Ateneu Barcelonès

Entrada principal de l’Ateneu Barcelonès. Foto: Unai Monge

De la plaça del Rei farem camí cap al carrer de la Canuda, 6, on hi ha el Palau Savassona, seu de l’Ateneu Barcelonès. Carles Fages de Climent ingressà com a soci de l’Ateneu el 29 d’abril de 1925 i es donà de baixa el 31 de maig de 1960. Durant els trenta-cinc anys en què va ser soci actiu, van succeir moltes coses en la història del país. Al llarg de tots aquests anys, la seva trajectòria a l’Ateneu tingué moments de llums i d’ombres. 

En les Memòries recorda la decepció de no haver obtingut el Premi Crexells amb Climent l’any 1933. La recepció de Climent havia estat bona en els ambients literaris i a la premsa, però Prudenci Bertrana, que presidia el jurat, va considerar que no responia a les bases del premi perquè no era una novel·la.


Havia escrit Climent. Sagarra en feu elogis sincers a la penya de l’Ateneu [...]. Tothom sabia, i jo el primer, que no obtindria el premi Crexells d’aquell any. En primer lloc, jo no era d’Acció Catalana. Menyspreava públicament els ambients literaris de Barcelona, i tenia l’audàcia de viure en una meravellosa vila empordanesa, en plena independència espiritual i econòmica.

Fages de Climent va formar part de la primera Junta Directiva de l’Ateneu després de la Guerra Civil, de la qual presentà la dimissió el 1940 pretextant motius familiars i de residència fora de la ciutat. Cal tenir present, però, que gràcies a l’actuació d’aquesta junta directiva es va salvar la important biblioteca de l’Ateneu. A propòsit d’aquest episodi, val la pena llegir les reflexions de l’autor en les seves Memòries.


Aquestes són les pàgines més amargues que pugui escriure un escriptor al llindar de la seixantena. Qui, de la meva generació, ha tingut pit per entonar el mea culpa? No. Tothom es voldria exculpar, i endossar la responsabilitat als altres, perquè la pròpia participació en el fracàs col·lectiu és molt negra.