Closes d'en Barraquer

Branques. Foto: Flavia Chini. Arxiu Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent.

Flors per a Isabel
Barcelona: Destino, 1981


Era la primera quinzena de març del 1810 i les closes encara eren, en part, inundades; amb la guerra hom havia deixat de banda la neteja dels recs i un gran estany d’aigües somes s’estenia sota els arbres que començaven de borronar amb els peus xops. Els dos infants s’hi havien apropat amb passes tan lleugeres que els ocells no se n’esveraven; les gavines rialleres, les fotges i els menuts corriols no s’alçaven del nou aiguamoll, on l’aigua manyaga vacil·lava entre els verd blavís i el gris argentat. A mà dreta, però, cap on s’acostaven els nens entre el contrallum, no es veia gairebé el color de l’estany: havien esclatat de cop totes les flors dels ranuncles, com menuts lotus, i el seu blanc i groc omplia d’una rialla alegre l’aigüerol. S’hi dreçaven enmig, cap a la riba, set o vuit camallargs, tan esvelts que semblaven trencadissos damunt els seus nius florits.
Per damunt la Isabel i en Josep volaven un grup de coll-verds, amb el seu inconfusible vol, ales endarrera, potents i sàvies, acostumades als llarguíssims camins de núvols, en formacions que els ulls no es cansen de mirar. Fora d’ells, res no trencava el silenci si no era de tant en tant el crit del becadell: el seu xiscle i un esclat d’ales era l’únic senyal del seu pas. El nen sabia ja tots els noms dels ocells, llevat d’un de molt gran que s’alçava amb ales de capvespre i que no es veia sovint pel voltant de les closes: era l’agró roig, que potser havia confós els prats inundats amb l’estany de Vilaüt.
Era hora de tornar a casa i en Josep començava amb recança de seguir la Isabel i deixar les vores de l’aigua florida. Tot de cop, però, un vol d’ales diferent li fa alçar la vista: el perill planava damunt el petit aiguamoix i amenaçava els ocells més petits:
- L’arpella!
A frec dels matolls ja, l’ocell de presa, tord o d’hora, trobaria la seva víctima, que cercava obstinadament. Sota el senyal fosc de l’esparver d’aiguamoll els dos infants se’n tornaven assenyadament cap a casa seva. No podien pas saber que també allà una altra mena d’arpella, i aquesta non tan innocent, trobaria la seva presa.