Carrer de Pomaret

Vista parcial del carrer de Pomaret. Foto: Unai Monge

Començarem l’itinerari a l’antiga vila de Sarrià. El primer contacte durador de Carles Fages de Climent amb la ciutat de Barcelona es produí el 1913 amb l’arribada a la ciutat per cursar els estudis de batxillerat. Els Fages es van ins·tal·lar a Sarrià, en una petita torre de lloguer del carrer de Pomaret. 

L’estada a Sarrià és recordada a les Memòries com un període feliç.


Mentiria si no afirmés ben alt que els tres anys passats a Sarrià varen ser els més feliços de la meva vida. Inefable carrer de Pomaret, amb les seves vil·les de crocant i els seus jardins amb mimoses i tells esponerosos i romàntics. I, darrera la torre Pomareta, el primer contacte amb la muntanya, que els dijous a la tarda escalava pam a pam fins a la carretera de les Aigües, em semblava, pobre fill del pla, un abrupte exercici. [...] Inefables carrers de l’Enxampli de Sarrià, barrancs luxuriants de garrofers i eucaliptus! De quin bàlsam ungíren, tan durador, la meva primera adolescència.

Cal recordar que a l’època, els escolars tenien festa les tardes dels dijous i feien classe els matins de dissabte. D’altra banda, en el carrer de Pomaret hi coincidí el 1915 amb un il·lustre veí, Josep Carner. En les Memòries recull  l’esdeveniment i l’impacte que li produí sentir per primer cop els versos del príncep dels poetes.


Els darrers dies d’esser al minúscul carrer de Pomaret, hi hagué un esdeveniment. A poques cases de la nostra vingué a habitar-hi el poeta Josep Carner. [...] El meu pare, amb motiu de l’arribada de l’il·lustre veí [...] ens va llegir l’himne al vent i “Era una nit primaveral”, que em va donar, ja llavors, una impressió que no m’havia donat abans ni Verdaguer [...] ni Maragall: la mesura de la perfecció del «bell catalanesc » per a l’expressió lírica.

Carrer de Pomeret
Figueres: Brau, 2002

Fages de Climent dedicà a Josep Carner el poema “Carrer de Pomeret”, que n’evoca l’essència del paisatge i de l’ambient.


                                 A Josep Carner

Carrer de Pomeret,
lleu com un sospir,
clos com una esposa.

Vil·les de mal gust,
divines acàcies...

No menes enlloc,
verger agosarat
de la meva infantesa.

On és el Pomeret?

Potser dins la vitrina del saló
del palau vuitcentista
que et presideix
i et tanca.