Plaça de l'Església

Façana de l'Església de Sant Pere. Foto: Joan Tibau

Ens encaminem cap a la plaça de l’Església. L’església de Sant Pere es començà a edificar l’any 1682, al mateix indret on hi havia l’antiga església romànica.

Girona: Diputació de Girona, 2002


L’església parroquial, dedicada a Sant Pere, és un edifici d’estil barroc molt senzill. És de planta de creu llatina, d’una sola nau amb absis poligonal i envoltada de capelles laterals, dedicades a sant Andreu, la Mare de Déu dels Àngels, sant Francesc, sant Narcís, sant Pere Màrtir, sant Isidre, santa Àgata, la Verge dels Dolors, la Verge del Roser i sant Josep, al damunt de les quals hi ha tribunes obertes a la nau. 

La porta d’accés de la façana principal està emmarcada per dues columnes d’estil corinti, al damunt de la qual hi ha una petita capelleta amb una escultura religiosa. El campanar, situat al costat de migdia de la façana principal, és de base quadrada i cos superior octogonal, amb quatre grans finestrals per a les campanes. 

A l’exterior de l'edifici i a la banda de tramuntana, s’han conservat escasses restes de l’antiga construcció romànica, que s’utilitzaren com a fonament del mur lateral de la nova nau.

 

Joan Guillamet, periodista nascut a Figueres, ens parla d’un personatge de Sant Pere, Francisco Quintà Roig, conegut com en Xico Valent, un esperit lliure i una mica bohemi, que el 1918 va rebre una medalla del Congrés dels EUA pel fet que, mentre feia el servei militar, va salvar de morir ofegats uns mariners nord-americans que, en un estat d’embriaguesa, havien caigut al mar, davant de la costa de Melilla. En Xico Valent era molt amic de l’avi Sopa, de Torroella de Fluvià, i es trobaven cada diumenge davant de l’església de Sant Pere. 


En Xico Valent, segons m’ha explicat en Carles Ripoll de Can Sopa de Torroella de Fluvià, era un home d’aquest poble que havia estat molt amic del seu pare, l’avi Sopa. Deu fer uns tres o quatre anys que vaig passar les vacances d’estiu al poble de Sant Pere Pescador i recordo, com si fos ara, que cada diumenge al matí l’avi Sopa solia deixar-se caure a Sant Pere Pescador. Un dels seus fills, generalment en Josep Maria, solia portar-lo amb el seu cotxe i el deixava a la porta de l’església parroquial. L’avi Sopa hi entrava, complia amb el precepte eclesiàstic i quan, després d’acabada la missa, sortia de l’església, ja l’esperaven al pas de la porta dos amics seus santperencs: un manyà, que la gent del poble anomenava “El Sant Pare”, i un negociant en certa manera retirat, que li diuen en “Pere Petit”. [...] En Xico Valent també havia estat d’aquella colla i es veu que també havia participat en aquestes reunions dominicals. [...] No deixa de ser curiosa la gran amistat que va lligar en Xico Valent amb l’avi Sopa. Dues persones d’ideologia ben diferent, l’un agnòstic i l’altre missaire. Però amb un gran respecte mutu per la manera de pensar de l’amic. [...] Em fa l’efecte que aquests dos homes, potser sense adonar-se’n, donaven un exemple meravellós de convivència.