Carrer Narcís Espriu

Gegants de Sant Pere Pescador. Foto: Ajuntament de Sant Pere Pescador.

Continuant pel carrer Empori, en direcció sud, trobem el carrer Narcís Espriu.

Barcelona: Imprenta Cervantes, 01 de de gener de 1949

Segons Rómulo Sans, es fa difícil destriar la veritat de la llegenda en la vida de Narcís Espriu i Fullà, que va néixer en una casa situada prop de l’església, fill d’un matrimoni molt pobre, a qui “La Raca”, una bruixa que residia a la Torre Joana de la casa Caramany, va predir que tindrien un fill gegant després que la dona es lamentés amb aquestes paraules: «Déu ens dongués un fill, encara que fos gegant!». Sans també explica que qualsevol vell de Sant Pere, i fins d’algun dels pobles del voltant, el dia 29 de setembre al matí feia la salutació següent:


El dia de Sant Miquel gloriós
varen ballar la corranda
la Comtessa i el gegant,
Déu els tingui en glòria santa.
I tothom havia de respondre amb un “amén” respectuós.

 

Càndid Miró narra, en el següent fragment, el naixement de Narcís Espriu i Fullà, a qui fa parlar en primera persona, i la seva afició al cant i a la poesia:


I així fou que un any després 
en aquest món jo ja hi era, 
corpulent com un gegant 
i amb afany d’anar per feina. 
Com Narcís em batejaren, 
i Fullà mon pare es deia 
però tothom em coneixia 
per Gegant, el de Sant Pere. 

“Ets talment com la Comtessa”, 
els meus pares sentenciaven 
i explicaven tals històries 
que el meu cor se’m trasbalsava.

Barcelona: Imprenta Cervantes, 01 de de gener de 1949

Narcís Espriu i Fullà era conegut com “El gegant de Ventalló” perquè es va haver de traslladar a aquest poble quan era jove, després d’haver matat en defensa pròpia en Magí Ganivetaire a la taverna de la Malcuada. La cançó popular següent, recollida per Rómulo Sans, diu que totes les noies defugien el gegant pel seu aspecte estrafet. Només la Comtessa de Molins va ballar amb ell la corranda reial el dia de sant Miquel, patró de Ventalló: 


El gegant canta que canta,
mai es cansa de cantar,
al trist l’alegria torna
i als alegres fa plorar.
Va pels camps amb gallardia,
una espina porta al cor,
pel semblant ningú ho diria
mes son pit pateix d’amor. [...]
I així totes les noies
nascudes a l’Empordà
li reien, li feien burles,
quan els deia de ballar.
Mes un jorn a Ventalló
mentre el gegant plorava,
“la dama de Quermançó”
per ballar li demanava.

 

Barcelona: Imprenta Cervantes, 01 de de gener de 1949

Sans també explica el final del pobre gegant, a qui tothom preguntava: «Quan cantaràs, gegant?», i Narcís Espriu responia sempre: «Abans de morir tornaré a cantar». Rómulo Sans demanava als nens que reclamessin un gegant que els alegrés la vida: «Nens de Sant Pere, aneu a la plaça, que tard o d’hora ballaran els gegants.» Ara ja sabem que el seu prec es va fer realitat perquè des de l’any 1995, a Sant Pere ballen dos gegants: la Comtessa de Molins i Narcís Espriu i Fullà.


Un día, un melancólico atardecer de otoño, cuando el cielo se tiñe de un color rojizo que únicamente se ve con toda su majestad en las llanuras ampurdanesas al ponerse el sol, Narciso se hallaba apacentando vacas y caballos en Batipalmes, cerca de Dos Rius y el Joncar. Sentado en medio de la “Closa” sintió el fin de sus días; su voz, la melodiosa voz de antaño, recobró por unos momentos toda su belleza y pujanza y el gigante cantó, cantó con todo el sabor de su alma de poeta; se oía su voz de todos los campos cercanos. […] Y el gigante cayó dormido sobre la hierba, era su último sueño, del que no iba a despertar. [...] Las campanas de San Pedro, dice la tradición, al morir el gigante doblaron solas, con melodías nunca oídas. [...] San Pedro Pescador no tiene gigantes, pero es el único pueblo que ha tenido un gigante de verdad.