Seguint el curs del Fluvià al seu pas per la ciutat d’Olot, després de vorejar l’eixample Malagrida, arribarem al prat de la mandra.
Seguint el curs del Fluvià al seu pas per la ciutat d’Olot, després de vorejar l’eixample Malagrida, arribarem al prat de la mandra. Així descriu l’indret Alexandre Cuéllar:
El riu, abans del pont de les Móres, fa un meandre suau que proporciona una gran pau al prat de la Mandra [...] a l’estiu, és capaç d’encomanar al més pintat una mandra tan dolça que, si cau en la temptació d’ajaure-s’hi, ja ha rebut. Aquella mandra melosa, dòcil i benigna, no el deixarà pas aixecar-se fàcilment d’aquell tou d’herba.
Certament, el prat de la mandra és un indret idíl·lic per a reposar amb vistes al riu.
A primera hora de la tarda he passejat i m'he assegut vora el riu, en el sol tebi. La neu es fon i sembla més pura. Les soques dels plàtans tenen franges mullades, d'un verd lluent d'aquarel·la. Passen pel pont carretes amb llenya, tirades per bous amb ritme arcaic, majestuós.
Jaume Bofill i Mates, conegut com a Guerau de Liost, va néixer a Olot. En els següents versos podem comprovar l’estima que el poeta sentia pel paisatge de la ciutat:
Dolça vila natal
oh clapes de fajol blanc,
ermini que el sol trasmuda!
oh prades! Sota el pollanc
els clergues feien beguda.
Per cada secreta font
cruïlles i marrioles. [...]
Festeja l’aigua del riu
i tot festejant s’atura.
I l’albereda somriu
d’encantament i paüra.
Els camps de fajol que hi ha a l’entorn del Fluvià han estat motiu poètic reiterat pels autors garrotxins. Així ho demostren els següents versos de la “Balada d’Olot” de Josep M. de Garganta:
Olot, vall fresca i gemada
de policromat vestit;
cada any apareix ornada
d’albors de fajol florit.
La volten prats delitosos,
l’ombregen arbres frondosos,
la cenyeix el Fluvià...
Olot és com una vella
que escolta la cantarella
que fan les fonts en rajar.
Des del prat de la mandra podem observar com el paisatge del Fluvià ha condicionat la imatge d’Olot.
La vostra ciutat, sense grans monuments, sense grans records històrics, es fa humil per a què hi triomfi el paisatge. Que poca cosa és la vostra ciutat de pedra al costat dels vostres monuments de verdor! Els recons ombrins, els prats tendres, les arbredes imponents, l’aigua transparent a tot arreu, el verd únic dels vostres camps d’ègloga [...] Totes les vores de riu i la Fageda d’en Jordà i tots els parcs naturals que emergeixen per tot arreu no són tants monuments? I el mateix Fluvià, tan manyac, tan amic, tan poc imponent, tan viu de balada? I aquests turonets, tendres i suaus, arrodonits com uns pits femenins, accessibles, creixent, com qui diu, tocant a les cases, com oferint-se a la petjada dels homes?
Tot és dolç, humà, suau, tendre, harmoniós, proporcionat, en la Natura olotina. L’imponent, el dramàtic, el truculent, no s’hi coneix ací.
Si seguim el curs del riu arribarem al nucli més antic de la ciutat d’Olot. Ens guiaran els versos de Joan Teixidor:
La petita ciutat encara m’acompanya
i el riu que la travessa em farà de camí;
ara que ja arribo a l’última frontera
i només em tocava viure en el record.
Hi haurà plany i joia en la meva complanta
i una llum de tardor en les hores d’estiu;
el blau és net i pur i el verd una catifa
i la nit que m’abriga és un seguit d’estrelles.
Anem pel món perduts tot al llarg d’aquest joc,
imaginant paisatges i un lloc per somniar,
el reialme perdut de la nostra infantesa
i una tarda oblidada fan amarg el somriure.
L’horitzó ja no hi és, va fugint i s’escapa.
Cansat i decebut arribaré a l’origen,
com Ulisses pel pèlag i el fill pròdig pels camps.
Ve l’hora del retorn, veig la casa dels avis.