Iniciem l’itinerari a la capella de Sant Sebastià, situada a l’entrada del poble, des de la carretera de Castelló d’Empúries. Marisa Roig, arxivera i historiadora nascuda a Sant Pere, al llibre Sant Pere Pescador, explica que la primera notícia sobre l’existència d’aquesta capella data del 1511 i que la primera celebració de la festivitat en honor de sant Sebastià tingué lloc el 20 de gener de 1678. Cada any, el 19 de gener a la tarda, es portava la imatge del sant des de l’església del poble fins a la capella fent una processó. El 1857 el cementiri que hi havia al costat de l’església es traslladà a l’hort de la capella, que fou espoliada i tancada durant la Guerra Civil.
Rómulo Sans (1907-1981), advocat barceloní i amb propietats a Sant Pere, parla dels orígens de la veneració dels santperencs a sant Sebastià:
En las cercanías de San Pedro Pescador existe una ermita dedicada al segundo patrón de la localidad, San Sebastián. […] Según cuenta la tradición y puede comprobarse leyendo la letra de los “goigs” dedicados al santo patrón San Sebastián, en la villa de San Pedro Pescador se desencadenó en el año 1640 una epidemia de cólera, terrible morbo que asoló la comarca; al verse los habitantes en tan desgraciado trance, apelaron al único que podía salvarles, y al rogar a Dios para que les librara del azote, pusieron como intercesor a San Sebastián, santo al que la piedad popular consideraba como abogado contra la peste. Después de dichas rogativas sigue contando la tradición que, por la milagrosa intervención de San Sebastián, vióse el pueblo libre de la terrible epidemia.
Des d’aquest punt de l’itinerari, mirant cap al sud, es veu la silueta tan característica del campanar i les cases del poble. Josep Pla descriu, en el text següent, el paisatge de la plana que es pot resseguir en el camí que va des de Castelló d’Empúries fins a Sant Pere:
He passat un dia entre el Fluvià i el Muga, entre Sant Pere Pescador i Castelló d’Empúries. És un país de terres baixes, adormit sobre l’aigua. Hi sentiu la presència del mar i dels vents del golf –aquests vents que obren ulls de núvols en el cel, fan picar les portes i les finestres dels pobles, juguen ajaçats sobre les userdes, tomben els joncs i repiquen a les fulles dels arbres dels recs. Us fa l’efecte que posant-vos de puntetes hauríeu de veure una faixa de mar blava. Hi ha aiguamoixos, sorrals i estanys. Es veuen volar ànecs arran de la vegetació esmorteïda i grassa. Les anguiles cuegen en els corrents d’aigua. Hi ha pescadors pels recs que les agafen amb un paraigua negre i funerari. Es veu un senyor rector que salta un rec amb la sotana arromangada.