Dalt de l'observatori Senillosa

Observatori Senillosa. Foto: Flavia Chini. Arxiu Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent


Sí, mirem-la bé, perquè mai no podem saber si duraran gaire en la seva gràcia vivent aquestes contrades on el cor es detura. El somriure blavís del mar, ja un poc amagat, la ratlla dels aiguamoixos, les vorades d’àlbers i de freixes que clouen els prats, aquesta claror d’avui sense calitja, tot, tot és amenaçat.


Al grup de Defensa dels Aiguamolls de l’Empordà.

Envaireu aquest recer vivent
que ja de lluny enyoren tantes ales?
No trobarà més l'aigua nodridora
i els verds amagatalls l'ocell del Nord?
Àlics rosats, amics coll-verds, adéu,
adéu, xic corriol i fredeluga,
princesa acolorida de l'hivern.
Murs de ciment, deixalles, només pols
seran els nius on bategà la vida.

Però quan haurà mort l'últim ocell,
lassat del vol, a frec d'aigua alterada,
quan escates d'argent no tindrà el mar
no espereu respirar: ja, lentament,
l'home-botxí comença l'agonia.


Com podeu veure, el mar no és pas gaire lluny: la distància que el separa de Vilasirvent és com una reclosa que deixa alenar la marinada i arribar grans vols de gavines fins als sembrats; de vegades, també, alguna filera de coll-verds, que vénen dels aiguamolls, i en canvi tanca l'allau de turistes.


He estimat el Montseny sense ametistes,
la plana adusta en els seus llargs hiverns,
els vels espessos d’imprecisa boira.

Conec el ressò clar de les campanes
als vells carrers de la ciutat dels sants,
la plaça on van penjar en Bac de Roda.

Camí dels vents, he estimat l’altra plana
Els vols de les gavines als sembrats,
Les aigües, com nosaltres, indecises.

Somrient, l’alabastre de les verges
dins els seus temples de color de temps.
El mar, que va ser un dia camí nostre.