’autre pren.
Diguatz ves qal plus se vira.

En Guilem Raimon, d’aisiu
m’es que, s’ieu chauzisc ades
de fin’amor lo meils, c’apres
no dei’esser tan pensiu,
meten ses joi e ses ira.
E dic que·ill dona s’aten
plus vas sel cui fai prezen
d’aquo don l’autre sospira.
[...]
Sila de Palau que·s mira
en pretz, en joi e’n joven,
Ponzet, si·ll plagues, plus gen
d’est partimen nos partira.

En jutz’om meils no·n chauzira,
qu’il plus gen e·l meils repren
qui razona faillimen,
c’autra non ho acuillira.

 

[Guillem Ramon: Tocant al goig d’amor plaent, trieu com a home cortès, Poncet, que jo per part meva m’alegro, rumio, m’esforço i m’humilio per causa seva i per això el meu cor fidel es preocupa d’una dama noble i valuosa que dona a un i pren d’un altre. Digueu-me cap a quin perfil ella es decanta més.

Poncet: En Guillem Ramon, em sembla adequat que si ara trio allò que és millor de l’amor perfecte, després no em caldrà preocupar-me i invertir-hi esforç sense goig i sense tristesa. I així dic que la dama es decanta més cap a aquell a qui dona allò per què l’altre sospira. [...]

Guillem Ramon: La de Palau, que s’emmiralla en mèrit, goig i joventut, Poncet, si li plagués, decidiria sobre aquest debat de la manera més gentil.

Poncet: No podríem triar un jutge millor, perquè ella reprèn a aquell que argumenta erròniament millor i més gentilment que cap altra dama que ho pogués judicar.]

Rahola, Carles
Visions empordaneses
Barcelona: Il·lustració Catalana, 1910

Abans d’entrar a Vilabertran, ja podem entreveure la seva fesomia, dominada pel campanar de Santa Maria, tal com va testimoniar Carles Rahola fa més d’un segle:

Passant per una carretera de plàtans centenaris i travessant corriols oberts entre camps de blat a punt de segar, hem fet via vers el poble de Vilabertran, atrets per la seva església i el seu monestir. El matí era molt calorós, però de tant en tant s’aixecava un fresc oreig, fent onejar les espigues d’or i estremint les fulles dels arbres. Caminàvem solitaris, i ens plavia caminar així, ben sols i a l’atzar, mentre els nostres ulls amatents cercaven en l’horitzó la vella església. Sentíem una gran pau, un silenci inefable tot a l’entorn, i el nostre pensament, obsessionat per la paorosa lluita, en devenia serè. Així hem caminat uns dos quilòmetres des de Figueres, quan hem començat a veure al davant nostre, no gaire lluny, la torre de les campanes enmig dels arbres, i tot seguit han anat apareixent les cases del poble.

Vayreda, Montserrat
Passat, present i futur de Vilabertran
Revista de Girona
núm. 64 (juliol-setembre)
Girona: Diputació de Girona, 1973

Així mateix, a l’interior de la finca amb què limita aquest espai, hi havia l’antic llac de Vilabertran, avui sec i inaccessible, que dotava l’espai d’un aire molt especial, com evocava l’escriptora Montserrat Vayreda.

M'agrada de tancar els ulls i deixar-me guiar pel somni que em transporta al futur, ja que això em permet, una vegada he baixat del cotxe que m'ha dut a Vilabertran, anar de davant de la plaça de l'església al petit llac que hi confronta, per un caminal ample i ben enllosat. És una tarda d'estiu –una d'aquestes tardes que s'allarguen amb dolça gravidesa– i a tot vol dels camins encatifats d'herba que voregen l'aigua encalmada, hi ha un enfilall de cadires ocupades per un públic atent, gairebé absort. ¿Contemplen potser les grans soques dels arbres blancs que puntegen sobre el llot d'un verd trèmol que decora l'embassament? ¿Què els extasia? Aleshores sento la remor dels arquets, la vibració d'unes notes que minven i creixen com onades acústiques, i m'adono que la petita illa del centre del llac és l'escenari que acull el conjunt de professors d'una orquestra simfònica.

Vayreda, Montserrat
Passat, present i futur de Vilabertran
Revista de Girona
núm. 64 (juliol-setembre)
Girona: Diputació de Girona, 1973

Remodelada fa pocs anys, a banda de trobades quotidianes, sota els seus plàtans s’hi han celebrat activitats diverses durant les festes, i és punt de trobada amb motiu de cerimònies religioses.

La situació del Monestir no pot ser mes idònia: a un tret de la ciutat, però prou allunyat d'ella per fer-se'n admirar com a recés de pau; assegut enmig d'una plana folgada que l'enfaixa amb suavitat i que li permet d'estar suspès entre la solitud i el silenci que tan bé lliguen amb la seva històrica aventura secular. Davant l'església s’hi estira una plaça força espaiosa enriquida amb uns quants plàtans que si estessin acompanyats d'arbustos i de flors farien més acollidor l'àmbit on arrelen. Al lluny, el Canigó, solemnement nevat guspireja en la llum, i tant Bassegoda com les muntanyes del Mont i les Salines s'enllacen en una immòbil sardana que no necessita de cobles ni de dansaires per trobar l'harmonia que més li pugui escaure.

Muntaner, Ramon
Les quatre grans Cròniques. III. Crònica de Ramon Muntaner
Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2011

El temple va viure en època medieval un període de prosperitat, que li va fer augmentar la influència a la zona i el prestigi dins l’àmbit català, fins al punt que va ser l’enclavament triat per Jaume II per celebrar-hi les núpcies amb Blanca d’Anjou el 1295. El cronista Ramon Muntaner va detallar l’esdeveniment:

Què us diré? Tanta de gent hi havia d’una part i de l’altra, que [...] tota aquella encontrada era plena de gent. [...] Les joies foren grans qui es donaren de les unes parts a les altres; i fou ordenat que amb gràcia de Déu, que la missa oïssin al monestir de Vilabertran, i que fessin llurs noces; i el senyor rei féu-hi fer una casa de fusta, la més bella que mai fos feta de fusta. I el monestir és honrat lloc, i bell i bo.

I així com ho hagueren ordenat, així es complí; que al dit monestir de Vilabertran foren duts, i aquí hi hagué gran alegre i gran festa per moltes raons. L’una raó pel matrimoni que a la bona hora es féu, que ben pot hom dir que mai més tan bella parella de marit i de muller no es va veure.

Gardella, M. Àngels
Locus amoenus: El claustre de Vilabertran
Revista de Girona
núm. 224 (maig-juny)
Girona: Diputació de Girona, 04 de d'abril de 2004

També d’estil romànic i d’estètica austera, es caracteritza per la senzillesa de formes i la simplicitat dels seus capitells, de temàtica vegetal i inspirada en els models clàssics.

El claustre de Santa Maria de Vilabertran és un lloc harmònic. El ritme dels arcs romànics, pausat i amable, convida al caminar circumspecte, al passeig interior al voltant d'un centre. Tot hi és centrat d'una manera natural, en una mesura sagradament humana. Aquest lloc claustral, simètric en la intenció, modulat per la geometria, de l'exterior només en permet veure el cel; les branques del xiprer s'hi enfilen, l'assenyalen, les dels llorers s'hi expandeixen, i les petites margarides de la gespa, badades en un innocent i graciós èxtasi, no saben mirar altra cosa. És molt més que un locus amoenus, és la representació mimètica del Paradís. Els ocells, com que ho saben, s'hi aturen. Els capitells són sobris i elegants; les columnes, petites; els carreus, daurats. Res no destorba. El claustre de Santa Maria de Vilabertran no sorprèn ningú. Els que el veuen per primera vegada el reconeixen immediatament: és un claustre, claustre; una finestra entre el cel i la terra; un lloc on el cel s'emmiralla en el cor de qui el mira, com en una conversa silenciosa.

Montero, Francesc
El triangle arquitectònic d'un enginyer
Revista de Girona
núm. 255 (juliol-agost)
Girona: Diputació de Girona, 2009

Responsable també del disseny de la casa forestal de la Pena al bosc de Poblet i la casa forestal de Sant Martí d’Empúries, la Torre constitueix la seva construcció més atractiva.

La Torre d’en Reig és majestuosa però tímida al visitant, que, sovint, desconeixedor de la seva existència i més atret pel conjunt monàstic, abandona el poble sense haver-la contemplat. [...] Accedint al conjunt pel seu costat septentrional, hom resta bocabadat en encarar-se a l’imponent entrada noble de l’edifici. La façana de la planta baixa està revestida amb pedra, i per sobre d’aquest nivell està pintada de blanc. L’entrada autèntica era pel primer pis, mentre que la planta baixa servia de garatge per al vehicle, cuina i serveis diversos. Com a element més destacable d’aquest pis, cal esmentar els mosaics decoratius amb trencadís a la llinda del portal i sota una petita volta, únics elements que recorden el modernisme gaudinià.

Sala, Blanca
Ramon Reig (1903-1963)
Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2001

Ja a fora, la vista no deixa indiferent. 

Amb el Canigó al rerefons, la plana s'estén fins al mar, als aiguamolls llisquen arran de l'aigua salada, la planura empordanesa és esquitxada d'oliveres i xiprers cisellada de viaranys i rierols... Aquest és el paisatge amb què es fon i es confon l'artista. 

Collelldemont, Pep
De Figueres als Pirineus
Girona: Edicions periòdiques de les Comarques, 1993

Antigament, regats per la Muga, els productes de Vilabertran i Cabanes regnaven a les parades del mercat de la capital empordanesa.

Vilabertran ha estat des de fa molts i molts anys l’horta de Figueres. Recordo que anys enrere comprar planter de Vilabertran era una garantia de qualitat. Els pagesos del poble venen les verdures al mercat de la capital, encara que hi ha més competència i també n’hi van de més lluny. El secret de l’horta vilabertranenca és l’aigua. A pocs metres del monestir, la font de l’Abat Rigau és una prova de l’abundància de l’aigua. Contínuament sorgeix un doll d’aigua d’una bassa que va a l’antic rentador –encara utilitzat, segons em diuen– que no s’eixuga mai.

Golobardes Vila, Miguel
El monasterio de Santa María de Vilabertran
Barcelona: José Porter Editor, 1949

L’edifici fou aixecat en època de l’abat Girgós, amb la finalitat de completar les obres de fortificació que havien de resistir les incursions pirates. La seva façana, de factura gòtica, captiva el visitant i el trasllada a temps passats.

Es un magnífico ejemplar de arquitectura civil, seguramente el más importante de su época en Cataluña, cuya construcción data del siglo XV. Es notable la fachada exterior que mira a mediodía, con el portal de entrada al recinto (fortificado en aquella época), una hornacina de arco apuntado sobre el portal en la que se conserva una imagen de piedra representando a la Virgen, y cinco notables y elegantes ventanales de finas columnas de caliza nummulítica, que sirven a las dependencias de la planta noble. Presenta esta fachada una importante diferencia de nivel, quedando más alta la parte que corresponde a levante. La parte superior del edificio ha sufrido distintas transformaciones, pudiendo apreciarse, a pesar de todo, los huecos destinados a los saeteros con los canecillos que servían de apoyo a los ejes de giro de las protecciones de madera –accionadas con los pies– en las frecuentes incursiones de sarracenos, que al castigar nuestra costa llegaron en varias ocasiones hasta los muros del Monasterio.

Bertrana, Aurora
Memòries
Girona: Diputació de Girona, 2013

Amb dues amigues van crear una jazzband femenina. Així ho explica a les Memòries, una obra en la qual ja han sedimentat els pensaments i els atzars, els articles periodístics primers i les proses i novel·les que continuaran, per acabar escrivint literatura memorialística.

Però jo, com totes les alumnes avançades de l’Institut de Rítmica, somiava anar a Ginebra, inscriure’m a l’Institut Jacques Dalcroze i obtenir el diploma o el certificat d’estudis que em donaria dret a ensenyar el mètode Dalcroze arreu del món. [...] Honradament, he de confessar que el que em cridava imperiosament fronteres enllà no era únicament el mètode Dalcroze, era l’amor al món inconegut, la curiositat insaciada d’altres terres, d’altres pobles, d’altres llengües, d’altres costums...

Bertrana, Aurora
Memòries
Girona: Diputació de Girona, 2013

A mig juny, vaig rebre la visita de l’Aurèlia Sancristòfol. No la coneixia personalment però l’havia sentit anomenar. Sembla que era una notable violoncel·lista. Jo no havia assistit mai a cap dels seus concerts. L’Aurèlia Sancristòfol em venia a demanar si estaria d’acord a anar a Suïssa a formar part d’una petita orquestra que havia d’actuar en un hotel de Mürren durant els mesos de juliol i agost. La proposta em va trasbalsar. El semestre d’hivern a l’Institut Dalcroze començava l’onze de setembre. L’oferta de feina d’Aurèlia Sancristòfol era providencial. Passar el juliol i l’agost treballant i guanyant diners, en un hotel de la Suïssa alemanya, i, al setembre, començar a estudiar amb Jacques Dalcroze a Ginebra!

Bertrana, Aurora
Memòries
Girona: Diputació de Girona, 2013

Això vol dir que aquell mig mes que precedí la meva marxa a Suïssa va ser d’atrafegament absolut. Amb tot, em restaven curtes però emocionades estones per somiar en el país que anava a veure. Un simple mapa de Suïssa, arreplegat en una agència de viatges, s’estenia damunt el meu llit i els meus ulls, anticipadament meravellats, viatjaven per la gran cartolina groga, blava, verda i blanca. Tot Suïssa era blanc com si la neu cobrís el país d’un cap a l’altre. I en aquest blanc voltat de groc, que eren fragments d’Itàlia, de França, d’Alemanya i d’Àustria, es destacaven les poliformes taques blaves dels llacs Leman, Constança, Neuchâtel, Thün, dels Quatre Cantons. [...] Esbojarradament, forassenyadament, només veia aquells noms enrevessats plens de consonants que no sabria pronunciar mai. Eren noms de muntanyes, noms d’immenses glaceres (si res més no en el mapa ho semblaven), noms de ciutats centre-alpines, encastades en el fons de profundes valls, voltades d’immenses boscúries d’avets gegants. La meva imaginació ho veia així.

Bertrana, Aurora
Memòries
Girona: Diputació de Girona, 2013

Aurora no escatima detalls, ni entusiasme, per descriure el trajecte en tren des de Barcelona fins a l’estació de Cornavin, al cor de Ginebra, quan endreça la seva vida a les Memòries.

Per anar de Barcelona a Ginebra l’any 1923 calia una sèrie de canvis de tren, d’esperes a les estacions principals del trajecte, d’informacions imprescindibles que els empleats dels ferrocarrils us donaven amb més o menys amabilitat i competència. A mi, però, tot em semblava interessant i divertit: el paisatge del Rosselló i de la Provença, el ja més espectacular de la Vall del Roine al capvespre; els companys de viatge, sovint renovats, i fins els noms dels llocs on havien de canviar de línia. Tot excitava la meva curiositat i em servia d’esbarjo. Vaig arribar a Ginebra l’endemà al matí. Mentre la policia examinava els passaports, una senyora d’agradable aspecte em somreia.

Bertrana, Aurora
Memòries
Girona: Diputació de Girona, 2013

Darrerament havia augmentat el nombre de les meves amistats amb dues famílies distingides: els De Montmollin i els Des Gouttes. El doctor Robert de Montmollin era un psiquiatre remarcable. Feia de sotsdirector a l’asil d’alienats de Bel-Air. La seva muller cultivava les lletres i la música. Monsieur Des Gouttes era advocat i la seva esposa, escriptora. M’havien demostrat tot seguit molta simpatia i les dues dones s’havien proposat traduir al francès en col·laboració el meu llibre sobre les Illes del Pacífic. [...]                                             

Però Robert de Montmollin era nomenat director de l’Hospice Cantonal de Perreux i els meus amics abandonaven el cantó de Ginebra pel de Neuchâtel, on estava situat aquest establiment de l’estat. Aquell hivern –no puc precisar si era el del 41 al 42 o el del 42 al 43–, vaig arreplegar un fort refredat.

Anglada, Maria Àngels
Esbossos de Figueres
Figueres: ciutat de les idees
Figueres: Lunwerg, 1999

L'escriptora ens convida a passejar-nos per aquesta ciutat de poetes:

Tirada de llevant cap a ponent,
camí del sol i el vent,
ciutat sense muralla.
Així veia la ciutat un poeta, Jaume Maurici, que n’era un amant apassionat i enamoradíssim. Però aquest és només un primer apunt de la ciutat actual, perquè bé n’havia tingut, temps era temps, de muralla. La nostra ciutat té un nom plural, com Roses, com Atenes. Sense entrar en etimologies polèmiques, aquest fet ens ofereix l’avinentesa d’acostar-nos-hi amb menys timidesa: indica una pluralitat de caires, l’existència o, si més no, la possibilitat de moltes Figueres. En podem fer, doncs, uns quants esbossos, i no exhaurirem pas els aspectes de l’antiga vila reial, de la Figueres daliniana, dels carrers de bells aparadors i bons restaurants. Ni de la ciutat, no tan coneguda, de racons, de cel i de poetes.
Venturosa ciutat si té un poeta
que enceta un epigrama cada jorn,
escrivia Fages de Climent, fill de Castelló d’Empúries però molt figuerenc de poesia, passejades, estades i amistats, «patró» de la biblioteca pública de la vila. Venturosa, doncs, Figueres, que ens ofereix no un, sinó una colla de poetes per acompanyar-nos a passejar per carrers i places, pel parc i per la mítica Rambla, per a molts ciutadans el més bell dels «escenaris de la memòria».

Anglada, Maria Àngels
Viola d'amore
Barcelona: Destino, 1983

La novel·la de Maria Àngels Anglada Viola d’amore segueix les passes del Trio Izvorul, encarregat de tancar el festival musical que ja fa anys que se celebra en aquesta abadia. El narrador de la novel·la ens condueix fins a les portes del temple:

La nit del divendres hi havia prou claror –tènue, difusa– per deixar veure el Canigó nevat. La primera i quasi prematura neu de la muntanya no resplendia, simplement es veia una gran taca clara, suspesa entre els turons més baixos i el cel. Ho vaig observar d’esquitllentes, tot conduint sense pressa cap a l’abadia. Ja hi era a tocar. Vell conegut, el campanar il·luminat m’indicava el camí. Alts xiprers obscurs li feien un contrast d’amarga bellesa. [...] Em calia entrar, però, a la vella església. Pensava en l’abat Rigall, que fundà el monestir al capvespre del segle onzè, a tocar de la font i el bassiol que ara és tancat, voltat d’àlbers centenaris. Entrant, a mà esquerra, encara tinc temps de rellegir les lletres capitals que ens informen que a la paret de tramuntana reposa l’abat Pere Rigall:

DISCAT QUI NESCIT PETRUS ABBAS HIC REQUIESCIT
NEC TIMEAS FALLI PETRUS FUIT ISTE RIGUALLI

I pensava, també, en una altra música que ell de segur que escoltava i cantava: les ondulacions del cant gregorià amb la seva mesura vivent i sinuosa, ara gairebé bandejat, al nostre país, del seu marc natural, i no substituït per res que se li pugui comparar.

Anglada, Maria Àngels
Música, art, literatura, a Vilabertran
Defensa de la terra
Girona: Diputació de Girona, 2013

Tot i les dimensions imponents del Castell de Peralada, en el següent fragment Anglada dóna tot el protagonisme al jardí que rodeja l’edifici. Ja hem comentat la passió de Maria Àngels Anglada per la música i per la natura. En aquest text les dues passions es troben conjuminades:

Tot això i moltes altres coses ens va explicar la colla de Joventuts Musicals en el transcurs d’un sopar al Casino del Castell de Peralada. El sopar s’allargà molt i, en sortir-ne, a les hores petites, als bells jardins o més aviat arbredes que volten el palau hi havia un autèntic festival de música. Vull dir que, en la quietud de la nit, es responien alternant dos rossinyols ocults entre la tofa del brancam espès. La seva cançó, alta i clara, travessava la nit i era un preludi de la música que se’ns havia promès.

Anglada, Maria Àngels
Entorn de l’Albera i d’una excursió extraordinària
Defensa de la terra
Girona: Diputació de Girona, 2013

La gran riquesa paisatgística d’aquest indret també fou observada per Maria Àngels Anglada. Així doncs, l'obra literària de Maria Àngels Anglada dóna compte de les particularitats de l'Albera i del seu valor patrimonial. Des de l'entrada de Cantallops, continuarem el nostre itinerari, a través del qual descobrirem algunes altres de les característiques d'aquesta serralada. 

Hi ha més de trenta espècies d’arbres, a l’Albera, entre els quals la fageda més propera al Mediterrani de tot Europa; els ocells com l’àliga daurada i l’astor; mamífers com la geneta, el teixó l’esquirol i el gorjablanc; una vintena de monuments romànics i vint-i-quatre de megalítics, sobretot els famosos dòlmens d’Espolla, alguns amenaçats pel futur camp de tir. També cal remarcar que l’Estat francès ha protegit la zona que li correspon, és a dir, la reserva de la Massana, a la vessant nord; cal que la Generalitat de Catalunya, doncs, es mostri tant o més interessada a defensar aquelles bellíssimes muntanyes, amb els seus boscos, arbres de ribera, petits estanys i esglesioles romàniques i vestigis de la prehistòria. Crec que es pot aconseguir.

Anglada, Maria Àngels
Arietta
Barcelona: Columna, 1996

En el poema de Maria Àngels Anglada s’hi pot intuir també el record de les històries que ens formen com a poble i com a persones, encara que es tracti d’històries més personals.

“Tardor a Requesens”

Les muntanyes clapades de fràgils ors, de porpres
sumptuoses. Clares veus dels infants
–la Laura, l’Adrià– damunt del clavicèmbal
de l’aigua transparent entre els esqueis i l’ombra
de fecunds castanyers.
                        Ja ho sé que és una treva,
que els dits llargs de l’hivern tornaran cendra grisa
les fulles dels aurons que trepitja el senglar.
Però ara cacem l’instant, quan el sol del migdia
encén el brancam d’or, i escalfa les petites
mans que es clouen felices damunt castanyes tendres
i esguards adults que es clouen sobre el tendre record.

Anglada, Maria Àngels
En Pitruc i el romànic de l’Empordà
Defensa de la terra
Girona: Diputació de Girona, 2013

Des d’aquí també podrem contemplar alguns monuments romànics amb un alt valor patrimonial, tal com s’encarregà de fer evident Maria Àngels Anglada

Caldria –ens diu aquest grup– fer un pla general sobre tot el patrimoni artístic, en aquest cas el del romànic de l’Alt Empordà, que compta amb més de cent vuitanta edificis religiosos, ultra els d’una altra mena, sense fer despeses de vegades excessives en restauracions «espectaculars», mentre van caient les petites capelles i bellíssimes esglesioles entre l’oblit de tothom. Un gravíssim problema amenaça el nostre romànic: l’ampliació del camp de tir del campament militar de Sant Climent. Hi ha quatre monuments romànics: Santa Fe dels Solers –que ja entra en el perímetre–, Sant Martí de Baussitges –restaurat per aquest grup–, Sant Genís d’Esplà i Sant Miquel de Freixe, que poden veure’s afectats: imagineu quatre esglésies romàniques en un camp militar de maniobres, penseu en la petita i ben construïda volta, en les pedres daurades de l’absis, en les restes d’opus spicatum, tot a la mercè d’una manca de punteria, destruït per la metralla o altres projectils, o més perjudicat encara en la seva estructura.

Anglada, Maria Àngels
La meva amiga
Nit de 1911
Barcelona: Empúries, 1999

Maria Àngels Anglada també en parlà a la seva narració «La meva amiga», en què exposa els avantatges d’arribar a Portbou per via ferroviària:

M’agrada molt la vila de Portbou. Bé, no sé si és una vila o un poble: la seva estació immensa, la gran església, les cases un xic decadents, com vells palauets construïts en una època d’esplendor econòmica, li donen aire de vila. El mar, gairebé blau com el que envolta les Cíclades, és, de tan net, quiet i agitat, allò que ens atreu més de tot. [...] És agradable anar-hi en tren; des de Figueres, hom s’estalvia els revolts continus dels últims trams de la carretera. El mar brilla, sovint, enllà dels marges d’estepes i brucs: enrere queden Garbet, Colera i ni es té temps de llegir el diari perquè el paisatge crida la mirada.

Anglada, Maria Àngels
Propostes empordaneses
Defensa de la terra
Girona: Diputació de Girona, 2013

Ella mateixa ens mostra l’itinerari:

Us recomano un guia excepcional i un poble d’entorn bellíssim: Tomàs Garcés i Selva de Mar. Podeu llegir la prosa d’aquest poeta a la seva Prosa completa. A la primera part, «Quadern de la Selva», hi trobo una visió del camí que vaig fer ahir, només que l’escriptor ens parla del mes de gener: descriu el camí que comença la pujada cap a Sant Pere de Rodes, fins al cementiri, molt a prop del poblet.

Anglada, Maria Àngels
Quadern d'Aram
Barcelona: Columna, 1997

Cadaqués és un dels escenaris que formen part de la novel·la de Maria Àngels Anglada Quadern d’Aram, a través del qual l’autora va connectar els dos extrems del Mediterrani:

Hem estat, justament, no fa gaire, per assumptes de la venda de corall, en un poble que no coneixia i que sembla ben bé una illa, de fet gairebé només s’hi arriba bé per mar, i és ple d’oliverars molt ben cuidats. Les cases no són tan boniques, potser, com les de Simi, però em penso que Alèxia no s’hi enyoraria gens: li semblaria que és al seu país. El nom d’aquest poble de mariners i pescadors és Cadaqués.

Anglada, Maria Àngels
Flors per a Isabel
No em dic Laura
Barcelona: Destino, 1981

Si en un dels fragments anteriors referits a Cadaqués, Maria Àngels Anglada narrava l’arribada a la població per via marítima, en el següent text ens parla de la carrera que va de Cadaqués a Roses:

No havia pas trobat el camí tan dolent com deien; s’estimava més les giragonses que la mula coneixia roc a roc, fossin entre vinyes, jardins d’oliveres o erms, però damunt la terra ferma, que no pas qualsevol dels volubles camins del mar.

Anglada, Maria Àngels
La veu dels més pobres
Compromís de poeta
Vic: Eumo, 2009

Així, l’any 1978 van aparèixer les Memòries d’un pagès del segle XVIII, una obra que ens parla de les dificultats en què es trobava la població rural d’aquell convuls moment històric.

Observo que es produeix un fenomen admirable al nostre temps, tan ple de fets tristos, injustos i aclaparadors. El fet a què em refereixo és l’accés dels més pobres a un dret elemental: el dret a la paraula que dura, la paraula escrita, de vegades en la seva pròpia escriptura, més sovint gràcies al magnetòfon i el testimoni d’un –més sovint d’una– antropòleg-antropòloga.

Els pagesos pobres, a tall d’exemple, mai no havien estat escoltats d’aquesta manera precisa; no es podien expressar si no era a través de revoltes i «jacqueries» ofegades gairebé sempre en sang. Però la seva paraula individual i alhora ressò de tot un grup o classe humana no tenia manera de fer-se entendre veritablement. Ara tenim una colla de llibres i testimonis, d’àmbits molt diversos, i en llengües diferents, des de Yo, Rigoberta Menchú, Ser indio en México, Memòries d’un pagès del segle XVIII i, sobretot, els esplèndids llibres francesos, no traduïts encara entre nosaltres, Mari et femme dans la societé paysanne i, per a mi, el més colpidor i representatiu, Margit Gari: le vinagre et le fiel, llibre que vaig llegir amb un interès apassionat i amb la recança d’anar passant les planes perquè així se m’acabava el contacte amb l’extraordinària Margit, pagesa d’Hongria, encara vivent.

Anglada, Maria Àngels
El cementiri blanc
Kyparíssia
Barcelona: La Magrana, 1980

El cementiri vell de L’Escala, situat no gaire lluny de la platja –al carrer Garbí número 15–, fou declarat bé cultural d’interès nacional. Els seus característics nínxols blancs, encalcinats, tenen la particularitat d’estar coronats amb timpans triangulars, i fan del conjunt un magnífic exemple de l’arquitectura popular del segle XIX.

A en Tero,
al Grup de Defensa de l’Arquitectura Popular
i a tots els meus amics de l’Escala

Jugaven els infants
entre les tombes blanques.
Viva claror d’esguards
entre claror adormida.

Talment com ales, mans
entre les tombes blanques.
El mar bleixava prop
d’aquell vol de gavines.

Ja no dormen els morts
dintre les tombes blanques.
El nacre del record
quieta pau abriga.

Els infants s’han endut
perfils de tombes blanques.
El silenci daurat
enyora el seu somriure.

Anglada, Maria Àngels
Les closes
Barcelona: Destino, 1979

L’acció de la novel·la Les closes bascula entre dos indrets: Vilasirvent i Bellvís; és a dir: Vilamacolum i Camallera. Els camins que uneixen els dos escenaris són diversos:

Tota l’estona, mentre anava amb el tren cap a Bellvís –un trajecte ben curt des de Sant Martí de Fluvià– i mentre seguia, a mà esquerra del poble, l’ample camí que voreja el mur tan alt que tanca el jardí de la «casa petita», i fins que he obert la reixa de ferro forjat, molt treballada, amb els números de l’any 1896, tota l’estona, dic, pensava en l’estrany lligam que va unir aquesta línia de tren a la vida del besavi.

Fages de Climent, Carles
Preliminars
Memòries. A la recerca de mi mateix
Figueres: Brau, 2014

Encetem l’itinerari a la Placeta Baixa de la Rambla on, fent cantonada amb els carrers de Monturiol i Enginyers, s’alça la casa Fages. L’escriptor parla sovint i amb admiració dels Climent, la família de la seva mare, de remotes arrels a la Selva de Mar i a Castelló; en canvi no mostra especial afecte als Fages, la meitat figuerenca, la família del seu pare. Però sí que va escriure moltes vegades sobre la capital empordanesa, ciutat que estimava, i on, quan hi era, vivia envoltat d’artistes, escriptors i persones sensibles que l’admiraven. Deixem que ell mateix parli:

Vàreig néixer a la ciutat de Figueres, novíssima capital de l’Empordà, en l’espaiosa i noble residència de la família Fages, d’una manera abstracta, en el número 2 del carrer d’Enginyers. Seria, amb tot, més concret afirmar que vàreig venir al món al carrer de Monturiol, donat que l’edifici dóna a tres vents, i el pis principal, que habitaven els meus avis íntegrament, té [...] quatre amples balconades al carrer de Monturiol, on dóna la cambra que varen ocupar els meus pares durant els tres primers anys de matrimoni [...]. La llosana del quart balcó, que és el corresponent a la cambra del meu natalici [...].

Sóc una mica enginyer de versos. Però un estímul de confortable companyia fa que em reclami més aviat del carrer de l’inventor del submarí, on varen debutar a la vida, ultra el pintor enginyer; el farmacèutic de la matemàtica de la història, Alexandre Deulofeu, i el genial nou boig d’Ordis Salvador Dalí, lligat a la meva producció pels vincles d’unes il·lustracions precioses.

Fages de Climent, Carles
Vila-sacra capital del món
Gaüses: Llibres del Segle, 2003

Aquest darrer l'acabem d'esmentar parlant del popular epigrama fixat a la paret de casa Fages, a l'inici d'aquesta via; a l'altre cap, a l'alçada de la plaça de la Palmera, hi ha la farmàcia Deulofeu fundada per Alexandre Deulofeu, químic, farmacèutic, alcalde, catedràtic d'institut, violinista i historiador cèlebre per les seves dues tesis: la matemàtica de la història i l'Empordà bressol de l'art romànic. Amic de Fages, va escriure el pròleg de la famosa conferència Vila-sacra, capital del món quan es va editar. 

Per ventura el savi doctor Alexandre Deulofeu des de l’altre extrem d’aquest breu i elegant carrer on ell mateix, en Salvador Dalí i el propi conferenciant vàrem néixer, sota l’advocació del titular, l’inventor de submarí en Narcís Monturiol, ho té tot especificat i previst amb una precisió cronològica que esgarrifa i sap el temps i l’hora i el vent d’on ha de bufar.

Fages de Climent, Carles
Mort de l’oncle Bassols
Memòries. A la recerca de mi mateix
Figueres: Brau, 2014

En la Festa de la Poesia del maig de 1968 Fages, mantenidor del certamen literari, va encoratjar Maria Àngels Anglada a escriure i va dir del seu vers que era «generós de fragàncies líriques» i tenia «la gràcia dels madrigals històrics»; Fages va morir al cap de poc i Anglada publicaria el primer llibre el 1972. Aquesta trobada va ser la primera entre els dos clàssics catalans del segle XX.

Aquella nit el meu amic Salvador Dalí inaugurava al Casino Menestral una exposició de les seves genials extravagàncies. En l’acte del vernissatge l’alcalde devia pronunciar unes paraules.

Fages de Climent, Carles
Més auques
Auques i balades
Figueres: Brau, 2015

El poeta va viure a la fonda els últims temps abans de morir; febrilment procurava acabar l’immens Somni del cap de Creus ajudat per les cariàtides Maria Perxés, la poetessa Montserrat Vayreda i la joveníssima pintora Olga Torres que n’havia de fer les il·lustracions.

Al poeta amic pertoca
rimar l’auca a en Martí Roca.

Regeix la fonda primera
al carrer de la Jonquera.

Quan té la primera xifra
paga el traspàs de can Gifre.

Al bon gourmet li pertoca
anar als menjadors d’en Roca.

Fages de Climent, Carles
Les Cariàtides
Auques i balades
Figueres: Brau, 2015

Fages tenia una debilitat no dissimulada per Matilde Escudero, molt atractiva.

Amb tants d’Esvays i jerseis
tants jerseis i edelweiss,
tants d’epigrames i ai-kais,
vull ésser un marrà entre xais.

Fages de Climent, Carles
Figueres acomiada unes parets
Articles
Figueres: Brau, 2003

Fages evoca aquests anys.

Hi ha una construcció molt intersecular, ni bonica ni lletja per aquella època, ni sumptuosa, amb algun sòcol i graó de pedra que va ésser, amb un gran Pegasso damunt la balconada, Cambra Agrícola de l’Empordà, després Casa Sindical i darrerament Casa Provisional de Cultura, on s’ha instal·lat, a estones, alguna mostra del Museu de l’Empordà i on han tingut lloc, durant els darrers anys, importants exposicions de pintura.

Fages de Climent, Carles
Tots els sonets
Barcelona: Quaderns Crema, 2003

Però abans, asseguts en un banc del magnífic saló urbà, o passejant-hi amunt i avall com feien els figuerencs abans de la televisió i el Simca 1000, vegem unes quantes mostres de l’afecte i devoció que el poeta professa a Figueres.

Benaurada la nació, la comarca, la ciutat
que pot dir que té el seu poeta.
Però mil vegades més feliç el poeta
que té una ciutat que el segueix i l’estima.

Fages de Climent, Carles
Conferència
Anecdotari del sr. Carbona
Figueres: Llibre Viu, 1984

La Rambla, que cobreix la riera de Galligans des dels anys trenta del segle XIX, va connectar la vila vella amb l’expansió urbana que s’anava consolidant a l’altra banda del corrent d’aigua; és així com al llarg de quasi dos-cents anys el nou passeig va anar afermant-se com a centre urbà.

La Rambla de Figueres, aquest incomparable passeig nostrat, escenari de les excentricitats i atzagaiades del Sabater d’Ordis, que té un gran llit, l’espona solemne del monument a Narcís Monturiol; aquesta Rambla que és la millor de les rambles catalanes perquè participa de la triple virtut d’ésser irregular, desnivellada i curta, ratllada amb un sentit estricte de proporció i límit. Aquesta àgora on tots, qui més qui menys, hem anat a festejar-hi o a discutir algun dia. Don Joan va mesurar-la infinitat de vegades, de cap a cap. Va veure, sinó la plantació, la creixença, poda i el rebrot de les seves branques generoses d’ombra. I, com el bon pagès que llaura fent la creu, o sigui de tort i de través, ell va fendir-la i esbiaixar-la mil cops, sobretot els darrer anys nostàlgics i allargassats de la seva extensa vida, per anar i venir de casa seva a l’aula del Cafè Royal on tenia la seva càtedra d’ironia més constant.

Com una mena de castellà o feudal d’aquesta incomparable Rambla, perquè posseïa una mena de torre quadrada amb aires de fortalesa estantissa que se’n deia “la Portella” des d’on exercia una presidència vigilant a tres vents.

Fages de Climent, Carles
Més auques
Auques i balades
Figueres: Brau, 2015

Fages, en tirallongues de dístics epigramàtics dedicats a aspectes ciutadans, n’esmenta algunes.

De casa bona i antiga,
en Fajol té una botiga.

Els teus fills són juganers?
Per joguines, en Parés.

Jove elegant, correspon
escollir el trajo a can Font.

Fages de Climent, Carles
Felicitación postal. Don Miguel Mateu, alcalde honorario de Figueras
Articles
Figueres: Brau, 2003

L’esment que en fa Fages ens serveix de breu mostra de la fascinació que l’edat mitjana, molt present en tota la seva obra, provocava en el poeta.

Puedo considerarme trucimán y faraute de la ciudad del viento y de la Rambla única, vértice de iniciativas y de fronteras, de tramontana y de contrabando de ideas, cuna del federalismo bien entendido, bilateral, sinalogmático y conmutativo. La villa real instituida por Jaime I en su carta-pobla de 1267, la predilecta de Pedro el Cerimonioso, el cual nos cuenta en su Crónica que […] mandó talar los frutales de aquellos incomparables vergeles, «llevat dels figuers per quan aquest fruit complau al senyor Rei».

En la calle de Gerona se conserva una preciosa piedra con el yelmo heráldico y una lección muy clara: «Posada del senyor rei».

Fages de Climent, Carles
Felicitación postal. Don Miguel Mateu, alcalde honorario de Figueras
Articles
Figueres: Brau, 2003

Alguns han tancat: la seva fonda Roca i l’hotel París de la Rambla, que ja hem esmentat; i la fonda Armendares i el restaurant Viarnés, ambdós a la Pujada del Castell. D’altres segueixen oferint els seus serveis, com ara l’hotel España, al carrer de la Jonquera tocant a la plaça de l’Ajuntament, propietat de Francesc –Paco– Masquef.

Figueras es un centro comercial y turístico de primer orden en trance de industrialización rápida y progresiva, que contiene los mejores hoteles hasta el punto de poder afirmar que en ningún lugar de Cataluña se puede comer o dormir mejor.

Fages de Climent, Carles
Els camins
Balada del Sabater d'Ordis
Barcelona: Quaderns Crema, 2003

Fages relaciona el barri amb el Sabater d’Ordis, que el freqüentava; parla de les mercenàries del sexe que hi exercien i d’algun client. I evoca una finca que curiosament havia estat propietat del seu oncle capellà, Mn. Mariano Fages, de la qual, repartida amb els seus cosins paterns, el poeta en va heretar una petita part. En un altre barri, ara de Girona, el del Mercadal, hi havia l’hospici provincial.

Doncs, baldament la terra ací planera
perquè ningú se’n faci un pedestal,
veurem sorgir, potent, al Garrigal
la canya nua, pal sense bandera.

Al Garrigal la meuca i el gitano
i al passeig Nou el senyoriu dispers
sota la triple nau dels arbres verds
senten el plor estantís d’un ronc piano.

Fages de Climent, Carles
Empordanesos i forans
Epigrames
Figueres: Brau, 2002

En temps de Fages, el marquès de Camps hi tenia un habitatge que ocupava intermitentment; si més no, i segons el poeta, els dijous hi consumia el contingut de la carmanyola que portava quan venia a mercat.

A cada poble té un mas
i és president del nostre agre,
i tot l’any fa dijous gras
al despatx del carrer Magre.

Fages de Climent, Carles
Figuerencs
Epigrames
Figueres: Brau, 2002

Tornem a la Pujada del Castell i la baixem fins a la Placeta Alta de la Rambla; des d’aquí continuem pel carrer de Lasauca i de seguida trobem l’hotel Duran.

Gent de Dublín o d’Oran,
de l’Ebre a la vall d’Aran,
si us cal un bon restaurant,
els taxistes us duran
per totes les carreteres
tot dret a l’Hotel Duran
de la ciutat de Figueres
on, xics i grans, us diran
que bona menja us daran.

Fages de Climent, Carles
El triomf i el rodolí de la Gala i en Dalí
Auques i balades
Figueres: Brau, 2015

Tornats a la Rambla, ara ens adreçarem a l’altra banda de Figueres, a la part sud de la vila. A mig passeig prendrem el carrer de Sant Pau, que voreja la plaça Triangular (hi ha la seu actual de l’Erato) i passa per davant de l’Institut Ramon Muntaner; al centre acadèmic van cursar-hi el batxillerat alumnes destacats, alguns amics evocats pel poeta. Salvador Dalí, Ramon Reig, Narcís Sala i d’altres discents, anaven regularment, acompanyats pel seu mestre de dibuix, el catedràtic Juan Núñez, a practicar la pintura au plein air al carrer de Tapis i més enllà, pel camí de Vilabertran.

Amb pinzells, cartera i llapis
anem pel carrer de Tapis.

Anem pel carrer de Tapis,
fent terna, amb el Ramon Reig.
No hi ha res bonic ni lleig
si ho comenta el vers i el llapis.

Fages de Climent, Carles
La passió
Balada del Sabater d'Ordis
Barcelona: Quaderns Crema, 2003

Fages va ingressar literàriament el Sabater d’Ordis a la clínica i literalment ell mateix algunes vegades per haver-s’hi d’operar o tractar algun altre entrebanc de salut.

I en deixondir-se entre les teranyines
de l’alba rosa amb una llum lustral
dins una cambra neta d’hospital,
hi pren per boira randes i cortines.

Fages de Climent, Carles
Entre la Dictadura i la República
Memòries. A la recerca de mi mateix
Figueres: Brau, 2014

Fages en fa referència quan va ser-hi detingut el seu amic, poeta i polític Ventura Gassol.

Rere la Dictadura vingué l’època d’interinitat del govern Berenguer. Ventura Gassol, en intentar entrar sense documentació, fou detingut i conduït a la presó de Figueres. M’esqueia amb alguns amics al seu locutori quan vingué el director de l’establiment i li tornà la llibertat. D’antuvi projectàrem que se’n vindria a descansar un parell de dies a casa, però els republicans i els catalanistes, en franca efusió, ja li havien organitzat míting i sardanes. El poeta de la càlida paraula i l’encaixada germanívola ja no pertanyia als seus amics, sinó que es devia a la política.

Fages de Climent, Carles
Figuerencs
Epigrames
Figueres: Brau, 2002

També mereix l’atenció del Fages epigramista.

No et cal fer córrer la fita:
per collir arròs o enciam
fes un pou al mig del camp
i rega amb un motor Fita.

Fages de Climent, Carles
Figuerencs
Epigrames
Figueres: Brau, 2002

Des de les Fires de l’any 1960 ençà s’ha aprofitat la plaça coberta per condicionar-hi l’anomenat Certamen de la Moda, mena d’envelat per a ball i concert i, al principi, expositor de mostres diverses, entre les quals de roba.

Amb el que costa desfer
i fer cada any el Certamen,
n’hi hauria prou per refer
la tomba de Tutankamen.

Fages de Climent, Carles
Fascinat per la litúrgia
Memòries. A la recerca de mi mateix
Figueres: Brau, 2014

Fages va cursar-hi l’ensenyament primari i va tenir com a condeixeble Joan Sutrà, restaurador de retaules romànics com ara el de la Mare de Déu de la Llet de Canapost.

Jo anava als hermanos de la Doctrina Cristiana, on, a desgrat de l’opulència de l’edifici (una fàbrica nova, de rajola vermella), tot plegat em feia l’efecte –llevat de la color dels pitets que, de blaus, s’havien tornat blancs– que les coses anaven, si fa no fa, com als Gabrielistes. No sabria recordar el nom de cap professor, ni d’aquell que era expert a clavar una mena de crusques dolorosíssimes amb els dits polze i índex, i tampoc –llevat d’en Joan Sutrà, que era més grandet, i d’en Salvador Dalí, que em seguia un curs endarrere– no recordo gaire el nom dels companys. La meva única delícia era, algun que altre matí de sol, anar-me’n a passeig fins a l’abadia de Vilabertran amb la companyia d’en Sadurní, el criat, encomanat d’acompanyar-me i de venir-me a cercar.

Fages de Climent, Carles
Les bruixes de Llers
Les bruixes de Llers
Barcelona: Quaderns Crema, 2003

Fages l’esmenta en relació a un Climent, avantpassat seu, cap liberal en temps del Bienni Progressista (1854-1856).

No em restava altre remei que anar al Castell de Figueres, i declarar-me obertament contra els meus amics particulars, i exposar la meva casa i els meus béns a la venjança popular.

Desclot, Bernat
Les quatre grans cròniques II. Bernat Desclot. Ed: Ferran Soldevila
Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2008

Ens ubiquem al peu de la torre del nord, fora murs i a tocar del fossat, per citar una de les primeres referències al castell. Apareix a la Crònica de Bernat Desclot. En enumerar les fortaleses fidels que el rei d’Aragó tenia a l’Empordà el 1285, durant la guerra amb el rei de França, anomenava, entre d’altres, Requesens:

Mas totes aquestes forces se tenien encara per lo rei d’Aragó [...] Tenien-se encara en Empordà, primerament lo castell de Rocabertí e Requesens e Carmanson e lo castell de Lers e la força de Sant Salvador; e totes aquestes forces són del comte d’Empúries e d’En Dalmau de Rocabertí, e reclamaven-se per lo rei d’Aragó.

Calvet, Damas
La Romería de Recasens
Barcelona: Imprenta de Narcís Ramírez, 1864

L’obra de teatre en vers i en tres actes de Damas Calvet La Romeria de Recasens descriu diferents aspectes de la famosa i coneguda processó de la tramuntana, que organitzava la confraria de la puríssima sang de Figueres i que es va portar a terme fins el 1868. En un dels passatges l’autor fa referència a l’antic castell, llavors en ruïnes, apel·lant a llegendàries riqueses i tresors amagats, de l’època dels sarraïns.

− Qui ve al Castell vell?
                                  − Jo, ai!
No em recordo que ja en vinc.
No sé allí dins què m’hi tinc
que no me’n mouria mai.
N’hi ha fins per perdre-hi el senderi.
Sembla un palau encantat:
cada volta que hi he anat
m’afirma més que hi ha misteri,
i amb tal creença hi vaig encara:
hi ha una volta que em té el cor!
Que allí s’hi troba un tresor
és tan cert com fa sol ara.
Qui de baixar fos valent
seria ric de per vida.

Bassegoda, Bonaventura
L'anada a Requesens
Barcelona: Estampa Espanyola, 1883

Aquest fragment, amb projeccions romàntiques sobre les ruïnes del castell, recorda la llegenda de la cabra d’or del castell de Rocabertí, a La Jonquera. És interessant la referència al «castell vell», que ens remet a la imatge de la gran mola que existia abans de la restauració de finals de segle XIX, com es pot veure en imatges d’època.

Bonaventura Bassegoda va obtenir la flor natural en el certamen de Figueres de 1883 amb el poema “L’anada a Requesens”. La composició lloa la Muntanya de Requesens i en un fragment esmenta les ruïnes del castell.

I enrere deixarem l’alta cinglera
que mostra l’enrunat Castell feudal
i reprenent camí per la drecera
mirarem com se llança la ribera
des del bell cim d’un espadat penyal

Verdaguer, Jacint
Canigó
Barcelona: Quaderns Crema, 1995

Mossèn Jacint Verdaguer, exponent de la Renaixença i del romanticisme, a la seva obra èpica Canigó, citava Requesens.

Oh mangala de ferro de don Roland!,
a qui té aqueixa espasa tu no li plaus
i esperona a sos hèroes al crit d’«avant!».
Lo castell de Cabrera los veu pujar,
com serp que s’aforesta, vers Panissars.
Dels Trofeus de Pompeio passen davall,
que, alçant entre suredes son front gegant,
lo Rosselló dominen i l’Empordà.
Rocabertí, entre penyes mal amagat,
vers Requesens l’exèrcit mira enfilar.
Allí els avets i alzines, roures i faigs
se creuen com les llances en un combat;
lo comte a colps d’espasa va obrint-se pas,
deixant-ne grans esteses ençà i enllà.
Si els moros lo vegessen destralejar,
lo colp no esperarien de sa destral.

Bosch de la Trinxeria, Carles
Records d'un excursionista
Figueres: Brau, 2005

L’escriptor jonquerenc Carles Bosch de la Trinxeria, en la seva obra Records d’un excursionista, donava notícies del castell. En el capítol titulat «Una cacera al porc senglar en els boscos que Requesens» el cita com a castell de Mirapols, referint-se a la toponímia menor del lloc on està erigit.

Sortírem del casal de Requesens a les cinc del matí, puix teníem que fer dues hores de camí per ocupar los punts designats. Feia un airet de tramuntana molt freda; el cel tot estrellat; mai havia vist el camí de San Jaume tant clar (via làctia). Cada u portava el seu dinar al sarró. Ens dirigírem cap al castell enrunat de Mirapols, antic castell feudal dels Requesens.

LytHus
Del carnet de notes. L’Albera-Puig Neulós-Requesens
Canigó
núm. 20
15 de de juliol de 1928

Aquest cim, el més elevat de l’Albera (1.256 metres), ha estat l’objectiu d’excursionistes d’ambdues bandes de la frontera, que han descrit l’abast de la panoràmica i la diversitat de paisatges que es divisen des de dalt.

No és estrany que homes com en G. Violet i en J. M. Pons, que s’ompliren l’ànima d’aquestes impressions i d’altres innombrables, en aquests mateixos paratges, ens obsequiessin amb uns versos curulls de dolcesa i harmonia, vessant frescor d’aires perfumats, boires rosades, cants de pastors isolats que ressonen a la llunyania, vels de nimfes i dríades, de zèfirs i faunes que embolcallen la seva meditació profunda i il·luminada [...]. Als vostres peus s’estén una plana que mai s’acaba [...]. Amb molta recança deixem aquest finestral del món, ja que cal efectuar la retirada i passem a cercar els companys que havíem deixat reposant. Junts, ens en anem a Requesens [...]. Davallem sempre amb el castell a la vista. Llàstima que no el puguem visitar, puix que es repara l’interior i han donat ordres terminants fins que estigui totalment enllestit. 

Rahola, Carles
L'Empordà a la «Crònica» d'En Muntaner
Barcelona: Joaquim Horta impressor, 1925

Obrim la Crònica: a les primeres paraules ja trobem una al·lusió a l’Empordà. En el pròleg, quan En Muntaner regracia a Déu i a Maria de les mercès que li han fet, li plau de dir que ell és nadiu de la vila de Peralada i ciutadà de València.

Molts anys han passat des que va néixer —En Muntaner ja en té seixanta quan això escriu― ha pres part, volenterós i ardit, en trenta-dues batalles per terra i per mar, ha combatut amb tota mena d’enemics, ha donat prudents consells a reis i a prínceps, ha governat assenyadament pobles llunyans, ha intervingut en delicats afers diplomàtics… però ell per això no oblida el lloc on va rebre la primera carícia de la llum ―aquesta dolça llum del cel empordanès.

Muntaner, Ramon
Pròleg
Les quatre grans Cròniques. III. Crònica de Ramon Muntaner
Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2011

És molt convenient que, entre tots els altres homes del món, jo, Ramon Muntaner, nadiu de la vila de Peralada i ciutadà de València, doni molt les gràcies a nostre senyor Déu i a la Verge, la nostra senyora santa Maria, i a tota la cort celestial, per totes les gràcies i mercès que m’ha concedit, pels molts perills en què m’he trobat i que he pogut superar, com ara les trenta-dues batalles per mar i per terra en què he participat, o els nombrosos empresonaments i turments que he patit en la meva pròpia carn en totes les guerres en què he lluitat, o les nombroses persecucions que he sofert, tant a causa de les meves riqueses com per altres raons, com podreu escoltar més endavant en el relat dels fets que han tingut lloc en el meu temps.

Segurament jo m’hauria pogut estar d’explicar totes aquestes coses, però en realitat convé que ho expliqui, sobretot perquè vull que cadascú entengui que ningú no podria haver escapat de tots els perills en què m’he trobat sense l’ajuda i la protecció de Déu i de la seva beneita mare. Per tot plegat vull que sapigueu que quan jo vaig sortir de la vila de Peralada encara no havia fet onze anys, i quan jo vaig començar i vaig escriure aquest llibre ja en tenia, gràcies a Déu, seixanta. I també vull que sapigueu que el vaig començar el dia quinze de maig de l’any de l’encarnació de Nostre Senyor Déu Jesucrist mil tres-cents i vint-i-cinc.

Rahola, Carles
L'Empordà a la «Crònica» d'En Muntaner
Barcelona: Joaquim Horta impressor, 1925

No era pas una creació de la fantasia d’En Muntaner aquesta dona valenta: ell la coneixia prou bé i va recordar-la tota la vida. Tenia obrador de mercaderia —per això li deien Na Mercadera― i un hort, en el qual, un dia, mentre anava a collir cols ―feina que no sembla gaire èpica— va acomplir la proesa, digna d’ésser cantada en un romanç o en una Cançó de Rotllà, de desarmar ella tota sola i vèncer sense ajut aliè un cavaller francès. En veure la seva vila amenaçada per la host de Felip l’Ardit, sobtadament s’arbora d’un insospitat heroisme, assolint —totes les proporcions guardades— la senzilla grandesa d’una Joana d’Arc.

Nadal, Josep Maria
El foc que ens afina
Poi s'ascose nel foco che li affina
Girona: Universitat de Girona i Curbet & Marquès, 1993

Josep Maria Nadal, el primer rector de la Universitat de Girona i un dels impulsors de la recuperació d’aquest edifici, ens explica un fragment del passat d’aquestes pedres.

En aquest convent, fundat per fra Berenguer de Castellbisbal i Arnald de Segarra l’any 1253, s’hi han escrit pàgines destacades del nostre país. Hi ha hagut sermons i arengues àmpliament documentades, ha estat seu de personatges singulars i controvertits i també ha vist l’enaltiment de l’esforç i la meditació com a eines d’accés al coneixement.

Ara, amb la rehabilitació que fuig de criteris arqueològics i que, tot i mantenir-ne l’esperit, renova el fons i la forma del conjunt, ha de ser també fornal on el foc afini les dèries intel·lectuals dels qui l’habiten.

Sala, Jordi
Quan arriba el migdia
Barcelona: Institut del Teatre - Diputació de Barcelona., 1995

Jordi Sala és professor de literatura i dramaturg. En una de les seves obres hi podem llegir una anècdota que podria passar ben bé aquí.

SERGI: “Carpe diem”. Un missatge clàssic i universal, dels que no moren mai. On te la vas comprar?
AGNÈS: En una botiga de Pals. Necessitava una samarreta, i aquesta anava tirada de preu. (Silenci breu). O sigui que el freqüentes molt, El Got.
SERGI: Psè. Quan toca metafísica, sobretot.
AGNÈS: Què?
SERGI: Dic que quan toca classe de metafísica. En Martínez és un malson. Un vell decrèpit. Un avorriment, un fàstic. No el suporto. Només parla de coses... intangibles. És clar que això és la metafísica, diu. Diu ell. Jo què sé. Ell sí que és metafísic, és com una essència immutable, ha, ha. No canvia mai de to de veu. Quina llauna. Si ell és la metafísica, la metafísica és una cosa vella, antiga, arcaica... decrèpita. Sí, decrèpita.
AGNÈS: Et deia que si hi vas molt, al Got.
SERGI: Ja, sí, sobretot durant l’hora de metafísica. M’agrada més El Got que no pas la metafísica que explica en Martínez. Està prou bé, El Got: la cervesa és molt bona. Ah, i a més a més, al Got, en Martínez no hi és mai. Vaja, jo no me l’hi he trobat mai. Un dia, recordo que en Martínez va preguntar a classe (AGNÈS sospira): què és una cervesa? Sí, sí, de debò, va preguntar ¿que és una cervesa? I després va matisar (fingint una veu ronca) “Quiero decir” (parla en castellà) “qué es conceptualmente una cerveza?” Tota una classe parlant de cervesa. Que si els anglesos en diuen beer, però també tenen la ale, que és la cervesa negra (per cert, que a mi no m’agrada gens, la cervesa negra), i encara en tenen de més tipus: la lager, la bitter, la mild, jo què sé. I que això era una prova que per als anglesos el concepte de cervesa havia de ser necessàriament diferent del nostre, perquè la seva experiència del que és una cervesa també és diferent de la nostra. I que per tant també ho havia de ser l’ens, el concepte, perquè cap concepte no recolza pas en el buit, no et pensis, sinó que és una generalització que fem a partir del nostre coneixement de totes les cerveses del món.

Cercas, Javier
El vientre de la ballena
Barcelona: Tusquets Editores, 2009

Ens trobem just en una de les aules més utilitzades d’aquesta facultat. Aquí s’hi han pronunciat classes magistrals, conferències, seminaris... però la gent que la veu la recorda sobretot pel rodatge de la pel·lícula Soldados de Salamina. Javier Cercas és professor d’aquesta facultat, n’havia estat alumne i, com tots sabeu, és l’autor d’aquesta novel·la. A l’adaptació cinematogràfica es va canviar la redacció d’un diari per les aules i passadissos de la nostra facultat. Per això llegim un fragment d’una altra novel·la de l’autor on reflecteix l’ambient universitari:

Por un incomprensible descuido, en junio yo había olvidado acudir a uno de los exámenes finales, y sólo la intervención de Marcelo logró aplacar la irritación de la decana y las protestas de los estudiantes, que finalmente, después de largas y complicadas negociaciones, accedieron a fijar otro día para el examen.

Bertrana, Prudenci
El vagabund
Barcelona: Edicions 62, 1933

Innocenci, l’alter ego de l’escriptor Prudenci Bertrana, autor de la famosa novel·la Josafat, ambientada justament aquí a davant, a la Catedral, fa una panoràmica que s’ajusta perfectament a allò que ara mateix estem veient.

En ocasions resseguia la ciutat alta. Els indrets preferits eren la plaça de Sant Domènec, on el grandiós convent del mateix nom –avui convertit en caserna–, a desgrat de tota mena d’atiaments irracionals, encara ofereix una bella perspectiva.
Acabà d’ennoblir aquest paratge l’edifici de l’antiga Universitat gironina, vulgarment anomenat “Les Àguiles”; quatre parets desmantellades en un racó de les quals, suprimides les “boles” d’estricnina, hi havia, llavors, el dipòsit dels gossos recollits pels llancers del Municipi en ímprobes caceres.
[...]
Innocenci, de tant en tant, variava de ruta, s’endinsava pels barris baixos. Allí, l’aspecte noble, auster i heroic que tenen els edificis i les places i els carrers dels voltants de la Seu i de Sant Domènec, desapareix.

Comadira, Narcís
El mural de Sant Domènec
Poi s'ascose nel foco che li affina
Girona: Universitat de Girona i Curbet & Marquès, 1993

Un dels emblemes de la Universitat és aquest mural. Narcís Comadira, escriptor i artista, ens explica el significat de les seves pinzellades.

El mural faria memòria de sant Dalmau Moner, i la moral aniria pel camí de proposar-lo com a exemple d’alumnes i professors, no tant pel fet que hagués renunciat a les seves obligacions com pel fet d’haver entès que sense una feina dura amb ell mateix no hi havia possibilitat de cap mena. La moral del mural aniria, doncs, en el sentit de proclamar la feina amagada, intensa i ascètica com a condició necessària per forjar una personalitat intel·lectual sòlida i generosa. Eficaç.
[...]
Va ser llavors quan se’m va acudir aquell vers –d’altra banda tan conegut– de Dante:
Poi s’ascose nel foco che li affina. Dante no l’aplica pas a cap sant, sinó a Arnaut Daniel, il miglior fabbro, sí, però no pas per això lliure de passar pel purgatori. Tot lligava amb la meva moral. M’agradava que el vers fos de Dante, un poeta contemporani de Giotto i de la fundació del nostre convent i de sant Dalmau Moner, i que fos dedicat a Arnaut Daniel, un poeta provençal, l’únic que a la Commedia parla una llengua que no sigui el toscà. Per què no podia aplicar-lo a sant Dalmau Moner?

Vayreda, Montserrat
Girona, entre el record i la gratitud
Revista de Girona
núm. 231 (juliol-agost)
Girona: Diputació de Girona, 2005

Dins de la Sala de Graus, l’escriptora figuerenca Montserrat Vayreda va oferir a la Facultat de Lletres aquest poema durant el discurs que va pronunciar quan se la va distingir amb la Distinció al Mèrit Cultural l’any 2005.

He escrit el que ara us llegeixo per no entrebancar-me amb una improvisació. Ho faig apuntalant-me en la vellesa que els anys em regalen. Per acabar, vull dedicar a tots els que m’escolten una estrofa amb la qual poso punt final a la meva intervenció. Diu així:

            En acabar-se els mots
            convoco l’harmonis
            que suri, en el meu nom,
                                /damunt de tots
            els que em feu companyia
            i us deixo un lleu polsim de poesia.

Puig, Valentí
Elogi de Maria Àngels Anglada
Lliço inaugural curs 1999-2000, Universitat de Girona, 1999

Per fer un petit tast de qui era i com escrivia aquesta autora us deixem en mans de l’escriptor Valentí Puig i de la mateixa escriptora.

Personalitats intel·lectuals com Maria Àngels Anglada fan impensable demanar-se si la civilització hereva de Grècia i Roma pot sobreviure al segle XX. En el passat, quan només perdurava el paisatge de la foscor, la civilització va sobreviure. Imaginem la caiguda d’Atenes, l’arribada del bàrbars a la Roma cristiana, la prepotència dels senyors feudals o les ominoses premonicions de la fi del mil·lenni. Imaginem la pesta i les apostasies, l’Europa devastada per la guerra dels Trenta Anys. Acostem-nos al segle de la megamort, amb l’Holocaust i el Gulag. Sabem per quines raons la civilització és fràgil però encara no hem aclarit d’on treu la capacitat de resistir a la seva pròpia barbàrie.

Defez, Antoni
Incert moviment
Alzira: Bromera, 2009

El poeta i professor de filosofia d’aquesta Facultat Antoni Defez en fa un poema relacionant els ginkgos d’un carrer de Girona amb el poema que Goethe va escriure al ginkgo que tenia al seu jardí:

FRAGMENTARIS

                         No perceps en els meus cants
                         que sóc doble, que sóc u?
                           J.W.Goethe      

      Ahir, quan era fosc,
després que parlàrem tant, després
de tant lluitar amb els mots,
andarec, errabund,
vaig arribar –era la meua sort–
a un desconegut passeig de ginkgos biloba,
prehistòrics, joves,
semblants al de Goethe...

Què podria dir-vos de la meua sorpresa,
del meu estupor, del delit?

Fou davallant el carrer dels arbres negres:
la vorera dels xops, dels pissards,
l’ombra dels garrofers bords
                   o de l’amor.

Si hi anàreu, com jo,
podríeu sentir també que sou u i dobles,
indefugiblement fragmentaris. 

Rahola, Carles
Obres completes i selecció de lletres reials per ell redactades
Barcelona: Selecta, 1950

La correspondència enviada pel rei Joan I, i redactada per Bernat Metge, mostra la proximitat que hi havia entre tots dos personatges, i les habilitats lingüístiques i literàries que posseïa el nostre autor. Metge va redactar lletres de gran responsabilitat política, i alhora cartes sobre qüestions del tot banals, com aquesta, redactada l'any 1406, en què Martí l’Humà, al servei del qual Metge també va estar, agraïa a Bernat Calopa uns ventalls que li havia tramès:

Lo Rei. En Bernat Calopa: vostra lletra havem reebuda ensems amb dos ventalls que ens havets trameses, los quals agraïm molt, jassia que els nos havets trameses un poc tard; però encara hi ha a passar prou temps per servir, majorment en aquesta ciutat, en què dura molt la calor. […] Los dits ventalls que ens havets trameses, volríem saber si els havets fet batejar a flum Jordà o embalsamats per conservar llur joventut, o si els havets trets enguany al ros de Sant Joan, car tan bells són que desig havem que, servint a nós contínuament, per antiguitat no perissen. Dada a València, sots nostre segell secret, a vint-e-un dies de setembre de l’any 1406. Rex Martinus.
Dominus Rex mandavit mihi Bernardo Medici.

Pere el Cerimoniós
Crònica
Barcelona: Edicions 62, 1995

Gràcies a la Crònica de Pere el Cerimoniós, que explica una anada a Perpinyà, podem reviure amb detall una escena d’aquest ambient cortesà ric i fastuós:

Dimecres, a vint-e-dos de desembre propdit, nós estant en Perpinyà, vénc la reina Dona Maria, muller nostra, amb les infantes Na Constança e Na Jo-ana, filles nostres, de les parts de Barcelona, a nós, a Perpinyà, on fou rebuda amb molt gran e molt honrada festa e solemnitat que en feren los prohòmens de la vila, e tots los oficis e generalment tota la gent, de moltes vestidures que es feren de seda e moltes ballades e moltes alegries. E, aprés vespres, muntaren les ballades al pati del castell e mesclaren danses de moltes maneres, e nós haguem-ne gran plaer e davallam a ballar amb ells en la dansa mescla-da, e hagren-ne molt gran goig e plaer. E, aprés que haguem dansat amb ells, fou vespre, e fem portar vi e confits e beguem e menjam ab los balladors; dels confits donam a ells e, puis, lleixam-los en lo pati, muntam-nos a la cambra, e tots anaren-se’n a llurs albergs.

Ferrer, Vicent
Sermons
Volum I