Dins de l'observatori Pallejà

Cap al Pallejà. Foto: Flavia Chini. Arxiu Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent.


A peu, vam anar cap on havíem esbrinat que vindrien els soldats, i esperàrem ben amagats darrera les canyes espesses i els matolls, joncs i esbarzers a tocar del llac, on venien a dormir en vols cada vegada més nombrosos els ànecs, els cormorans i les gavines, que es posaven damunt de l’aigua grisa o en les illes de joncs del llac. Que diferent la vaig trobar, en aquella hora, de l’aigua blava del mar, i com em van semblar de tristos els voltants! Els comparava amb la sorra blanca com la neu de la platja marina, i em feien venir encara més tristesa. Els grills i les granotes semblaven entonar un plany monòton. Una lleugera boirina surava damunt de les aigües, que altres vegades havia vist aixecar-se en ones altes, i la humitat esdevenia més espessa.


De vegades, havia sentit contar com era de bella l’alba damunt del llac profund, com canviaven els colors de l’aigua, lentament, com s’alçava la sagrada i rogenca claror del sol damunt dels canyars, saludada pel vols de les gavines i els triangles alats de les formacions d’ànecs.