Abans de seguir la ruta en direcció a Ciutat Vella, podem acomiadar-nos d’aquesta part de l’itinerari amb el balanç que Carles Fages de Climent fa de tots els anys de la seva vida viscuts a l’Eixample de Barcelona.
En el que el poeta qualificà de «barcelonisme obligatori», hi pesà sempre un profund enyor del paisatge natal empordanès.
Cloc els ulls i veig, entre la monotonia de l’Enxamplis barceloní, que fa l’efecte d’un gran camp plantat de cases absurdes i de plàtans famèlics, l’esponerosa verdor de les userdes i el moresc, i les vorades de tamarius en flor dels camins empordanesos, com una clariana. El meu barcelonisme obligatori, àdhuc en les èpoques més llargues de residència a la capital catalana, no ha arribat mai ésser real. Rere els hiverns benignes venien els estius lluminosos com un alliberament, i la fidelitat a la natura em feia recordar, potser, les esvaïdes virtuts de la meva nissaga.